Literatura Catalana Segle XX: Modernisme, Noucentisme i Avantguarda

Un passeig literari pel segle XX

El Modernisme

El Modernisme és un moviment de renovació artística aparegut a Europa al final del s. XIX, que representa una transformació i modernització de la cultura i de la societat. Més que un corrent estètic determinat, era una actitud vital de renovació. Els modernistes plantejaren que les normes socials i culturals limitaven l'artista, i que la missió que tenia era la recerca de l'art total. Aquesta nova concepció propugnava l'enderrocament de les fronteres entre els gèneres i les arts.

Etapes del Modernisme

La primera (1890-1900) gira al voltant de la revista l'Avenç. Els autors són més porosos als moviments estètics europeus (realisme, naturalisme, simbolisme…) i es perfilen les actituds modernistes més importants: l'ideal regeneracionista, el corrent esteticista o decadentista.
La segona etapa (1900-1906) perd l'agressivitat de la dècada anterior i s'inicia amb l'aparició de la revista Joventut, que també defensa el nacionalisme, valora l'individualisme de l'artista i rebutja els ideals.

La poesia: Joan Maragall

Es caracteritza per la introducció del simbolisme i pel rebuig de l'artificiositat que coartava la inspiració. Hi ha diversos vessants, com l'enfrontament del poeta amb la societat burgesa i l'individualisme regeneracionista, en què el poeta pretén esdevenir un guia intel·lectual.
Un dels exponents és Joan Maragall (1860-1911), una de les figures literàriament i socialment més influents del període. La seva mort significa la fi del Modernisme. La seva teoria de la paraula viva defensa que la poesia ha de ser espontaneïtat, que el poeta ha d'expressar allò que la inspiració li proporciona, sense premeditacions, poada directament de la natura o de la literatura popular.

La novel·la: ruralisme, costumisme i decadentisme

• La novel·la decadentista, pessimista i amb un llenguatge sovint carregat de símbols i subjectivitat: Josafat.
• La novel·la costumista, que adapta l'estructura del quadre de costums: L'auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.
• La novel·la ruralista: Raimon Casellas amb Els sots feréstecs i Víctor Català amb Solitud, on la novel·la no és solament un escenari sinó que a més simbolitza una força que aclapara l'individu.

El Noucentisme

Moviment polític i cultural que busca la creació i consolidació d'unes infraestructures culturals. Especialment important fou la creació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) que des de la seva Secció Filològica dugué a terme la normativització de la llengua. Si Prat de la Riba fou el polític del moviment, l'ideòleg fou Eugeni d'Ors, i el poeta Josep Carner. L'eclosió del moviment es produí l'any 1906 amb la publicació del Glosari d'Eugeni d'Ors, i d'Els fruits saborosos de Josep Carner. L'any 1923 es liquida amb el cop d'estat de Primo de Rivera. El moviment fou definit a través d'oposicions: nocentisme/vuitcentisme; cultura/natura.

La poesia noucentista: Josep Carner

Aquesta poesia propugna el retorn al classicisme. A l'espontaneïtat, la vehemència i la llibertat una mica caòtica del Modernisme, el Noucentisme oposa la perfecció de la forma, la mesura i l'ordre harmònic, això comporta un llenguatge exquisit, amb un vocabulari escollit.
Josep Carner (1884-1970) és un dels poetes més importants del s. XX. La seva obra descansa sobre el classicisme en el sentit que s'allunya del romanticisme, la norma i la mesura.

L'avantguardisme

La primeria del s. XX significa una allau de novetats i descobriments: les troballes científiques i els invents, les teories marxistes i els estudis freudians fan canviar la concepció del món, i aquest canvi afecta l'art i la literatura. La crisi consegüent a la Primera Guerra Mundial fa que els artistes europeus s'oposin als pilars tradicionals de la societat burgesa. El període d'entreguerres es va caracteritzar pel predomini dels moviments avantguardistes en les manifestacions artístiques i culturals. Van aparèixer tota una sèrie de moviments iconoclastes i heterodoxos, coneguts genèricament com a avantguardisme, però que són més revolucionaris i innovadors en les arts plàstiques. Qüestionen els valors culturals e ideològics. En contraposició, potencien valors nous com la irracionalitat, l'absurd, la incoherència o la descomposició. En la història de l'art, es trenca la figuració en la pintura i en l'escultura; i en la literatura es destrueix la coherència, la sintaxi o la mètrica tradicionals.

