Literatura Llatina i Mitologia: De l'Èpica a Ovidi

Mites i Metamorfosis

• Deucalió i Pirra: Júpiter acaba amb la humanitat i, per recuperar-la, han de tirar pedres amb el cap cobert. Cada vegada que tiren les pedres, de Deucalió surten homes i de Pirra surten dones. Representa el canvi de la humanitat després de la destrucció.
• Dafne: Cupido llança la fletxa d'or a Apol·lo i aquest s'enamora d'ella, la ninfa del bosc. Però ella ha rebut la fletxa de plom. Ell comença a perseguir-la i ella, fugint, demana ajuda al seu pare, el riu Peneu, qui la converteix en un llorer. Lliçó: no es pot forçar l'amor.
• Faetont: Deia que era fill del déu del Sol, però ningú el creia i va decidir anar a veure el seu pare. Aquest va prometre complir el desig que volgués i ell li va demanar conduir el carro del Sol durant un dia. Els cavalls van començar a córrer molt, la terra es quedava sense llum i cremava camps i deserts. Zeus va llançar un llamp al carro i Faetont va caure del cel. Les seves germanes, que ploraven al costat del riu, es van convertir en arbres, i un amic seu en un cigne. Lliçó: la imprudència i l'orgull porten a la destrucció per voler aparentar; els límits són necessaris.
• Acteó: Caçador que va arribar a una cova amagada i va veure Diana nua banyant-se. Ella el va convertir en un cérvol amb l'aigua que li va tirar al cap. Els seus propis gossos de caça el van veure, l'atacaren i el mataren. Tot i que només s'havia equivocat de camí i no tenia mala intenció, la curiositat pot ser perillosa.
• Narcís: Fill de la nimfa Liríope i el riu Cefís. Tiresies va predir que viuria si no es coneixia a si mateix. Era molt bell i rebutjava a tothom. Eco s'enamora d'ell, però també la rebutja. Demanen justícia i ell s'enamora de si mateix en veure el seu reflex. Mor al costat de la font i es converteix en una flor. El narcisisme (excés d'amor propi) ens pot destruir; cal un equilibri entre l'amor a un mateix i als altres.
• Píram i Tisbe: Veïns de Babilònia que s'enamoren. Els pares no accepten la relació, però la paret que els separa té una esquerda per on parlen cada dia en secret. Un dia decideixen escapar-se junts i queden una nit al costat d'una morera. Arriba primer Tisbe i apareix una lleona que ve de caçar amb la boca plena de sang. Tisbe s'espanta i s'amaga, però li cau el vel. La lleona el troba i l'omple de sang. Quan arriba Píram, veu el vel i pensa que la lleona ha matat Tisbe, així que es treu la vida amb la seva espasa. Quan Tisbe surt de la cova i veu el que ha passat, agafa l'espasa i es mata també. La seva sang ha fet que les mores siguin vermelles. Lliçó: les decisions impulsives.

L'Època Clàssica de la Literatura Romana

Primer període: La fi de la República

Es considera el Segle d'Or de la literatura romana, on els autors més destacats esdevenen clàssics. També es coneix com a època de Cèsar o ciceroniana, ja que són els autors més representatius. Juntament amb Sal·lusti i Corneli, formen la generació de prosistes més brillants de la història literària romana. Aquesta generació enfosqueix Catul (líric i satíric), Lucreci (didàctic) i M. Terenci Varró, investigador intel·lectual de les coses divines i humanes. Tots foren educats per mestres grecs i, provant de famílies riques, feren estades als principals centres de cultura de Grècia i l'Àsia Menor. Coneixien a fons la llengua, la literatura i el pensament grec, sense que això influís en el seu coneixement i estima per la tradició literària romana. Mostraven un fort nacionalisme i orgull per la seva història, aconseguint un equilibri perfecte entre hel·lenisme i romanisme.

