Literatura Catalana: Noucentisme i Avantguardes

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 12,1 KB

L'Escola Mallorquina i el Noucentisme

L'Escola Mallorquina designa un model ideològic i estètic representat per poetes mallorquins com Miquel Costa i Llobera o Joan Alcover. Les seves característiques principals són:

  1. Influència dels clàssics.
  2. Temàtica centrada en el paisatge de les Balears.
  3. Els valors cristians.
  4. La voluntat de depuració lingüística.

Miquel Costa i Llobera va donar a conèixer el llibre Poesies, on destaca el poema «Lo pi de Formentor». La influència d'Horaci i Virgili el van portar a un classicisme que culminarà amb el llibre Horacianes. La poesia de Costa i Llobera va tenir una gran influència en la poesia de Josep Carner.

Objectius Modernistes i Noucentistes

Els objectius modernistes i noucentistes eren:

  1. Intent de reformar i modernitzar la societat.
  2. Antiruralisme.
  3. Europeisme i lluita per la creació d'una llengua literària moderna.

La diferència entre modernistes i noucentistes és que els últims van disposar de poder polític. El noucentisme comença l'any 1906 perquè:

  1. Eugeni d'Ors inicia la publicació de la secció "Glosari" al diari La Veu de Catalunya.
  2. Carner publica Els fruits saborosos i Costa i Llobera el llibre Horacianes.
  3. Se celebra el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
  4. Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana.
  5. Neix el moviment polític conegut com la Solidaritat Catalana.

Amb la mort d'Enric Prat de la Riba el 1917 comença el declivi del noucentisme, i el cop d'estat de Primo de Rivera el 1923 acaba amb la xarxa institucional que el feia possible.

Objectius del Noucentisme

Pretenien normalitzar el fet polític, cultural, literari i lingüístic de Catalunya. Normalitzar significava situar Catalunya al nivell d'Europa i transformar la societat amb la ideologia noucentista. Amb aquesta finalitat, van crear una extensa xarxa d'infraestructures culturals: escoles, museus, biblioteques populars, etc.

Estètica i Ideologia Noucentistes

Eugeni d'Ors va ser una peça clau en el procés de construcció de la Catalunya moderna. Des de la secció «Glosari», d'Ors definia els postulats estètics i ideològics del noucentisme a través dels mots següents:

  • Imperialisme: exercici d'una funció dirigent política per estendre la ideologia noucentista a totes les classes socials.
  • Arbitrarisme: abstracció de la realitat per aconseguir una Catalunya ideal.
  • Civilitat: neutralització dels conflictes i harmonització de les diferents classes socials amb el mite de la perfecció i la cultura.
  • Classicisme: recerca de models de comportament i literaris en la mesura, l'harmonia, la serenor i la perfecció del món clàssic, en contraposició a l'edat mitjana i el Romanticisme.
  • Mediterranisme: reivindicació de les cultures mediterrànies (Grècia i Roma) com a forma de vida. La ciutat, el món urbà, era l'espai ideal per dur a terme totes aquestes aspiracions.

El noucentisme es va difondre a través de la literatura, però també en el camp artístic.

Els Gèneres Literaris del Noucentisme

Es van jerarquitzar els gèneres literaris d'acord amb el seu programa ideològic i cultural.

  • La poesia era el gènere més valorat perquè permet crear una llengua literària sintètica i elaborada, i idealitzar la realitat seguint una estètica arbitrària.
  • La prosa donava importància a l'article i l'assaig, transmissors de la ideologia noucentista, i a la narració curta, per experimentar amb la llengua literària.
  • La novel·la va ser un gènere bandejat perquè es considerava massa lligat a l'estètica realista, incompatible amb la cultura arbitrària. El noucentisme no va aconseguir construir una novel·la ciutadana, però es van traduir les grans novel·les europees del moment.
  • El teatre tampoc no va ser un gènere que interessés gaire, ja que el consideraven massa popular.

La Poesia Noucentista

Característiques:

  1. Distanciament del poeta del tema, que facilita un tractament objectiu i, a vegades, irònic.
  2. Presentació indirecta de la realitat, que ha de ser reelaborada per construir una Catalunya ideal.
  3. Exposició d'una natura idíl·lica, civilitzada i dominada per les persones.
  4. Valoració de la ciutat com a model de civilitat, ordre, mesura, a imatge de la polis de la Grècia clàssica.

El Simbolisme i les Avantguardes

Entre 1918 i 1939 transcorre un dels moments d'activitat literària europea on es manifesta més dinamisme. La crisi social, conseqüència de dues guerres mundials i la Guerra Civil espanyola, coincideix amb l'aparició i la consolidació de les avantguardes, que manifesten dos corrents:

  1. Partidaris de substituir les formes d'art caduques, anomenats avantguardistes.
  2. Partidaris d'una concepció poètica que desemboca en la poesia pura, els anomenats postsimbolistes.

Principals Manifestacions de l'Avantguardisme

  1. Cubisme: primera manifestació d'avantguarda el 1907. Té els seus orígens en la pintura. En el camp literari, el va divulgar l'escriptor francès Guillaume Apollinaire amb els seus cal·ligrames.
  2. Futurisme: el 1909, de la mà de l'italià Filippo Tommaso Marinetti, defensava el progrés industrial com a element de futur. Exaltava la velocitat, la violència, l'heroisme, el maquinisme, el militarisme...
  3. Dadaisme: a Zuric el 1916, el poeta Hugo Ball, consagrat per Tristan Tzara, defensarà les ruptures i transgressions en tots els camps artístics, amb la presència de l'absurd i l'humor.
  4. Surrealisme: a París, André Breton, el 1924, defensava l'aplicació artística de l'escriptura automàtica i la transcripció del món oníric. Té una clara connexió amb les teories de Sigmund Freud.