Característiques de l'avantguardisme:

• Concebre l'art com a abstracció, recerca constant de noves formes.
• Valorar tot allò nou i original.
• Publicar les seves idees en manifestos subversius.
• Concedir una gran importància a l'absurd i al món oníric.

El nostre avantguardisme

En un primer moment, el moviment connecta amb autors procedents del Modernisme. Tanmateix, el nostre avantguardisme literari no va ser tan fort com a Europa, i va mantenir una posició eclèctica. Inicialment trobem autors com Junoy, Foix i Salvat-Papasseit, i molt més tímidament l'escriptor valencià Carles Salvador.

Joan Salvat-Papasseit

El representant principal de l'avantguarda en la nostra literatura, que es decanta pel futurisme en llibres com Poemes en ondes hertzianes. Encara que al llarg de la seva producció seguirà escrivint poemes de clares ressonàncies cubistes o futuristes, les obres posteriors seran menys avantguardistes i més líriques.

El Modernisme valencià

Va ser tardà, superficial i durà poc. Ara bé, constituí un intent lloable de modernitzar la poesia valenciana, molt influïda pel joc floralista ratpenatista del s. XIX i la llarga ombra de Teodor Llorente. Els poetes modernistes valencians formen la generació del 1909, que s'identifica per: renovació de temes, vocabulari i mètrica, expressió sincera i íntima i visió del passat històric no com un plany d'unes glòries perdudes, sinó com el punt de partida d'un nou futur. El poeta més representatiu del Modernisme valencià és Miquel Duran de València (1883-1947), Daniel Martínez Ferrando (1887-1953). Altres són Josep Maria Bayarri, Jacint Maria Mustieles.

La generació del 1930

Els més significatius foren Enric Navarro, Carles Salvador, Maximilià Thous… La revista Taula de lletres valencianes serví de plataforma del moviment, que tenia unes aspiracions comunes: la creació d'una infraestructura cultural sòlida, la introducció dels nous corrents estètics europeus, i l'acceptació per part del món cultural d'una normativa ortogràfica comuna a tot el domini lingüístic, que es va aconseguir amb la signatura de les Normes de Castelló per tots els escriptors i totes les institucions culturals valencianes el desembre de l'any 1932.

Carles Salvador

Al llarg de la seva vida diversifica el seu activisme entre la poesia, la narració, alguna peça teatral, col·laboracions en la premsa periòdica, les conferències, la divulgació gramatical de l'obra fabriana. Durant els primers temps fou un seguidor fervorós de Joan Salvat-Papasseit, fins al punt de ser considerat l'avantguardista valencià més important.

Uns anys difícils: 1939-1975

L'any 1939 ha estat qualificat com el grau zero de la nostra literatura. Tot i les adversitats, els nostres escriptors hagueren de fer esforços heroics i aguditzar la imaginació per esquivar la censura, per exemple a l'hora de falsejar els preus d'impremta.

Tres etapes clau en el franquisme:

• A) En un primer moment (1939-1946) repressió molt dura.
• B) Amb la derrota del règim amic, Franco hagué de liberalitzar un poc el règim dictatorial com a estratègia per aparentar tolerància. És l'etapa de consolidació del règim.
• C) La dècada dels seixanta, temps de creixement econòmic. >.

B. L'exili exterior

Carles Riba és el màxim representant del postsimbolisme i qui millor va copsar la desfeta provocada per la guerra i la dictadura. Crític i traductor dels clàssics i d'autors contemporanis. L'any 1939 s'exilia a França i va tornar el 1943. Va exercir un mestratge entre els altres escriptors, que hagué de ser necessàriament clandestí. Escrigué les Elegies de Bierville, Bierville va ser el primer lloc d'acollida del seu exili, inicia amb aquestes elegies un camí cap al seu jo profund, cap als seus orígens.
Pere Quart, pseudònim de Joan Oliver, s'exilia primer a França i després a Xile, torna el 1948. La seva obra poètica explora la condició humana des del realisme, l'humorisme o la sàtira.
Pere Calders es planteja la recreació de la realitat per mitjà de la imaginació i la fantasia. Els contes de Calders es caracteritzen per la utilització de la ironia i d'un punt de vista narratiu subjectiu, però amb un llenguatge distanciat. Cròniques de la veritat oculta (1955) és l'obra que més ressò ha tingut escrita durant el seu exili mexicà que s'allargà fins el 1962.

