La Literatura Catalana Sota la Dictadura Franquista

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,44 KB

La Dictadura: Impacte en la Literatura Catalana

El final de la Guerra Civil el 1939 va significar un retrocés per a la literatura catalana. La política cultural i lingüística del general Franco va ser inequívocament repressiva. Durant els 36 anys de dictadura, podem distingir diverses etapes:

1. 1939-1946: Repressió i Censura

La repressió va ser molt dura. Tota activitat cultural quedava paralitzada fins que no passava el control de la censura. Totes les institucions vinculades a la cultura catalana van ser suprimides. La literatura catalana va patir una doble persecució: la censura dels escriptors i la persecució de la llengua. Milers de persones es van exiliar i altres van ser empresonades.

2. Consolidació del Règim: Una Tolerància Aparent

Amb la derrota dels règims feixistes afins, Franco va haver de liberalitzar lleugerament el règim dictatorial com a estratègia per aparentar tolerància davant Europa i els Estats Units. Es va autoritzar la realització d'actes públics d'escriptors no castellans i la creació de noves editorials. La literatura catalana sortia de la clandestinitat.

3. La Dècada dels Seixanta: Creixement i Expansió

La dècada dels seixanta va ser un temps de creixement econòmic. L'aparició del turisme va comportar l'expansió i l'enfortiment d'aquella represa cultural i literària. La cultura catalana es va popularitzant a poc a poc a través de diferents plataformes com revistes i discos.

L'Exili Exterior

Els primers anys de la postguerra van estar marcats per la por, la repressió i la clandestinitat. El 1939, un contingent important de població perseguida o sospitosa va creuar la frontera amb França. Els qui abandonaven el país eren intel·lectuals i els escriptors més significatius. L'altra alternativa era el silenci. Els qui van marxar es van dirigir a França o a l'Amèrica Llatina. Però amb la guerra a França, alguns van tornar a Espanya i van organitzar la resistència clandestina. A l'Amèrica Llatina, van continuar mantenint la dignitat cultural amb la seva obra.

Carles Riba: Màxim Representant del Possimbolisme

Carles Riba és el màxim representant del possimbolisme. A més de poeta, va ser crític i traductor d'autors contemporanis. Va exercir un mestratge, que va haver de ser clandestí, entre altres escriptors. Va escriure les Elegies de Bierville, i des d'allí inicia amb aquestes elegies un camí cap al seu jo profund.

La Clandestinitat

Els escriptors que van romandre al país van haver de renunciar a la presència pública. Les activitats s'organitzaven amb sessions clandestines de l'Institut d'Estudis Catalans en cases particulars. És en aquest sentit que hem d'entendre els versos de Salvador Espriu en el seu poema Inici de Càntic en el Temple.

Alguns Autors Destacats

  • Vicent Andrés Estellés (1924-1993): Poeta valencià, autor del Llibre de meravelles.
  • J.V. Foix (1893-1987): Va elaborar una poètica que sintetitza elements noucentistes i tècniques avantguardistes. La dialèctica entre la racionalitat i la irracionalitat són constants en la seva producció. Destaca el seu poemari Sol, i de dol.
  • Maria Beneyto: Una de les figures més destacades de la literatura valenciana de la postguerra. La seva obra poètica s'emmarca dins un realisme humanitzat. El seu estil d'imatges suggeridores i visionàries té una riquesa que l'allunya de l'esquematisme expressiu del realisme social posterior.
  • Enric Valor: Gramàtic i compilador de rondalles. La seva vocació va ser la de novel·lista. És autor de les novel·les L'ambició d'Aleix i el Cicle de Cassana. Valor revisa la classe social privilegiada de la qual partia, en reflexionar sobre els esdeveniments contemporanis que van sotragar la història d'Espanya al segle XX.

Últims Anys del Franquisme

Coincidint amb una certa prosperitat econòmica, apareixen autors que no havien viscut directament la guerra, que s'encaren amb la literatura i amb l'art amb noves forces i formes. És aquesta una època de normalització cultural creixent. L'eclosió de la Nova Cançó va ser la senyera del moment. Alguns dels seus autors van ser Baltasar Porcel i Joan Fuster.

El Teatre Independent

Entre els anys 60 i 70 apareix una nova generació de dramaturgs que intenta acostar-se a les innovacions europees. Així neix el teatre independent. Grups com Els Joglars, La Cassola, etc., adopten propostes escèniques agosarades i fan crítica social i política. Un dels models més assajats serà el teatre de Bertolt Brecht. Els actors no han de transmetre emocions i el públic no s'ha d'identificar amb els personatges. Alguns efectes que ajuden a donar aquesta sensació són l'ús de la narració en l'escena, els canvis visibles al públic, les cançons, la sàtira i la ironia.

La Nova Cançó

Va néixer a finals dels 50 al voltant d'un grup de joves intel·lectuals. Aquests joves s'agrupen sota un nom simbòlic: Els Setze Jutges. A partir del 1962 es van enregistrar els primers discos i el fenomen es va anar estenent. Com a característica unitària del fenomen cal assenyalar que la Nova Cançó reunia grups i cantautors de tot el domini lingüístic. Raimon va ser un dels iniciadors del moviment. Ovidi Montllor va ser un altre representant valencià de la Nova Cançó.

Entradas relacionadas: