La literatura catalana: de la clandestinitat a la recuperació

Fins a l'any 1944

(any en què Josep Maria Cruzet obtingué els permisos per a l'edició de les obres de Verdaguer), la literatura catalana fou clandestina. Abans, els intel·lectuals que no havien marxat a l'exili s'organitzaren segons un programa de recuperació lingüística i cultural molt concret. Primer, es reunien en cases particulars els diumenges a la tarda; després, aquestes reunions tendiren a institucionalitzar-se (grups 'Miramar' i 'Estudi'). El complicat sistema d'edició (pseudònims, dades falses, peus d'impremta canviats) estimulà l'aparició de substitutius de llibres: estampes, recordatoris, nadales, circulars literàries amb data i signatura per tal de semblar una carta, etc. El 1944, també clandestina, aparegué la revista 'Poesia', que dirigida per Josep Palau i Fabre, mitificà la figura de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. 'Poesia' comptà amb les col·laboracions de Riba, López-Picó, Sagarra, Espriu, Perucho, Romeu, etc.

1946-1955

La derrota de les forces de l'Eix al final de la Segona Guerra Mundial significà una lleu liberalització de l'ambient. S'iniciaren els contactes entre els intel·lectuals catalans i els espanyols i la literatura catalana, molt lentament, sortí de la clandestinitat i tornà a ser pública. Reaparegueren o nasqueren editorials (Barcino, Aymã, Moll); es crearen premis literaris ('Joanot Martorell' de novel·la, 'Óssa Menor' de poesia, 'Víctor Català' de contes, 'Josep Yxart' d'assaig); es recuperà el teatre i sortiren revistes en forma de llibre o dependents de centres religiosos ('El Pont', 'L'Ocell de Paper', 'Quart Creixent', 'Germinabit', 'Serra d'Or'). Amb tot, però, la tasca clandestina continuà, ara ligada als nuclis universitaris. De les diferents facultats sortiren revistes culturals que, malgrat la poca durada i les dificultats de difusió, impulsaren la vida universitària amb tot de propostes noves.

1955-1970

A partir dels últims anys de la dècada dels cinquanta, começaren a produir dues generacions: aquells escriptors que, formats i, en alguns casos, ja coneguts abans de la guerra, havien deixat d'escriure i ara tornaven a la llum pública, i uns altres de més joves que iniciaven aleshores la seva tasca intel·lectual. Els primers, els formats abans del 1939, foren els més afectats per la desfeta bèl·lica que sofri el país. Ells com a homes havien canviat i la nova conjuntura històrica no els era favorable. Són els escriptors que d'una manera més directa fan literatura sobre la guerra civil des dels precedents més immediats fins a l'exili o els camps de concentració, passant per la reraguarda i el front. Els més joves, mancats d'una tradició i d'una vida literària i cultural adient, hagueren de suplir les deficiències de manera autodidacta. Els proposits, però, anaven més enllà dels purament literaris i estètics. Els punts bàsics del seu programa foren dos: d'una banda, normalitzar definitivament la llengua i, de l'altra, arribar a una entesa entre la ideologia marxista i la cristiana més dinàmica. Entre els membres d'aquesta generació destaquen G. Ferrater, V. Andrés Estellés, J. M. Espinas i J. M. Foch.

La fugida de la realitat va ser una de les alternatives a la difícil situació creadora dels novel·listes. Entre aquests, cal destacar a Jordi Sarsanedas i Joan Perucho. L'humor, la ironia, la fantasia, la presència de personatges històrics i personatges inventats, l'erudició autèntica barrejada amb dades absolutament falses, constitueixen la base de bona part de l'anomenat realisme màgic.

2. Narrativa psicològica

Aquesta tendència va dominar el panorama narratiu fins a la dècada dels seixanta. De fet, era la línia continuista de les tendències anteriors a la guerra. La renovació del gènere novel·lístic es produeix amb l'adopció d'un nou model narratiu que deixa en segon terme la descripció dels fets externs i la trama argumental i se centra en la vida interior dels personatges i en la seva visió de la realitat. La novel·la psicològica vol reflectir els conflictes interns de personatges que es troben condicionats per l'ambient on viuen. Aquest nou model novel·lístic, en general, és d'ambientació ciutadana i els seus temes reflecteixen la crisi de valors morals de la societat. Les figures cabdals de la renovació novel·lística a Europa són Marcel Proust, James Joyce, Franz Kafka i Virginia Woolf. Dels aspectes innovadors que aquests autors aporten al gènere narratiu cal destacar-ne tres: l'ús del monòleg interior per tal de reflectir el flux de la consciència humana, el concepte de temps personal o subjectiu i el qüestionament sistemàtic de la frontera entre realitat i somni. Quant a les tècniques narratives, la novel·la psicològica pot presentar la narració en primera persona com a forma de màxima proximitat al personatge central, per mitjà de l'escriptura parlada o del monòleg interior, o en tercera persona mitjançant l'estil indirecte lliure i l'omnisciència limitada. També pot emprar recursos d'introspecció tradicionals com ara cartes, diaris i memòries. Ja durant els 60, es publiquen les grans novel·les psicològiques de Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga.

3. Novella realista

Aquest corrent, que es va donar a tot Europa, reflexiona sobre les difícils condicions de vida de la postguerra espanyola i europea. Les novel·les escrites en aquesta època no es publicaren fins a finals dels seixanta. Els nous autors escrivien les seves obres amb voluntat d'innovació de la tècnica narrativa i amb un clar compromís de denúncia social. Dins d'aquest anomenat realisme històric van anar apareixent novel·les de Xavier Benguerel, Joan Sales i Josep Maria Espinas, algunes de Maria Aurelia Capmany i, sobretot, la majoria de les novel·les de Manuel de Pedrolo. Aquests autors van tenir com a referència les obres dels novel·listes nord-americans d'entreguerres com Faulkner, Dos Passos, Hemingway o Steinbeck, coneguts amb el nom de 'la generació perduda'. També s'ha de fer constar la influència del neorealisme italià i europeu que havia sorgit com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial. A l'entorn de les experiències viscudes a la guerra sorgeixen, a la dècada dels anys 40, moltes novel·les de caire realista i testimonial que amb tècniques objectivistes escriuen sobre el front, la reraguarda o l'exili. Aquest és el cas de Joaquim Amat Piniella (K.L.Reich, escrita el 1948, però no autoritzada per la censura fins el 1963, sobre l'experiència tràgica dels catalans en els camps de concentració nazis), Xavier Benguerel (Els fugitius, també sobre el tema de l'exili) i Pere Calders (Unitats de xoc). Els novel·listes de la generació posterior, com Josep M. Espinas o M. Aurèlia Capmany, escriuen, en canvi, sobre l'experiència de la postguerra.