C. De l'exili interior als inicis de la recuperació

Xavier Casp tingué un paper decisiu en la fundació de l'editorial Torre i en la defensa de l'ús de la llengua. La seva obra, d'arrel simbolista, es caracteritza pel joc conceptual, la musicalitat i el domini de la metàfora i de la imatge. Sempre amb un to conservador.
Llorenç Villalonga, psiquiatre de professió, és un dels màxims exponents de la novel·la psicològica. Procedia d'una família d'antics propietaris rurals de l'illa. L'obra més profunda de l'autor és aquella que gira al voltant del mite de Bearn. Descriu una complexa xarxa de relacions humanes, que és un espill del final d'una època: la crisi del món aristocràtic rural, en una Mallorca.
Maria Beneyto és una de les figures més destacades de la literatura valenciana de la postguerra. La seva obra poètica s'emmarca dins un realisme humanitzat, amarat d'un sentiment d'angoixa.
Enric Valor és molt conegut com a gramàtic i compilador de rondalles. La seva vocació, però, fou la de novel·lista. És autor de la novel·la L'ambició d'Aleix i del Cicle de Cassana, on reelabora el model de novel·la tradicional, més propi del realisme del s. XIX.
Josep Pla és un dels qui més i millor ha escrit en català al llarg del s. XX, personalitat atípica per la seva polèmica complaença amb el règim franquista. El gruix de la seva producció són els escrits memorialístics i els dietaris. Pla destaca per aproximar el llenguatge literari a la parla habitual.
La Nova Cançó va néixer al final dels anys 50 al voltant d'un grup de joves intel·lectuals que veieren la necessitat d'eixamplar l'ús de la nostra llengua en l'àmbit de la cançó popular. Aquests joves s'agruparen sota un nom simbòlic, Els Setze Jutges: Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet… A partir del 1962 es van enregistrar els primers discos. Com a característica unitària del fenomen cal assenyalar que la Nova Cançó reunia grups i cantants de tot el domini lingüístic.
Raimon fou un dels iniciadors del moviment. Ràpidament la seva veu i els seus versos directes, convertits en un crit, foren el vehicle de la protesta contra la dictadura, amb la qual cosa el fenomen musical i poètic s'unia a la lluita antifranquista que, des de diferents fronts, anaven minant el règim.
Ovidi Montllor, altre representant valencià de la Nova Cançó, també actor i recitador, ha estat un dels divulgadors dels nostres poetes.

La Cancelleria Reial

Al s. XIII, en plena expansió de la Corona, es crea la Cancelleria Reial, una institució de la cort encarregada d'elaborar i arxivar la documentació oficial de la Corona. En un principi els funcionaris de la cancelleria usaven el llatí, la llengua culta. La gran diferència entre aquell llatí escrit i la llengua oral que usava el poble va fer necessari que aquests documents passaren a ser redactats també en romanç aragonès i en romanç català. La prosa cancelleresca permeté que la nostra llengua adquirís una perfecció i un equilibri clàssics, gràcies a la influència d'escriptors tan rellevants com Ramon Llull i Arnau de Vilanova i a partir del s. XIV, també gràcies al contacte amb el llatí humanista que entrava a la cancelleria des de les seus italianes de la corona. El fet és que s'arriba a crear una prosa literària culta. Aquesta estandardització va ser tan ferma que no resulta gens fàcil destriar si l'autor d'una obra és valencià, català o mallorquí.

Els primers testimonis escrits

Quan es pretén datar el naixement d'una literatura, els historiadors recorren als primers documents coneguts. En el nostre cas, una traducció del començament del s. XII del codi legislatiu dels visigots. Però al final del s. XII apareix un document més important des del punt de vista literari i lingüístic: les Homilies d'Organyà. Uns apunts manuscrits que expliquen uns quants sermons. Estan lingüísticament molt diferenciades, tant per la llengua com per la tipologia textual i per la intencionalitat de l'autor, perquè en realitat es tracta d'uns aclariments. Les Homilies d'Organyà són importants perquè integren una de les primeres mostres de la nostra cultura literària escrita.

Els textos juridicoadministratius

Ha sigut des de sempre l'antítesi del llenguatge literari. Però no podem oblidar tres llibres d'una importància cabdal: el Llibre del Repartiment, el Llibre dels Furs i el Llibre del Consolat de Mar. El Llibre del Repartiment està considerat el primer registre de la propietat i l'acta de naixement del nou Regne de València. Pel que fa al Llibre dels Furs, és una mena de constitució, d'ordenament jurídic, i el Llibre del Consolat de Mar és un tractat de dret marítim amb la funció de regular una part molt important de la Corona d'Aragó. Però especialment els dos darrers tenen un valor màxim com a mostra d'una llengua normalitzada. Una demostració d'aquesta voluntat de normalització fou la creació de la Cancelleria Reial.

Ramon Llull

Una vida inversemblant

Fill d'un barceloní que participa en la conquesta de l'illa, tingué una vida cortesana durant la infantesa i la joventut. Es va casar amb Blanca Picany i tingué dos fills. Però, segons que relata el text més o menys autobiogràfic Vida coetània, a l'edat de trenta anys, tingué una aparició >. Aquest fet marcaria la seva conversió i el canvi radical de la vida. Abandona la família i dedica la vida a tirar endavant el que >: una labor missional i de conversió d'infidels; la creació i composició de llibres per a combatre els errors dels infidels, i finalment la creació d'escoles de llengües amb la intenció de formar un exèrcit de missioners.

L'obra de Ramon Llull

És l'autor d'una obra extensa i variada que comprèn més de 250 treballs escrits en català, àrab i llatí. Una obra monumental i diversa. L'obra abasta multitud de formes, estils, temes i continguts, però tot ho fa girar al voltant de la religió i la necessitat de disposar d'una llengua apta per a propagar-la. La seva producció comprèn els blocs següents:

• a) Obra mística: Llibre d'amic e amat, inclòs en Blanquerna, el diàleg entre l'home i Déu.
• b) Obra filosòfica i doctrinal: El llibre de Gentil e els tres savis; El llibre de l'orde de cavalleria.
• c) Obra en vers: Cant de Ramon, en què confessa els seus pecats, projectes i decepcions. Lo Desconhort, en el qual parla de la seva lluita interior i de la pena de no haver convençut el papa per a tirar endavant els projectes magnífics que tenia.
• d) Prosa narrativa: Cal destacar dos llibres: el Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blanquerna, son fills i el Fèlix o Llibre de les meravelles. En Blanquerna mostra que l'estat més desitjable per a les persones, des del punt de vista cristià, és el d'ermità. Amb la seva intenció doctrinal, està considerat un dels primers intents de novel·la autobiogràfica europea a l'Edat Mitjana, perquè relata la vida del protagonista. En el Llibre de les meravelles, el protagonista fa un camí cap a la perfecció personal i espiritual. Llull aprofita per a explicar-nos tot el que admira. Al Llibre de les bèsties, els animals són una excusa per a criticar els seus coetanis i satiritzar la lluita pel poder i altres defectes que s'oposen a l'objectiu autèntic que hauria de guiar-los: l'amor a Déu.

Les cròniques

Les quatre cròniques: la de Jaume I o Llibre dels fets, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós. Una crònica és la narració d'uns fets històrics barrejats amb elements llegendaris, exageracions i manipulacions. Són obres entre la novel·la de cavalleries i la historiografia, i domina la visió subjectiva del narrador. Tenen interès lingüístic i literari; lingüísticament els quatre relats històrics presenten una gran uniformitat, tot i que els autors provenen de diverses zones del domini lingüístic.

Llibre dels Fets i Crònica de Ramon Muntaner

La Crònica de Jaume I, redactada per algú molt pròxim al monarca o fins i tot dictada per ell mateix, ja que narra fets que difícilment un narrador aliè podria conèixer, és una mena de llibre de memòries amb la finalitat de salvar de l'oblit uns fets, sense bandejar la voluntat didàctica i religiosa.
La Crònica de Ramon Muntaner és la més extensa i també la més personal. L'autor la va escriure a l'alqueria valenciana de Xirivella. Muntaner se'ns mostra com un fervorós defensor dels monarques i un propagandista d'aquella Corona en expansió i de la nostra llengua.

Isoglosses i dialectes

Les isoglosses són línies imaginàries sobre un mapa que indiquen l'abast geogràfic d'un fenomen lingüístic. És absolutament acientífic assenyalar una frontera dialectal neta per al valencià, i un error interessat fer-la coincidir amb la frontera administrativa entre Catalunya, Aragó i la Comunitat Valenciana. La intercomprensió entre els dos pobles d'una banda i l'altra del riu Sénia és total.

Els moralistes

En la transició al segle XV la prosa es posa al servei de dos corrents oposats que conviuen en el mateix període (el teocentrisme i els nous aires humanistes).