El Teatre, la Prosa i la Novel·la

El Teatre

A partir dels anys 20 hi ha un procés de renovació del teatre. Els autors del noucentisme produeixen obres adreçades a un públic burgès. El gènere predominant s'anomena alta comèdia. A la dècada dels anys 30 apareixen autors amb estètiques innovadores. Es distingeixen tres corrents:

  • Comèdia burgesa: gènere burgès que desenvolupa una trama convencional i intranscendent. Civilitzats, de Carles Soldevila, tipifica aquest corrent.
  • Teatre de tradició romàntica: corrent representat per Josep M. de Sagarra, que es basa en l'evocació d'una Catalunya mítica. L'argument són personatges víctimes dels seus sentiments en un marc social on es bandegen situacions històriques.
  • Teatre de crítica social: qüestiona els fonaments ideològics de la burgesia a través d'una sàtira mordaç i incisiva.

La Prosa Periodística

En aquesta època s'escriu prosa periodística, no imaginativa, on la fantasia de l'autor és substituïda per la descripció de la realitat viscuda i coneguda. Josep Pla n'és un autor destacat, amb una obra extensa. Es manifesta en els subgèneres següents:

  • Els llibres de viatges: el protagonista narra els esdeveniments d'un viatge, presentant dades històriques i geogràfiques. Viatge a Catalunya, de Josep Pla.
  • Les memòries: relat de la vida d'un personatge escrit per ell mateix.
  • Les biografies: presenten la vida d'una figura cèlebre. Vida de Manolo, sobre l'escultor Manolo Hugué.
  • Les cròniques: resultat de l'informe, l'anàlisi i la valoració dels fets per part d'un corresponsal.

El Conte

Entre 1925 i 1939, presenta les mateixes característiques que la novel·la. Destaquen les propostes innovadores de Salvador Espriu i Pere Calders, que es desenvoluparan plenament durant la postguerra.

Espriu va publicar diversos reculls, com Letízia i altres contes. Les seves característiques són:

  1. Creació d'un univers personal, poètic i mític: Sinera.
  2. Aparició dels temes de la injustícia, la insolidaritat humana, la crítica social, el pas del temps...
  3. Ús de la caricatura, el sarcasme i la sàtira.

Espriu va publicar dues novel·les: El doctor Rip i Laia. L'obra de Pere Calders girarà al voltant de la meditació sobre la condició humana. El recull de contes El primer Arlequí deixa veure un tret característic de l'autor: la integració de l'insòlit en la vida quotidiana.

La Novel·la Psicològica

Se situa en ambients burgesos i urbans, i intenta reflectir el món interior dels personatges. Posa més èmfasi en la definició dels estats d'ànim que no pas en l'acció o l'argument. És evident la influència de les teories de Freud, que defensen el subconscient com a element essencial per entendre el comportament humà.

Les novel·les psicològiques incorporen:

  1. Utilització del temps interior i la memòria afectiva, que fa que els protagonistes recuperin fets passats gràcies a objectes o sensacions; això provoca un trencament temporal del fil argumental.
  2. Canvi del punt de vista: s'abandona la 3a persona i s'utilitza la 1a i el monòleg interior.
  3. Històries paral·leles: es poden presentar diversos esdeveniments de manera simultània.

Autors d'aquest corrent novel·lístic són Carles Soldevila, amb obres com Fanny, Eva i Valentina, i Josep M. de Sagarra, amb la novel·la Vida privada.

La Novel·la d'Humor i Crítica Social

El psicologisme de moltes novel·les va provocar una resposta crítica d'autors com els del Grup de Sabadell, que van qüestionar el món burgès per via de l'humor, la caricatura i la sàtira. Francesc Trabal n'és l'autor més representatiu. Es caracteritzen per una voluntat desmitificadora i per un desig d'experimentació (finals absurds...).

Panoràmica de la Narrativa de l'Època

Des de 1912 fins a la dècada dels anys 20 hi va haver poca producció novel·lística. Aquest període coincideix amb l'auge dels plantejaments estètics del noucentisme. El 1917 es comença a reivindicar la necessitat de descriure i publicar novel·les. El 1925, J. M. de Sagarra publica l'article «La por a la novel·la» i Carles Riba pronuncia la conferència «Una generació sense novel·la». Sagarra reclamava l'aparició de novel·les, i Riba creia que les novel·les rebaixarien els objectius culturals noucentistes.

La represa de la novel·la va ser possible gràcies a la conjunció de diversos factors:

  1. L'existència d'autors que faran de la novel·la un recurs per professionalitzar-se com a escriptors, i de lectors que demanen textos en la seva llengua.
  2. La creació de premis literaris remunerats per incentivar el gènere.
  3. La fundació d'editorials i col·leccions de novel·les.
  4. L'aparició d'una crítica especialitzada.

Als anys 30, la narrativa catalana segueix models estètics com la novel·la de tradició modernista, la novel·la psicològica i la novel·la d'humor i crítica social.

Entradas relacionadas: