Literatura catalana de postguerra: novel·la, poesia i teatre

1. Novel·la de postguerra

Després de la victòria franquista (1939), l'ús del català queda prohibit en l'àmbit públic i la cultura queda controlada pel règim. Tot i la repressió inicial, als anys 50 i 60 es produeix una recuperació cultural limitada. Hi conviuen tres tipus de cultura: la oficial (propagandística), la pública (limitada) i la clandestina (en català). Els escriptors intenten preservar la llengua i mantenir viva la literatura.

La novel·la de postguerra passa per moltes dificultats, però progressivament es recupera. Destaquen diverses tendències:

• Narrativa de l'exili (per exemple, Pere Calders)
• Realisme compromès (denúncia social)
• Narrativa psicològica (com Mercè Rodoreda)
• Existencialisme (com Manuel de Pedrolo)
• Novel·la policíaca catalana

Entre els autors més destacats hi ha Mercè Rodoreda, autora de La plaça del Diamant, i Llorenç Villalonga, amb Bearn o la sala de les nines.

2. Poesia de postguerra

Durant la postguerra, la poesia té un paper fonamental perquè ajuda a mantenir viva la llengua catalana en un context de repressió. Es converteix en un espai de resistència cultural i d'expressió moral.

Pel que fa a les tendències, destaca el postsimbolisme, influït per Carles Riba, amb una poesia reflexiva i molt treballada formalment. També hi ha una continuació del Noucentisme, amb un gran rigor lingüístic, i una poesia pura centrada en la reflexió sobre la realitat de postguerra. Paral·lelament, apareix el realisme històric, que incorpora una crítica social i política més explícita.

Entre els autors més destacats trobem Salvador Espriu (que utilitza el mite com a eina de crítica moral); Joan Brossa, representant de la poesia visual i experimental; i Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol, que tracten temes quotidians i universals com l'amor, la mort i el compromís social.

4. Teatre de postguerra

Després de la Guerra Civil (1936-1939), el teatre en català queda prohibit i només es permet la representació en castellà. Tot i això, el teatre català sobreviu amb representacions clandestines en cases particulars i amb la reposició d'autors clàssics com Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglesias i Josep Maria de Sagarra.

Als anys 50 i 60 s'inicia una etapa de renovació i modernització amb el naixement del teatre independent. Destaquen l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955), fundada per Frederic Roda i Jordi Sarsanedas, i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (1960), amb Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany. També apareixen companyies com Els Joglars, liderada per Albert Boadella.

Entre els autors destacats hi ha Joan Oliver, amb un teatre existencialista; Manuel de Pedrolo, vinculat a l'absurd; Joan Brossa, amb teatre experimental; Salvador Espriu, de caràcter mític i simbòlic; Josep Maria Benet i Jornet, realista i crític; i Rodolf Sirera i Josep Lluís Sirera, representants del teatre valencià.

En conjunt, el teatre de postguerra està marcat per la censura, però evoluciona cap a formes crítiques i experimentals, amb la voluntat de mantenir la llengua catalana i reflectir la realitat social i històrica.