Models d'escriptura

Juntament amb aquesta prosa religiosa es desenvolupa la humanística. Els humanistes retornen als grecs i llatins i n'extrauen la filosofia i els models per a una societat menys rural i més urbana. A València, al segle XV i de la mà d'un grup d'escriptors de la burgesia, naix una nova manera de fer literatura que té un fort component moralitzador: és l'escola satírica valenciana.

Francesc Eiximenis

Va néixer a Girona el 1330 i va morir a Perpinyà el 1409. Es va fer frare franciscà i feu estudis de teologia per diverses ciutats com París, Oxford… Després es trasllada a València, on visqué la vida pública de la ciutat com a conseller dels jurats. Va conferir gran part de la seva obra a la ciutat. Lo Crestià, concebuda com una enciclopèdia amb la qual pretenia orientar el comportament del bon cristià. El projecte inicial de l'obra era escriure tretze llibres. Regiment de la cosa pública, conegut també amb el títol Regiment de la cosa pública, tracta sobre el govern de les comunitats polítiques i el va dedicar als jurats de València. També va escriure el Llibre de les dones, dins de la tradició misògina medieval. La característica fonamental de la seva obra és la voluntat de didactisme amb la intenció d'exposar les idees cristianes amb exemples i elements quotidians a fi d'aproximar-se al seu destinatari urbà.

Vicent Ferrer

El valencià de renom universal més indiscutible. La seva activitat de predicador i pocs homes amb fama de sant en vida. Es va fer frare dominicà. El 1419 va morir als 70 anys. Va ensenyar teologia a la catedral de València i fou també conseller i professor de diversos membres de la família reial i prelats d'alta categoria.

Anselm Turmeda

Abans de l'arribada de les idees humanístiques, Anselm Turmeda conrea una literatura diferent. Hi ha igualment sentit doctrinari i la pretensió de convèncer, però s'hi veuen unes maneres més crítiques amb els representants de l'autoritat moral. Va néixer a Mallorca i ingressà en l'orde dels franciscans. A l'edat de 35 anys es trasllada a Tunis, abjura de la religió catòlica i es feu musulmà. Visqué a cavall de les dues religions. Escrigué en català i en àrab. Va escriure la Disputa de l'ase, un extens diàleg entre Anselm i diversos animals on intentava demostrar la superioritat dels animals. Anselm Turmeda té una visió prerenaixentista del món. Va ser un poeta satíric i escèptic que ironitzava sobre la religió amb relats sovint destructius, amb el seu elogi dels diners i les riqueses.

Bernat Metge

Va néixer cap al 1340 a Barcelona, on morí el 1413. En la Cancelleria Reial va ocupar càrrecs importants i va arribar a ser secretari dels reis Joan i Martí l'Humà. Cal situar Metge entre els escriptors influenciats per l'humanisme, amb una ideologia en les antípodes de Vicent Ferrer. També s'allunya de la literatura medieval, tant en els temes com en la forma. El seu llibre més important és Lo Somni, que va concebre com a justificació pròpia per l'emprisonament que sofrí arran de la mort de Jaume I.

Isabel de Villena

Nasqué el 1430 i era filla del marquès de Villena, escriptor castellà. Va arribar a ser abadessa del convent de la Trinitat de València. És l'autora d'una sola obra coneguda, Vita Christi, una vida de Jesucrist destinada a la formació de les monges del seu convent, però amb la particularitat que està narrada des de l'òptica d'una dona. Isabel de Villena fa una apologia femenina i ens subministra una visió diferent de la vida de Jesús: els personatges femenins no solament no són la causa del pecat sinó que són virtuoses, amables… El paper principal es diu que és el de Maria. El relleu que dona a les dones, l'atenció a les escenes de la vida domèstica i l'abundància de diminutius poden fer dir a Joan Fuster que semblava una rèplica de l'Espill de Jaume Roig.

Joan Maragall

És el poeta emblemàtic del moviment modernista. Hi contribueix la seva producció literària, però important fou la seva actitud cívica i sensible davant dels moments crítics que visqué des del final del XIX fins a la seva mort. La paraula viva s'assenta en un profund vitalisme de base cristiana: l'estima de la vida. En aquest sentit cal destacar dos poemes: Loda a Espanya, en què planteja el seu posicionament contra la guerra (Cuba) i demana una revisió federalista, i Oda nova a Barcelona, en què plora i renya la ciutat de Barcelona. Aquesta nova actitud és coneguda com a regeneracionisme.

