Literatura catalana: franquisme, exili i postguerra

1. Exili i cultura catalana

A l'acabament de la guerra civil va començar la dictadura, amb la qual moltes persones van agafar el camí de l'exili. Alguns dels exiliats van anar cap a França i una altra part cap a Amèrica, on van haver d'adaptar-se a les noves estructures socials dels països que els acollien. El gruix de la cultura catalana durant quinze anys estigué desplaçat i mantingut pels exiliats, que organitzaren activitats.

Trets distintius d'aquesta literatura:

• Recull l'experiència immediata i la converteix en literatura.
• Conté notes exòtiques sobre el nou espai on es mou l'escriptor.
• Incorpora el tema de l'enyorament.
• Porta als límits el sentiment de frustració i fatalitat del destí.
• Invalida l'experiència individual.
• Denuncia la guerra i les seves conseqüències.

2. Enric Valor

Enric Valor: dues grans aportacions:

• Rondalles valencianes.
• Cinc novel·les i alguns relats breus.

Valor fa servir la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua i empra recursos de la tradició col·loquial per al llenguatge oral.

Rondalles — tres tipus:

• Meravelloses (éssers humans amb poders sobrenaturals).
• De costums (reflecteix la manera de viure de la societat agrària).
• D'animals (personatges animals humanitzats).

Estructura en cinc parts:

• Situació inicial.
• Comença l'acció i es presenta el conflicte.
• Es desenvolupa el conflicte.
• Aquest es resol de manera positiva o negativa.
• El personatge veu modificades les seves circumstàncies inicials.

4. Final del franquisme i transició

Els darrers esdeveniments del franquisme van generar un estat general d'agitació política i estudiantil; la mort del dictador i les primeres passes cap a la democràcia van marcar la transició. L'eclecticisme i la diversitat caracteritzen l'art i la literatura de les darreres dècades.

L'arribada de la democràcia va anar unida a un canvi radical en la consideració legal i social del català, del gallec i del basc. Per a la nostra literatura, aquests canvis polítics i socials fan possible la normalització d'una producció i d'un mercat literari en català.

Els escriptors d'aquesta etapa es caracteritzen per buscar formes expressives i estructures noves; predomina el reflex d'ambients urbans, la problemàtica de personatges joves, la seva relació amb el sexe i les drogues, i es tracta el mite del viatge (real o literari) com una forma d'autoexploració psicològica.

Autors representatius: Terenci Moix, Montserrat Roig, Josep Lozano, Quim Monzó.

5. Quim Monzó

Quim Monzó és l'autor més important de la narrativa breu actual. La millor referència de la seva narrativa es troba a Vuitanta-sis contes. L'obra de Monzó s'emmarca dins de la tendència al·legòrica, que converteix els referents urbans en una metàfora dels valors que caracteritzen la nostra època: l'obsessió pel treball i el costumisme, que afecta tots els nivells socials.

És una al·legoria pessimista de la societat moderna, que mostra la manca d'estil i de coherència. Un dels trets més importants de la seva narrativa és l'ús creatiu del llenguatge: evita l'ús neutre i pla de les paraules, de manera que aconsegueix que aquestes tinguin el significat idoni per al seu context.

Els seus contes són un reflex de la societat contemporània; una gran quantitat se centren en conflictes sentimentals, la solitud, l'amor i el sexe, narrats amb fredor. Un altre fil temàtic és la vida exasperada d'una gran ciutat: desesperança, avorriment i actes incomprensibles del dia a dia.

6. Poesia de postguerra

Durant el període de postguerra, la poesia es va convertir en el gènere literari més important de la literatura catalana, sent l'exili el principal tema. A més, també va sorgir un moviment inconformista, filosòfic i literari que atorgava prioritat als temes que relacionaven la persona humana amb la realitat més crua i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd: l'existencialisme parisenc.

El poeta dels anys cinquanta mostrava una realitat simbòlica, distanciada de la immediata; mentre que la poesia dels anys seixanta, gràcies a la menor pressió de la censura, és més realista i compromesa amb la política. Altres trets són el pas de l'autor a una figura més corrent i la font social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana per alliberar-la de tot tipus d'opressió.

Finalment, a la dècada dels setanta la poesia va decaure com a conseqüència del canvi d'accent social cap a la individualitat, influïda pel surrealisme.

7. Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a la dècada dels setanta amb la petita obertura de la censura; així doncs, escriu poesia de postguerra. Estellés crea una poesia prolífica, original i exuberant: la seva poesia neix gairebé per necessitat i retrata la vida quotidiana amb temes com l'amor, el sexe i la mort, així com el camp, la dona i la por.

També expressa la glòria i la misèria d'un país i la marginació de la cultura per part del règim franquista. El seu llenguatge beu d'una tradició antiga, tot i que la temàtica és clarament contemporània, amb l'ús del registre col·loquial. La seva obra està recarregada de metàfores amb una intensitat molt elevada i fa ús de l'adjectivació, parodiant així la Renaixença valenciana.

Obres: La clau que obri tots els panys i El gran foc dels garbons.