Literatura Catalana: Renaixement, Barroc i Neoclassicisme

Renaixement

El Renaixement fou un moviment cultural que va començar a finals del segle XV i va acabar a la segona meitat del segle XVI. Va néixer a Itàlia (Europa) i retorna als valors i ideals de l'antiguitat clàssica. Hi ha un canvi de mentalitat:

1. L'home és el centre del món (antropocentrisme).
2. Nova concepció de la vida (s'ha de gaudir de la vida abans de la mort).
3. Interès per la ciència i la investigació.

Pel que fa a la producció literària culta en català:

1. El català ja no és la llengua de la cort i de l'aristocràcia.
2. La literatura castellana viu una època brillant.
3. El Renaixement propugna la recuperació del llatí.
4. Els models medievals encara són vigents.
5. La literatura és pobra, escassa i mediocre.
6. Hi ha una situació de diglòssia.

Les manifestacions populars no presenten problemes.

• Poesia: Pere Serafí, Joan Pujol.
• Narrativa: Cristòfor Despuig.

Barroc

El Barroc comença a la segona meitat del segle XVII. És un moment de depressió i angoixa a Europa (guerres de religió). A les terres catalanes és una època econòmica dolenta (guerra dels Segadors, expulsió dels moriscos, etc.). És oposat al Renaixement. Els valors proposats pel Renaixement entren en crisi. L'home del Barroc veu la vida d'una manera pessimista, es veu a si mateix predestinat a la mort (pessimisme, desengany) i té necessitat d'evasió (manifestada en l'expressió estètica pura de contrastos).

Cristòfor Despuig

Cristòfor Despuig fou un aristòcrata tortosí, historiador i humanista. La seva obra principal és Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Són sis col·loquis (forma clàssica del diàleg per intercanviar idees) entre tres personatges. Comenten aspectes d'història, lingüística, problemes socials, etc. Fa una apologia de Tortosa, extensible a la nació catalana; ressalta els orígens a partir de les restes de l'antiguitat. Defensa la llengua catalana i intenta demostrar que està al mateix nivell que el llatí. És l'obra més important del Renaixement català per la forma i la temàtica.

Francesc Vicent Garcia (Barroc)

Francesc Vicent Garcia és l'autor més destacat del Barroc català per la varietat de la seva obra. Té dues actituds:

1. Elegant i retòrica.
2. Satírica, burlesca, irònica i escatològica (Vallfogonisme).

Característiques literàries del Barroc

1. Voluntat d'evasió. L'harmonia i la bellesa renaixentistes són substituïdes per l'artificiositat i el recargolament. Foscor dels conceptes, recarregament lèxic i sintàctic, sàtira, etc.
2. Temes: Fugacitat de la vida, pas del temps que destrueix la bellesa, el gust per la monstruositat, el grotesc, il·lusions òptiques, etc.
3. Atracció pel moviment, l'obscuritat, el contrast: llum/ombra, bellesa/lletjor.
4. Abundància de formes retòriques conceptuals: metàfores, antítesis, jocs de paraules, etc.

Hi ha dues actituds diferents:

• Conceptisme: Línia burlesca i satírica. Juga amb els conceptes, amb el significat de les paraules. (Autor català: Francesc Vicent Garcia. Autor castellà: Quevedo).
• Culteralisme: Cerca l'expressió de la bellesa absoluta a partir de l'exageració de les formes emprades en el Renaixement. (Català: Francesc Vicent Garcia i Francesc Fontanella. Castellà: Góngora).

Neoclassicisme

El Neoclassicisme s'inicia al segle XVIII. És un corrent estètic provinent del classicisme francès (al segle XVII l'art francès s'havia mantingut fidel a les normes clàssiques). S'abandonen les formes barroques.

1. El món clàssic torna a esdevenir model (gust per l'ordre, l'harmonia, l'equilibri, etc.).
2. Defensa dels valors il·lustrats: llibertat de l'individu, igualtat universal, importància de l'educació, fe en el progrés, etc.

Literatura: Prosa de tipus moralista que planteja una reflexió sobre la vida i els costums. Literatura d'idees: auge de la prosa filosòfica i didàctica. El gènere més conreat és el teatre (tragèdia clàssica).

Introducció:

1. Regla de les tres unitats (unitat de temps, espai, acció).
2. Cinc actes.
3. Temàtica clàssica o bíblica.

A les terres de parla catalana la influència només es dona als llocs no sotmesos a la corona castellana: Rosselló i Menorca.

1. Prosperitat econòmica.
2. Respecte per la llengua catalana.
3. Relacions amb Europa.

El màxim representant és Joan Ramis i Ramis.

Joan Ramis i Ramis (Neoclassicisme)

Va néixer a Menorca. Va escriure tragèdies clàssiques. L'obra més representativa és Lucrècia. Representa les normes del teatre neoclàssic. Està inspirada en un episodi de la història de Roma.

Segle XVIII

La castellanització va fer un pas importantíssim mentre que el català seguia reculant i perdent àmbits d'ús. Només a Menorca es va mantenir un ús normalitzat del català.

Il·lustració

El segle XVIII, dominat per les idees racionalistes, va significar un avenç de les ciències i la idea del progrés de la humanitat, destinada a la felicitat. L'escepticisme racionalista va recuperar algunes idees del classicisme renaixentista. D'aquesta mena de nou humanisme en diem Il·lustració. S'hi publicaren tractats gramaticals i històrics, diccionaris, catàlegs literaris d'autors, apologies en defensa de la llengua, etc. D'entre totes les obres en defensa de la llengua destaca Instruccions per a l'ensenyança de minyons, de Baldiri Reixac, on reivindica l'educació dels infants en la llengua materna. L'il·lustrat castellà, Gaspar Melchor de Jovellanos, també defensà el mateix, però l'il·lustrat Antoni Capmany defensava el castellà com a única llengua de cultura de l'estat espanyol.

La prosa: Fou molt escassa per la prohibició del català com a conseqüència dels decrets de Nova Planta i pel procés de castellanització encetat al segle XVI. Destaquem dues obres:

1. Rondalla de rondalles de Lluís Galiana on es ridiculitzen els usos col·loquials de la llengua.
2. Calaix de sastre de Rafael d'Amat i Cortada, baró de Maldà. És un dietari (gènere historiogràfic que dóna les notícies per dies) on l'autor explica les vivències dia a dia entre 1769 i 1816.

Il·lustració: El teatre

El teatre fou fidel al pensament il·lustrat: preferència pels temes històrics, religiosos i mitològics amb intenció didàctica i moral. Hi ha dos grans centres de producció teatral: el Rosselló i Menorca. A l'illa, el focus cultural es centrà al voltant de la Societat Maonesa de Cultura, de la qual el poeta Joan Ramis n'és un dels fundadors.

Joan Ramis (1746-1819)

Estudià a Mallorca i a Avinyó. Fou un dels fundadors de la Societat Maonesa de Cultura que tenia la seu a casa seva. Allà se celebraven les sessions que tenien com a única llengua el català. També va escriure poesia, de la qual en destaca l'Ègloga de Tirsis i Filis. És l'autor més important del teatre neoclàssic. Entre les seves peces teatrals destaquen Arminda i Rosaura, totes dues posteriors a la seva gran obra Lucrècia, d'una extraordinària perfecció i d'una estimable qualitat literària que ja adopta la regla de les tres unitats (lloc, espai, temps). Estructurada en cinc actes, planteja l'acció, el nus i el desenllaç en els actes primer, tercer i cinquè. Com a tragèdia neoclàssica, la història de Lucrècia es desenvolupa a l'antiga Roma, es defensa la llibertat i s'ataca la tirania.

La literatura popular i populista

Durant l'època de decadència literària culta, els gèneres populars i populistes van tenir una gran vitalitat. Tot i que el català era marginat de la publicació editorial, encara era la llengua d'ús majoritari i quasi únic del poble. Fou una època rica en producció literària popular, caracteritzada per ser d'autor anònim, de transmissió oral, amb un llenguatge planer i col·loquial, de temàtica festiva, amorosa i vinculada a les vivències del poble. De Mallorca, són representatives les gloses (composicions de quatre versos de set síl·labes que la tradició oral ha mantingut vives fins avui). Els gèneres populars més representatius són els romanços (poema narratiu en què els versos parells tenen rima assonant), les cançons populars de caràcter festiu i laboral o les relacionades amb la vida religiosa. Els Pastorets, El cant de la Sibil·la (drama litúrgic nadalenc sobre el judici final plenament viu a Mallorca i a la catedral de l'Alguer on es canta la nit de Nadal a la missa de matines, per commemorar el naixement de Jesús i profetitzar la fi del món. Al disc Saba de terrer de Maria del Mar Bonet el podeu escoltar).

La literatura popular i populista (continuació)

Gràcies a la transmissió oral s'han conservat cançons populars que amb el pas del temps s'han convertit en tradicionals. Gabriel Janer Manila va compondre el romanç El salt de la bella dona a partir d'una llegenda popular mallorquina. Segons la llegenda, un home molt gelós va tirar de daltabaix del barranc la seva dona, però els àngels la varen salvar. Quan el marit va arribar a l'església del santuari la va trobar resant. Pel que fa als gèneres populistes, cal dir que són obres de difusió escrita o manuscrita, elaborades per autors coneguts, però inspirades en el gust del poble, creades per al consum popular, amb un llenguatge viu i col·loquial, i amb versos d'art menor i recursos retòrics repetitius com tornades, paral·lelismes o anàfores.

Les rondalles

Són relats anònims de tradició oral que contenen fets imaginaris protagonitzats per personatges amb un argument i un espai determinats i que presenten unes fórmules fixes d'inici i acabament. Poden ser meravelloses, de costums i d'animals. La seva estructura sol respondre a l'esquema de situació inicial, mancança, partida, superació d'obstacles, retorn i final feliç. Els personatges que desenvolupen l'acció són l'heroi, la princesa i el rei, l'agressor, la víctima, el donant, l'auxiliar, el mandatari i el fals heroi.

Antoni Maria Alcover

És un dels lingüistes més importants de la llengua catalana, recordat sobretot per les Rondaies mallorquines que publica a partir de 1885 amb el pseudònim de Jordi des Racó. El 1900 emprèn una tasca de gran magnitud, l'Obra del Diccionari de la Llengua Catalana que publica amb el nom de Diccionari Català-Valencià-Balear. El 1906 promou la celebració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Quan es crea la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, el 1911, n'és el president.

Francesc de Borja Moll

Ha estat un dels grans dinamitzadors culturals durant la dictadura, editor, publicista i lingüista entre d'altres. Quan va morir Antoni Maria Alcover, va continuar amb la tasca del diccionari i el 1962 va publicar-ne el darrer volum, conegut després amb el nom de Diccionari Alcover-Moll. Moll fou també l'editor de les rondalles, una col·lecció de 24 volums.

Antoni Febrer i Cardona

Advocat, gramàtic, traductor, poeta i dramaturg menorquí que defensà la unitat de la llengua catalana a Principis de lectura menorquina. Participant de les tertúlies de la Societat Maonesa de Cultura, és un testimoni privilegiat de l'efervescència cultural que viu Menorca a finals del segle XVIII.