Literatura Catalana S. XIX-XX: Conceptes Clau, Moviments i Gramàtica

Llengua Catalana i Literatura

Conceptes Fonamentals

• Saber distingir la literatura culta de la literatura oral (poesia i narrativa): romanços, corrandes, llegendes i rondalles.

• Periodització de la Literatura Catalana (S. XIX-XX)

  Els moviments literaris, els autors i el tractament que aquests moviments fan dels temes literaris:

  1. Romanticisme / Renaixença. El tema de la pàtria, la natura/el paisatge i la imitació de la literatura popular. B. C. Aribau, J. Verdaguer. (Poesia).
  2. Escola Mallorquina. Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i M. Antònia Salvà. El tema de la natura. (Poesia).
  3. Realisme / Naturalisme. Narcís Oller. (Narrativa).
  4. Modernisme. El tema de la natura. J. Maragall (poeta) i J. Ruyra, V. Català i S. Rusiñol (narradors). (Poesia i narrativa).
  5. Noucentisme. El tema de la natura/ciutat. E. d'Ors i J. Carner. (Poesia).
  6. Les Avantguardes. Joan Salvat-Papasseit (1a etapa) i J.V. Foix (2a etapa). Conceptes: paraules en llibertat, cal·ligrames i escriptura automàtica. (Poesia).
  7. Segones Avantguardes. Joan Brossa i els seus temes literaris. Conceptes: sonet, sextina, poesia visual i poemes objecte. (Poesia).
  8. La Poesia de Postguerra. Els grans temes literaris de sempre i, a més a més, el tema de la guerra i de l'exili. Poetes: C. Riba, Cl. Arderiu, R. Leveroni, J. Teixidor, T. Garcés, M. Torres, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, J.V. Foix, J. Palau i Fabre, J. Vinyoli, Pere Quart, S. Espriu...
  9. La Narrativa de Postguerra. Noves tècniques narratives (l'ús de la primera persona i de la introspecció, el monòleg interior, desaparició del narrador, ús del llenguatge com a experimentació). Tendències i gèneres de la narrativa catalana: la novel·la psicològica (Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga), el recurs de la metamorfosi, el mite, la fantasia i el símbol (Mercè Rodoreda, Jordi Sarsanedas, Pere Calders i Joan Perucho), els subgèneres: la narrativa negra i la ciència-ficció (Manuel de Pedrolo).
  10. La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

• Gramàtica Catalana

  • Els pronoms febles. Substitució pronominal. Distinció entre li/l'hi. La combinació els hi (col·loquial i incorrecta).
  • L'oració subordinada substantiva. Estructures i funcions sintàctiques. Canvi i caiguda de les preposicions.
  • L'oració subordinada adjectiva. Formes dels relatius i la funció del pronom dins la clàusula. Ús correcte del relatiu.

Procediments d'Anàlisi

• Comprensió i producció de textos escrits.
• El comentari de text literari: poesia i prosa.
  • Poesia: Què diu el poeta (contingut: mots i versos clau i idees temàtiques), com ho diu (forma: vers, metre, rima, estrofes) i característiques del moviment literari i de l’autor que es puguin veure en el text poètic.
  • Prosa: Argument, idees temàtiques i característiques del moviment literari i de l’autor que es puguin veure en el text narratiu.
• Anàlisi gramatical: Morfològica i sintàctica dels complements verbals, substitució pronominal, les oracions subordinades substantives i adjectives.

Gèneres i Moviments Literaris

Diferències entre Conte i Poesia

Conte (Narrativa Modernista)

Conflicte entre artista i societat. Personatges imaginats, construïts pel medi on es troben. Els personatges intenten transformar l'ambient en què es troben, però fracassen sempre. Utilitzen tècniques descriptives del realisme. Tres tipus: novel·la rural, decadentista i simbòlica. El conte és molt més extens i no segueix cap estructura (Nota: Aquesta descripció s'ajusta més a la novel·la modernista).

Poesia (Noucentista)

Pas endavant vers la prosa. Segons els intel·lectuals de l'època, representa el gènere adequat per transmetre idees noucentistes i fixar la llengua. Característiques:

1. Importància pels aspectes formals. Gust per la norma, estil acurat i bellesa formal.
2. Objectivitat i precisió en els textos.
3. Retorn a formes clàssiques tant en aspectes formals com de contingut.
4. Ús de la ironia.

Definicions dels Moviments Literaris

Romanticisme

Moviment antic basat en l'artista com a centre. *Tempus fugit*, evasió de la realitat, imaginació i intuïció per sobre de tot.

Renaixença

Revifament del nacionalisme. Restauració dels Jocs Florals. Temes: Pàtria, Fe, Amor.

Realisme

Oposat al Romanticisme. S'estén per Europa. Tot el contrari que la Renaixença. Tot basat en la raó. Aïllament de sentiments i coses fantàstiques.

Naturalisme

Crisi del concepte de novel·la. Neix a França. Pretén descriure la realitat fugint de models costumistes i romàntics. Basat en idees científiques. Objectiu i impersonal, ha de demostrar que tot és genètica i del medi.

Modernisme

Moviment artístic i cultural. Oposat a la Renaixença. Transforma la cultura catalana en europea i moderna. Crear Art Total com a objectiu. L'artista crea coses relacionades amb el seu conflicte amb la societat. Trenca amb tot allò antic. Autors destacats: **Joan Maragall**, **Santiago Rusiñol**.

Escola Mallorquina

Autors mallorquins actius entre 1900 i 1950.

Noucentisme

Només poesia (1906-1923). Trenca amb el Modernisme, encara que continua normalitzant la cultura. Ho volen tot perfecte i tornen a allò antic (formes clàssiques i Renaixement). **Josep Carner**: *Auques i fruits saborosos*.

Avantguardisme

Trenca amb la tradició (coses noves).

Futurisme

El més important. Recursos per a la destrucció de la sintaxi i de la puntuació. Ruptura amb el passat. Exalten allò nou.

Cubisme

Representació de la realitat sense imitació. Ús del cal·ligrama. **J.M. Junoy** i **J. Salvat-Papasseit**.

Dadaisme

Desordre de paraules, espontaneïtat, no puntuació i trencament de la sintaxi. **J.V. Foix**, **Joan Miró** (cal·ligrames).

Surrealisme

Molt ressò. Valoració de l'imaginari, de l’humor portat a l’absurd, escriptura automàtica.

Poesia Oral vs. Literatura Culta

• Poesia Oral: Transmissió oral. De boca en boca i de generació en generació. No té autor, va sent modificada, i és tradicional.
• Literatura Culta: Transmissió escrita, té autor, no és modificada, etc.

Figures Clau: Pompeu Fabra

Pompeu Fabra: Diccionari, normes ortogràfiques i gramaticals. Figura clau del Noucentisme.