Literatura Catalana: Autors i Conceptes Clau

Conceptes Lingüístics

Pronoms Febles

Els pronoms febles tenen diverses funcions:

• CD (Complement Directe): el, la, els, les. Si el complement és un article determinat, es manté. Si és indeterminat, es canvia per en. Si es pot substituir per això o allò, s'utilitza ho.
• CI (Complement Indirecte): em, ens, et, us, li, els.
• Atribut: Quan està precedit per un verb modal com ser, estar, parèixer o semblar, es substitueix per ho.
• Complement Circumstancial (CC): Si té una preposició introduïda per de, es substitueix per en. En cas contrari, es substitueix per hi.

La Modalització

La modalització és el conjunt d'elements lingüístics i no lingüístics que reflecteixen l'actitud de l'emissor davant del seu enunciat. Aporta subjectivitat, com en un article d'opinió. Els elements modalitzadors són:

1. Elements lèxics valoratius: substantius (abús, llàstima, meravella), adjectius (magnífic, interessant), adverbis (desesperadament, per sort), verbs modals (felicitar, lamentar), perífrasis (necessitat, obligació, possibilitat).
2. Derivacions: augmentatius, diminutius, superlatius.
3. Recursos emfatitzadors: propis de la llengua oral.
4. Interjeccions: ah, carall.
5. Unitats fraseològiques: refranys, frases fetes.
6. Figures retòriques: interrogació retòrica, metàfora.
7. Canvi de codi: canvi de llengua o registre.

Connectors

La connectivitat és la relació de significat entre dues unitats lingüístiques, concretada en mecanismes de connexió que enllacen oracions o paràgrafs (connectors textuals). Els connectors es classifiquen en:

1. Additius: indiquen suma d'informació (i, a més, doncs bé, d'una banda, de fet).
2. Disjuntius: indiquen alternativa (és a dir, o sigui, per exemple, en resum).
3. Contrastius: indiquen contrarietat (però, en canvi, tot i això, per contra).
4. De condició: indiquen causa-efecte, finalitat o condició (ja que, com que, així doncs, per tant, a fi que).

L'Adequació i les Veus del Discurs

Per determinar els participants del text, cal distingir entre el nivell extratextual i l'intratextual.

Nivell Extratextual

Hi trobem l'autor real i el lector real. L'autor model és la construcció que el lector real fa de l'autor, i el lector model és la imatge mental que l'autor té del lector. Els coneixements enciclopèdics estan lligats a la cultura del receptor. El marc remet a informacions vinculades amb l'experiència dels parlants amb el món.

Nivell Intratextual

Hi ha diverses veus: el locutor, l'al·locutari i l'enunciador. El locutor condueix el discurs cap a un destinatari implicat, l'al·locutari. L'enunciador són altres veus que intervenen. La diversitat de veus s'anomena polifonia, que es manifesta en:

• Discurs reportat: reproducció de les paraules de l'enunciador en estil directe, indirecte o indirecte lliure.
• Intertextualitat: incorporació d'altres textos o autors.
• Mecanismes encoberts: requereixen un esforç d'interpretació.

En la polifonia, l'emissor adopta el punt de vista d'un personatge.

La Dixi

La dixi permet fer referències a elements de la comunicació. Els díctics estableixen lligams entre elements del text i del context.

• Dixi personal: remet als participants (jo, tu, ell, ella).
• Dixi social: indica relació entre personatges (vostè, vós, doctor/a, senyor/a, president/a).
• Díctics espacials: demostratius i adverbis de lloc (aquest, això, allò, allí, aquell).
• Dixi temporal: remet al temps del discurs (avui, demà, ara, ahir).

Variant Geogràfica/Lingüística

Català Oriental

• Possessius femenins consonantitzats (meva, teva, seva).
• Demostratius (aquest, aqueix, aquell).
• Verbs incoatius amb -eix (pateix, pateixen).
• Lèxic: partícula pas per negar, lèxic específic (noi, mirall, escombra).
• Verbs: 1a persona del present d'indicatiu en -o (penso, menjo, parlo), present de subjuntiu en -i (sigui, siguis, siguin).

Català Occidental

• Possessius femenins vocalitzats (meua, teua, seua).
• Demostratius (este, eixe, aquell).
• Verbs incoatius amb -ix (patix, patixen).
• Lèxic: diminutius freqüents (fresqueta, xiquet, nuet), arabismes abundants, lèxic específic (xic, espill, granera).
• Verbs: 1a persona del present d'indicatiu en -e (parle, menje, pense), present de subjuntiu en -a, -e (siga, sigues, siga), pretèrit imperfet de subjuntiu en -r (diguérem).

