Literatura catalana contemporània: tendències, poetes i teatre del segle XX

Tendències literàries de la postguerra

6. Tendència avantguardista: apareixen escriptors que insisteixen en l'experimentació amb el llenguatge, sobre la forma i el contingut.

Tendència realista: va estar influïda per la crítica marxista i l'existencialisme. Propugnava el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat, una postura crítica i de denúncia social de la dictadura. Defensava l'ús d'una llengua més directa i col·loquial.

Aportacions de Vicent Salvador

7. Aportacions de Vicent Salvador:

1. Ús d'un llenguatge acostat a la parla quotidiana. Motivat per dues raons: facilitar l'acostament als lectors i ser fidel a les pròpies arrels.
2. Des d'un punt de vista sociolingüístic, cal destacar l'ús d'un registre col·loquial i fins i tot vulgar.
3. Ús de comparacions, amb un clar sabor arcaic i d'influències ausiasmarquianes.
4. Ús d'una adjectivació característica. Utilització de la qualificació doble, anteposada i postposada al substantiu.
5. Repetició de mots i sintagmes. Ús del polisíndeton o repetició exagerada de conjuncions de coordinació.

Vicent Salvador

8. Salvador: la seua poesia és una poesia de símbols, que no dona tanta importància a la musicalitat i l'harmonia. La reflexió sobre la mort i el més enllà són el tema central de tota la seua poesia. La preocupació per Catalunya després de la guerra és una de les seues constants. Es troben pinzellades d'humor dur i cruel.

Es caracteritza per la presència dels mites següents:

• Sheperd (símbol de l'Espanya de la postguerra);
• Sinera (representa la seua pàtria, Catalunya);
• El laberint (la vida).

La llengua de la seua poesia és elaborada. Realitza una de les reaccions lingüístiques més rotundes de la literatura catalana contemporània, i utilitza recursos fonètics i semàntics.

Poesia actual

9. Poesia actual: la literatura, l'art i el pensament filosòfic de finals del segle XX s'han anomenat postmodernisme. Fan referència als canvis estètics i ideològics. Es caracteritzen per definir una societat marcada per l'individualisme, l'ètica, l'hedonisme i la fragmentació de conceptes com l'espai i el temps.

La nostra literatura s'havia anat recuperant poc a poc després de la dictadura, i mostra modernitat i una multiplicitat de propostes de qualitat:

• a) Dècada dels seixanta: poetes més veterans que continuen escrivint poesia realista i compromesa, com Miquel Martí i Pol.
• b) Dècada dels setanta: poetes més joves que només tenien en comú l'antidogmatisme i la concepció del poema com un discurs autònom, com Vicent Salvador.
• c) A partir dels vuitanta: el panorama poètic es regeix per l'eclecticisme, destaquen David Castillo.

Miquel Martí i Pol

10. Martí i Pol: ho ha aconseguit gràcies a la seua qualitat, que conjuga la temàtica realista i la gran qualitat formal. Va participar en moltes activitats il·legals durant la dictadura. Va estar molt de temps malalt i va llegir molt. És el poeta més llegit. Li diagnostiquen esclerosi múltiple i abandona el treball a la fàbrica per dedicar-se a la literatura. Els seus poemes estan traduïts a dotze idiomes. Basa la seua poesia en la sinceritat, l'autenticitat i la solidaritat.

Manuel de Pedrolo

12. Manuel de Pedrolo: podem dividir el seu teatre en tres etapes, tot i que només té una etapa central intensa i sòlida, que se situa a la segona meitat de la dècada dels anys cinquanta. En aquest període planteja una reflexió sobre alguns punts de l'existència humana: s'interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència.

Els seus personatges habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Trobem personatges empresonats, els més decidits dels quals lluiten per enderrocar els murs de la presó, si bé els altres acaben en bona mesura per acostumar-s'hi a causa de la por que desperta en ells l'espai exterior. Escènicament, els conflictes suposen situacions tancades, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries: La nostra mort de cada dia (1958), Homes i no (1959).

Preocupat per la condició de la persona en un sentit transcendent, però compromès amb un país i un moment concret, Pedrolo hereta la temàtica existencial i les formes de l'absurd. El seu teatre és pessimista: els personatges viuen abocats cap al seu món interior i viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que el passat els confon.