Literatura medieval catalana: cròniques, Llull i gèneres literaris

Primers escrits en català

És probable que ningú utilitzés l'escriptura fins ben avançat el segle XI. Els testimonis més antics pertanyen a la segona meitat del segle XII, com ara un manuscrit del Fòrum Iudicum. La prosa catalana només compta amb petites mostres de caràcter més aviat utilitari (lleis, sermons, petites cròniques) en una llengua primitiva: frases curtes i poc cohesionades, lèxic molt limitat i constants repeticions.

Ramon Llull

Ramon Llull és una de les figures més importants de la cultura medieval europea. És el primer, a l'Europa medieval, que utilitza una llengua romànica per redactar textos de filosofia, teologia, mística i ciència. Llull esdevé l'autèntic creador del català literari, en què la llengua presenta per primera vegada una sintaxi rica i un lèxic ampli.

Quatre grans cròniques

La primera, dictada per Jaume I el Conqueridor amb el títol Llibre dels fets; la segona va ser escrita per un funcionari de la cort de Pere II el Gran, Bernat Desclot (títol: En Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats). Al segle XIV foren redactades dues més: la de Ramon Muntaner i la que dictà Pere III el Cerimoniós. Aquestes cròniques narren els esdeveniments polítics, socials i militars més destacats d'un llarg període —del segle XII al XIV— i constitueixen el millor conjunt historiogràfic de l'Europa medieval.

Gèneres didàctics i assagístics

• Didàctica: L'autor pretén transmetre les seves idees i opinions sobre diversos temes o bé oferir un ensenyament moral, religiós o filosòfic (l'assaig, l'apòleg, la faula, el diàleg).
• Història: Presenta fets i esdeveniments reals en general o la vida d'un personatge amb una valoració personal i subjectiva (crònica, llibre de viatges, memòries, biografia).
• L'oratòria: L'autor, que pot ser el mateix orador, pretén convèncer o persuadir el públic mitjançant la paraula i la retòrica (conferència acadèmica, discurs forense, discurs polític).
• Periodisme: L'autor informa, opina o transmet les seves idees sobre fets, esdeveniments o personatges d'actualitat en els mitjans de comunicació per cobrir la necessitat d'informació de la societat (article d'opinió, reportatge, crònica, entrevista, ressenya crítica).

Figures retòriques

Algunes figures retòriques freqüents i la seva funció:

• Anàfora: Repetició d'una o diverses paraules a l'inici d'un seguit de versos o frases. Exemple: seràs arbre, seràs mar, seràs aire. Serveix per destacar i reforçar el sentit de les paraules repetides.
• Asíndeton: Supressió intencionada de les conjuncions que uneixen paraules o frases. Exemple: Aquella meva pobra, bruta, trista. Amplia una idea mitjançant l'acumulació.
• Enumeració: Acumulació d'aspectes referits a una mateixa cosa. Exemple: tenia una esplèndida mata de cabells: lluminosos, brillants, nets. Detalla o amplia la descripció d'un objecte per transmetre'n múltiples aspectes.
• Hipèrbaton: Alteració de l'ordre gramatical habitual dels elements de l'oració. Exemple: mes branques una a una va rompre la tempesta. Comet una transgressió sintàctica amb l'objectiu d'aconseguir una millor qualitat fònica.
• Antítesi: Relació d'oposició dins la mateixa frase de dos mots o expressions de sentit contrari. Exemple: m'exalta el nou i m'enamora el vell. Posar en relleu una idea per contrast.
• Hipèrbole: Deformació de la realitat mitjançant l'exageració. Exemple: De tant magnànim estri no fou coneixedor ni l'indi ni l'egipci. Intensifica qualitats de l'objecte descrit.
• Metàfora: Identificació establerta per semblança entre un terme literal i un de figurat. Exemple: Jo veia l'or del dia que sobre el mar s'escola. Crea imatges suggeridores modificant el contingut semàntic.
• Metonímia: Designació d'una cosa pel nom d'una altra amb la qual manté una relació de contigüitat física o lògica (la part pel tot). Exemple: designar una institució amb el nom del seu líder. Crida l'atenció designant una cosa per mitjà d'una altra que directament hi connecta.