Tipus de Registre

El registre són les variacions lingüístiques segons la situació comunicativa.

• Col·loquial: no tècnic, espontani, oral, interactiu, depèn del context, llenguatge gestual, frases fetes, refranys, diminutius.
• Literari: preparat, escrit, unidireccional, complex, funció poètica, joc amb el llenguatge.
• Científic: tècnic, distant, preparat, intenció d'incisió, vocabulari científic, llenguatge simbòlic, objectivitat.
• Estàndard: formal, neutre, utilitari, base per a molts, escrit, estructures lingüístiques bàsiques.

El Vocalisme

• Paraules amb i o u a la síl·laba següent (col·legi, èxit, molècula, ingenu).
• Davant de l (arrel, cel, gel).
• Davant de doble -rr.
• e- davant de -r seguida de consonants excepte f, p, b, c, g, x (cert, gerd, perdre, hivern).
• Diftongs com -eu (déu, fideu, peu, preu).
• Paraules amb -nrd- (cendra, divendres, tendre).
• Terminacions en -ecte, -ecta, -epte, -epta.

• Mots amb i o u a la síl·laba següent (Antoni, custòdia, elogi, lògica, bou, dijous, ou, prou).
• Mots acabats en -os i -osa (cos, gros, rosa, nosa).
• o seguida de -r o -l (amorf, mort, port, record).
• Mots acabats en -oc, -oca, -ofa, -oig, -oja, -ol, -ola, -ossa, -ot, -ota.
• Monosíl·labs (cor, flor, dona).

Consonants Sonores i Sordes

• Sonores: Z a principi de paraula i entre consonant i vocal (zebra, donzell); S entre vocals (posar), excepte prefixos fons-, dins-, trans-; TZ sempre (dotze).
• Sordes: S a principi i final de paraula, i entre consonant i vocal (dansa, sol, estès); SS entre vocals (passar), excepte prefixos acabats en -s (transsiberià); C, Ç sempre (dolç, cel, cançó).

Tipologia Textual

• Text descriptiu: descriu una persona, objecte, lloc, època. Funció comunicativa, sense organització informativa típica. Acumulació de presents o imperfets, adjectius, complements. Es manifesta en notícies, cartes, narracions.
• Text narratiu: relata fets i accions en un desenvolupament temporal i causal. Funció d'asseverar enunciats. Organització temporal en tres parts (plantejament, nus, desenllaç). Introducció de seqüències conversacionals. Gèneres: rondalla, conte, novel·la.
• Text expositiu: informa i explica conceptes. Estructura: esquema organitzatiu, exposició, síntesi.
• Text conversacional: intercanvi d'informació entre interlocutors presents. Estructura en torns de paraula. Relació text-context, caràcter conversacional, jocs de paraules, figures retòriques. Modalitats oracionals, importància dels connectors, estil segmentat. Es manifesta en teatre, diàlegs, entrevistes.

Oracions

Coordinades (separar-les no perd significat)

• Copulatives: i, ni, que.
• Adversatives: oposició (però, sinó, tanmateix, en contra).
• Disjuntives: escollir entre opcions (o, o bé).
• Distributives: alternança (ara... ara, bé... bé, ja... ja, tant... com).
• Explicatives: s'expliquen (és a dir, açò, això, allò).
• Continuatives: la segona indica continuïtat (encara, a més, fins i tot, és més).
• Il·latives: la segona és deducció de la primera (doncs, per tant, de manera que).

Subordinades

• Subst. subjecte: qui, que.
• Subst. de complement indirecte: a qui, per a què, als qui.
• Subst. de complement directe: que.
• Subst. de complement de règim verbal: a, de, per, que.
• Subst. de complement del nom: de, que.
• Subst. de complement de l'adjectiu: de, que.
• Subst. d'atribut: que.
• Subst. de complement agent: per.
• Adjectives: que, qui, on.
• Adverbials de lloc: on.
• Adverbials de temps: quan, mentre, abans que, fins que.
• Adverbials comparatives: tant... com, més... que.
• Adverbials causals: perquè, ja que, com que.
• Adverbials finals: perquè, a fi de què, per tal de.
• Adverbials condicional: si, mentre.
• Adverbials concessives: si bé, encara que, tot i que.

