Literatura anys 80

La narrativa en la Postguerra

Amb la victória de l´exércit feixista, molts escriptors, i entre ells els narradors, es van veure forçarts a exiliar-se. Els qui restaren al país patiren l´anomenat exili interior, perqué la narrativa va ser el génere que més va acusar la forta censura franquista. Així con els primers anys de postguerra la poesia en la nostra llengua es pogué seguir conreant clandestinament, no va passar el mateix amb la narrativa, sobretot la novella. Des del
Modernisme, la novella en la nostra llengua no comptava amb cap figura capdavantera ni impulsora. Així, hem d´esperar fins al 1946, any en qué es van concedir els primers permisos per a publicar en català de manera restringida. En en 1947, es convocaren per primera vegada els premis Joanot Martorell, de novella, i el Víctor Català, de narrativa curta, que es proposaren fomentarne el conreu, recuperar el públic lector i crear-ne de nou. És realment en la década dels seixanta quan ja es creen empreses editores que aposten económicament per la publicació de novelles en catalá i per la recuperació del contacte que s´havia perdut amb el públic. Aquest factors van contribuir perquè els nostres narradors fossen figures aïllades. Narradors que segueixen la tradició, anterior a la querra, de la novella d´anàlisi psicològica. Entre aquests, hi ha escriptors que incorporaren a aquesta tècnica les experiencies personals o collectives de la història recent i algunes innovacions narratives europees o americanes. Narradors que escriuen obres realistes, que pretenen donar testimoniatge de la realitat i denunciar les injustícies socials. Narradors caracteritzats per una literatura imaginativa, on apareixen mons fantástics, màgia, l´inesperat.

 Enric Valor , escriptor i gramàtic, des de molt jove es comprometé amb el valencianisme i participà  en tota mena de moviments polítics en defensa de la democràcia i de la llibertat, va mentenir sempre el seu compromís polític, cultural i idiomàtic. A Valor l´interessa la rondalla com a manifestació cultura dún país i va fer una tasca molt important com a gramàtic i com a defensor i impulsor de l´adopció de l´ortografia de les Normes de Castelló de 1932. Totes les novelles d´Enric Valor es caracteritzen per arguments ben construïts, que sempre giren al voltant de dos mons contraposats, on les persones són víctimes de l´espai geogràfic: la muntanya i la costa de les comarques meridionals valencianes. El seu objectiu  és deixar constància d´un món perdut de finals del Segle XIX i les tres primeres dècades del Segle XXX, les segues novelles presenten un domini absolut del llenguatge, en tots els resgistres i en totes les variants dialectals. La producció novellística d´Enric Valor ha estat poc coneguda i injustament poc valorada, probablement perquè segueix els models narratius psicològics i realistes d´abans de la guerra i els intellectuals valencians dels anys setanta i vuitanta del segle passat cregueren erròniament que Valor no s´interessava gens per les innovacions técniques narratives. En efecte la narrativa d´Enric Valor és principalment realista i psicològica, però l´escriptor sí que es deixà influir per alguna de les innovacions de l´epoca,  com ara l´ús del discurs indirecte lliure i la focalització múltiple.

Narrativa als anys setanta

Els anys setanta marquen l’inici d’uns canvis sociopolítics que condicionaran, d’ara endavant, la cultura de futures generacions. Amb la mort del General Franco el 20 de Novembre de 1975,  s’acceleren de forma prodigiosa els canvis a tots els nivells, i literàriament  es passa d’una producció quasi nul·la  en català a l’inici d’una normalització del mercat literari en llengua pròpia.La dècada dels 70 es caracteritza per l’existència d’un grup nombrós de nous narradors catalans, mallorquins i valencians, com: Montserrat Roig, Terenci Moix, Isa Tròlec, Joan F. Mira, Quim Monzó,Ferran Cremades, María Antònia Oliver, o Carme Riera.Tots aquests narradors i d’altres intenten mostrar a les seues  novel·les tots els canvis que s’estan produint en la societat i seran tractats des de diferents prismes.Temàtiques com la postguerra,l’educació rebuda pels propis autors en aquells anys, la rebel·lió contra uns costums imposats i antics, la fascinació del món universitari, el descobriment dels països europeus, la repercussió del maig del 68 (protestes socials a França), el feminisme, la sexualitat, l’erotisme, les llibertats…. Marquen el desenvolupament de les novel·les que naixen als anys 70.

Quim Monzó neix a Barcelona el 24 de març de 1952. Després d'estudiar a l'escola Massana, treballa com a grafista. Als anys setanta viatja a Cambotja i Vietnam, aleshores en conflicte bèl·lic, on exerceix com a corresponsal de premsa. L'any 1976 apareix la novel·la L'udol del griso al caire de les clavegueres, obra per la qual obté el Premi Prudenci Bertrana. Quim Monzó destaca, ben aviat, en el terreny del conte i la narrativa breu i, d'aquesta manera, de seguida obté un gran reconeixement de crítica i públic. Com a novel·lista, després de la seva primera publicació, la seva trajectòria segueix l'any 1983 amb Benzina i, posteriorment, amb La magnitud de la tragèdia (1989), novel·la amb la qual guanya el Premi de Novel·la El Temps. Amb tot, el gènere que Quim Monzó ha desenvolupant de manera més extensa, juntament amb la narrativa breu, és el de l'article periodístic.

Merce Rodoreda és probablement la novellista més important de la nostra literatura contemporánia. Va començar la seua activitat literària molt jove, escrivint contes per a revistesi diaris de l´época. Com a narrativa psicològica, les seues obres se centren en la història i l´anàlisi dels personatges, sobretot femenins en els primeres etapes de la seua producció, els quals, lluitant contra els seus enemics, descobreixen el significat de la vida i la seua identitat. Per tant,, en aquest periple vital, molts dels personatjes rodoredians canvien, es transformen en una altra persona. Tota la seua producció és una reflexió sobre el pas del temps.