L'èpica medieval

La poesia èpica tenia un paper molt important en les civilitzacions: els cants d'exaltació de les gestes dels herois, interpretats pels joglars, s'encarregaven de divulgar per castells i places textos que anomenem cançons de gesta. Aquestes partien d'un esdeveniment històric i barrejaven fets i personatges reals amb altres ficticis. Era un gènere oral i variable —sovint modificaven la lletra en funció del públic i del moment— i també tenia un paper publicitari. Exemples coneguts: La Chanson de Roland i El Cantar del Cid.

Lírica medieval

Durant l'Edat Mitjana, la poesia lírica expressa sentiments i sensacions personals i era una poesia cantada. Els orígens es troben en el món romà, en poetes com Ovidi i Virgili, i en la presència de la música. La poesia medieval presenta continguts diferenciats: el religiós, que sorgeix d'una societat profundament cristianitzada, i el profà, que s'origina en el si d'una societat feudal.

Gèneres literaris

• L'èpica:
  • Missió: L'autor assumeix altres personalitats: parla com a narrador i a través dels personatges, i descriu accions i fets externs.
  • Funció: Referencial; adopta un to objectiu i distant.
  • Tema: Heroica, amb elements sobrenaturals i noblesa.
  • Codi: És la forma narrativa, en prosa o en vers; l'estructura clàssica és plantejament, nus i desenllaç.
• Lírica:
  • Missió: Només parla l'autor en primera persona i expressa el seu món interior.
  • Funció: Expressiva; adopta un to subjectiu i afectiu.
  • Tema: Sentimental; el poeta expressa els seus estats.
  • Codi: És la forma poètica; el mitjà habitual és el vers i el llenguatge s'usa en formes figuratives.
• Dramàtica:
  • Missió: Es crea una realitat externa per ser representada per actors i actrius que realitzen les accions davant els espectadors.
  • Funció: Apel·lativa; l'autor fa ús d'aquesta funció i adopta un to greu, seriós o humorístic segons la temàtica.
  • Tema: Pot ser tràgic, dramàtic o còmic.
  • Codi: És la forma teatral, en prosa o en vers; el mode de presentació és l'estil directe: diàleg i, en menor grau, monòleg.

Característiques del text literari

Un text es considera literari quan, per mitjà d'una sèrie de recursos, és capaç de crear una realitat imaginària o una visió nova i personal. Té un caràcter subjectiu. El llenguatge denotatiu o objectiu pretén referir-se a la realitat de manera unívoca; el llenguatge connotatiu pretén suggerir múltiples significats. L'autor fa una recreació personal del llenguatge, que és un dels trets fonamentals del text literari.

Evast e Blanquerna

Evast e Blanquerna narra la vida d'un home que es proposa viure un ideal cristià: renuncia al món i inicia una llarga recerca per trobar el màxim grau de perfecció cristiana. Passarà per diversos graons de la jerarquia eclesiàstica (monjo, abat, bisbe i papa) i aconseguirà introduir reformes en les institucions religioses. Per on passa Blanquerna s'instaura una nova espiritualitat, una acció més caritativa i una preparació religiosa i moral més consistent. Blanquerna no troba la perfecció en la vida papal i renuncia per passar a ermità, fent vida contemplativa. Més endavant es convertirà en mestre d'ermitans i escriurà el Llibre d'Amic e Amat.

El llibre d'Evast e Blanquerna és una autobiografia utòpica: és la vida que Llull hauria volgut tenir. A l'obra hi apareixen petites històries alliçonadores o morals (exempla), molt usades pels predicadors per embellir els sermons i oferir una doctrina en imatge. Llull presenta la novel·la dividida en cinc llibres. En el Llibre II (de religió), Blanquerna aprèn les virtuts que ha de practicar com a bon cristià. En el capítol LII (de penitència) Llull parla d'un cavaller que es retira a un monestir a fer penitència pels seus pecats.