Autors

Benet i Jornet

Als anys 60, es va formar amb lectures populars i serials radiofònics. Va freqüentar l'EADAG, on va conèixer figures com Salvat i Puigserver. Benet i Jornet va ser l'únic autor de la seva generació que va estrenar regularment, mantenint una complicitat estètica i ideològica amb el públic. Ha estat un referent per a joves com Sergi Belbel. Autor d'unes 30 obres, destaquen Una revolta de bruixes (1975) i Olors (2000). La seva obra evoluciona del realisme social a la recerca d'un territori mític (cicle de Drunània), tornant al realisme focalitzant la intimitat dels personatges, apropant-se al teatre de Pinter, i finalment a un intimisme on la comunicació es fa impossible. L'entorn té un paper important, condicionant i deformant els éssers humans. Ha adaptat textos teatrals al cinema i és un referent en el guió televisiu de ficció, creant un model autòcton de sèries populars i de qualitat. Va començar fent guions per a TVE i va crear la primera sèrie diària a Espanya. Ha obtingut premis com el Blanquerna de comunicació i el Max d'honor (2010).

Joan Fuster

És l'assagista més important i modern de la literatura catalana del segle XX, i un gran precursor del gènere al País Valencià. La seva obra és extensa i diversa, amb reflexions sobre l'ésser humà, des d'aspectes quotidians fins a inquietuds de l'època. Fuster fa reflexionar sobre problemes actuals amb una visió universalista. El 1955 va començar la seva carrera com a assagista, amb una vasta amplitud temàtica, un estil incisiu i adjectius precisos. Va publicar obres com Les originalitats (1956) i Sagitari (1985), amb un estil humanístic i ètic, influenciat per racionalistes i moralistes francesos. Tracta aspectes de la cultura i la vida quotidiana, i planteja temes d'història i política. També va publicar treballs erudits sobre història i literatura. El 1962 va publicar Nosaltres els valencians. La seva personalitat intel·lectual i l'extensió de la seva obra han superat l'àmbit literari, projectant-se sobre la vida cultural valenciana i catalana. Va ser una figura representativa i influent de la cultura del seu país.

Vicent Andrés Estellés

L'escriptor de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, va començar a escriure poesia a la postguerra. La seva obra és prolífica, original i exuberant, difícil d'encasellar. Retrata la normalitat de la vida i les seves rutines, amb temes com l'amor, el sexe i la mort. Va reivindicar el poble valencià, sent més conegut com a persona que com a escriptor. Retrata les misèries i grandeses del País Valencià. Es va mantenir fidel a les seves arrels, forjant el seu llenguatge literari sobre la llengua poètica dels poetes valencians del segle XV, llengües contemporànies i la llengua col·loquial de l'horta valenciana. La mort és un pilar fonamental de la seva obra, i l'amor n'és el tema oposat. El sexe a les seves obres el fan un autor valent i innovador en la poesia catalana.

Joan Francesc Mira

Ha tractat els seus assajos amb frescor, transformant articles d'opinió en assajos en miniatura. Ha après de Fuster els recursos del gènere, suggerint i argumentant amb fluïdesa i ironia. Els seus coneixements antropològics li permeten analitzar qüestions fonamentals on altres veurien aspectes superficials. Temes com el nacionalisme, les relacions entre cultura i poder, la creació i evolució d'identitats, i la seva manipulació per interessos concrets, ocupen gran part del seu treball. El lèxic genèric és la identitat i les seves conseqüències, especialment l'ús polític. És un escriptor arrelat al país, conscient de les seves virtuts i mancances, observant la societat valenciana amb una mirada madura. La seva forma analítica d'observar la vida es basa en el classicisme, l'humanisme, la democràcia i la raó.

Salvador Espriu

Va ser un conegut poeta, dramaturg i novel·lista de la literatura catalana. A causa de la Guerra Civil, va ser un escriptor de tall oficinista, hermètic i cabalista. La seva obra es caracteritza per l'intel·lectualisme extern i el descriptivisme càustic. Espriu és un dels millors autors de la literatura catalana del segle XX, conegut per la seva àmplia idiomàtica, complexitat temàtica i poder descriptiu de temes transcendents. El seu primer llibre, Cementiri de Sinera (1946), descriu la guerra amb l'ús de la mítica Sinera. A les seves obres, gaudeix d'una àmplia metafísica i realisme. El seu to descriptiu és extremadament modern, parlant de tolerància, diversitat i llibertat, temes poc freqüents a l'època. La pell de brau (1960) és el seu llibre més conegut, amb un caràcter cívic. Espriu va ser un dels millors autors de poesia, conegut pels seus poemes innovadors i populars.