Segon període: El principat d'August

El triomf d'August posa fi a segles d'enfrontaments. Per assegurar l'èxit de la revolució, reforça el domini sobre l'exèrcit i l'Estat, i intenta pacificar la societat romana per unir-la sota una ideologia comuna basada en l'orgull nacional i el retorn als costums dels avantpassats. Per aconseguir-ho, busca i protegeix joves escriptors com Virgili (èpica), Horaci (lírica) i Ovidi (didàctica). Aquests van contribuir amb la seva obra a exaltar el nou règim i el seu fundador. Segons Tit Livi, aquest és el període més brillant de la literatura romana, amb una prosa de llenguatge madur i molts recursos, on es perd l'admiració excessiva per la tradició grega.

Gèneres Literaris: Èpica i Lírica

La poesia èpica

El primer poema èpic fou la traducció de l'Odissea per Livi Andronic (s. III aC). Altres poemes destacats són el Bellum Punicum de Nevi (sobre les guerres de Cartago) i els Annales d'Enni (exaltació de la pàtria), ambdós autors del sud d'Itàlia, una zona molt hel·lenitzada. El poema cim de l'èpica és l'Eneida de Virgili, una epopeia culta i refinada realitzada per encàrrec d'August. Virgili volia cremar-la perquè estava inacabada, però August la va salvar. Narra com Enees fuig de Troia i funda Roma. Consta de 12 cants inspirats en la tradició grega: la primera part segueix la pauta de l'Odissea i la segona, més bèl·lica, la de l'Ilíada. A diferència d'Ulisses, Enees té un destí fixat pels déus.

La poesia lírica

Relacionada amb la música, el cant i els instruments, neix a l'època arcaica grega (s. VII-VI aC) amb autors com Arquíloc, Safo i Anacreont. El poeta és el protagonista de l'obra i parla de la seva vida i opinions amb una gran varietat de temes i formes. A l'època clàssica (s. V aC), Píndar destaca com el mestre de la lírica. Durant l'època hel·lenística trobem el poema mitològic de Cal·límac i la poesia bucòlica de Teòcrit de Sicília.

La lírica a Roma

Els romans hereten la tradició grega i hi fan noves aportacions. Els poetae novi o neotèrics (s. I aC) foren joves avantguardistes que introduïren la lírica grega a Roma. Catul, amb una col·lecció de 116 poemes de temàtica i mètrica variada, obre el camí als poetes de l'època d'August i forja el Segle d'Or de la poesia romana. Virgili s'especialitza en poesia bucòlica o pastoral; Horaci renova l'oda pindàrica amb personalitat pròpia; i Ovidi converteix l'elegia en un subgènere líric d'exaltació amorosa i erotisme. Gràcies al prestigi de la lírica grecoromana, aquesta tradició continua durant l'Edat Mitjana i inspira les líriques europees dels segles XVI i XVII i el moviment noucentista.

Publi Ovidi Nasó: Vida i Obra

Publius Ovidius Naso (43 aC) fou un poeta romà que, tot i que volia dedicar-se a la política, va acabar decantant-se per la poesia. Als 17 anys va prendre la toga viril i va estudiar a Grècia, l'Àsia Menor i Sicília. En tornar a Roma, ocupà petits càrrecs i dedicà versos a Corinna. L'any 8 dC, August el desterrà a Tomis, on va morir sol l'any 17 dC.

Etapes de la seva obra

La seva producció es divideix en tres etapes (joventut, maduresa i desterrament) i tres tipus de poesia (eròtica, èpico-mitològica i elegies):

• 1a etapa (Poesia eròtica): Destaquen Amors, dedicada a Corinna, i l'Ars Amatoria, que ofereix consells amorosos per conquerir. També les Heroides, una col·lecció de poemes en forma de cartes on heroïnes mitològiques escriuen als seus marits (Dido a Enees, Fedra a Hipòlit, Ariadna a Teseu, Penèlope a Ulisses).
• 2a etapa (Poesia èpica mitològica): Destaquen les Metamorfosis, 15 llibres que recullen mites amb transformacions per voluntat dels déus. També els Fasts, que explica l'origen mitològic de les festes romanes, obra que va quedar inacabada per la seva expulsió de Roma.
• 3a etapa (Elegies i poesia epistolar): Durant el desterrament escriu Tristes i les Epístoles Pòntiques. El contingut se centra en la lamentació per la seva situació, la petició de perdó a l'emperador i l'enyorança de la seva dona i amics.