L'amor cortès dels trobadors

La composició que més els caracteritza és una poesia d'amor cortès, d'un amor recreat en una cort. L'estimada serà la midons i el trobador enamorat el seu vassall. L'enamorat jura fidelitat a la dama i demana protecció i clemència. L'amor cortès es limita a una mena de joc literari d'homenatge a la bellesa i a la noblesa d'una dama de palau. Tenen sempre una posició preeminent al castell. Els enamorats estan lligats per un vincle molt profund d'estima i fidelitat, sovint arriba a la conclusió que l'autèntic amor és l'extramatrimonial, en què els enamorats s'han de separar abans que desperte el castell.

Jordi de Sant Jordi

Aquest cavaller valencià, nascut a la darreria del segle XIV, gaudí de la confiança d'Alfons el Magnànim. Participà activament en la vida de la cort i en algunes campanyes. Va exercir càrrecs importants i es recompensà amb generoses rendes i alcadies. Tot i la seva curta vida, se'ns revela com un personatge especialment ben relacionat amb escriptors molt importants. L'obra és una obra de joventut i s'hi intueixen nous camins per a la lírica. Traspua una gran sinceritat amb versos sense rima. La llengua de Sant Jordi és un valencià superficial de l'època. El poeta va morir el 1424, poc temps després de ser alliberat del captiveri napolità.

Ausiàs March

El nostre millor poeta clàssic

Va néixer al voltant de 1400 al si d'una família de la baixa noblesa, fill major de Pere March, senyor de les alqueries de Beniarjó. De molt jove va participar en les campanyes militars del rei Alfons el Magnànim, que el recompensà nomenant-lo falconer reial. Es casa el 1437 amb Isabel Martorell, encara que es casa diverses vegades i té 5 fills il·legítims. La difusió de la seva obra es va multiplicar amb l'èxit de la impremta.

L'obra d'Ausiàs March

En l'obra de March domina el tema amorós, però Ausiàs supera decididament la poesia dels trobadors perquè analitza amb una sinceritat inèdita. Es distingeixen altres temes importants com: cants d'amor, cants morals, cants de mort, cants espirituals i poesia circumstancial.

Les fonts d'Ausiàs March

És fàcil adonar-se de la important dosi de renovació que introduí, però entre Ausiàs March i els trobadors no hi ha una ruptura total. Simplement una evolució en la qual hi ha elements que perduren i altres que es renoven. Continua usant els sistemes trobadorescos de la rima i el metre i gran part del bagatge literari anterior. Encara que es parla d'ell com a primer poeta modern, Ausiàs March és hereu de tota la tradició literària anterior. La seva originalitat no rau tant en els temes com en la manera de tractar-los. Però March no aprofita tan sols els models provençals, també ens desperta records d'autors com Ramon Llull i els filòsofs escolàstics.

Vicent Andrés Estellés

Vida i obra

formen una unitat indestriable.moments vitals personals, com la mort de la filla marcaran la seua escriptura, la cocessio del premi dhonor de les lletres catalanes comportara la jubilacio anticipada i arbitraria del periodic on treballava. Estelles va naixer a burjassot a 1924 va estudiar periodisme a Madrid en la postguerra llavors arribaren els primers versos en clandestinitat, el primers llibres el treball de redactor de Las Provincias el matrimoni amb isabel Llorente el naiximent i mort de la primera filla… la publicacio 1971 del llibre de les meravelles exit inmediat. Els reconeiximents publics no es feren esperar, va morir la primavera de 1993. Vicent andres estelles fa dificil parlar dun estil unic es forja a partir de tres component: la tradiccio clasica, la llengua normativa, laportacio del valencia coloquial. Un element interesant de la poesia es laparicio dun jo poetic el qual es molt facil didentificar el poeta mateix el jo poetic vol ser anonim un entre tants jo sacara amb un tu que no es un altre que el mateix jo desdoblat. En una obra com la dEstelles loferta de formes tons i estructures es amplia trobem to civic,queixos,evocador,humoristic… estelles busca sorprende el lector i trencar-li les espectatives es desfa del to solemne tornant amb una repetico del vers. La mort es un dels temes clau pero conve distinguir enlre la MORT personificada amb el cual fins i tot dialoga i la mort dolorosa especialment dun familiar o tragiva,tambe hi ha una mes quotidiana i assequible