Estat liberal, Sexenni Democràtic i moviment obrer a Espanya (s. XIX)

LA CONSTRUCCIÓ DE L'ESTAT LIBERAL (1833-1868)

4. LA DÈCADA MODERADA (1844-1854)

4.1. LA CONFIGURACIÓ DEL RÈGIM MODERAT

En les eleccions del 1844 van sortir vencedors els moderats, liderats pel general Narváez, van aplicar una política amb principis del liberalisme moderat. Amb la qual es pretenia clausurar l'etapa revolucionària, normalitzar el funcionament de les institucions i crear una nova legislació on predominés l'autoritat, l'ordre i la repressió, obligant els líders progressistes a exiliar-se. Predominava la burgesia terratinent, que eren els vells aristòcrates que acceptaven el liberalisme i la nova burgesia. Aquests pretenien fomentar les institucions liberals de forma moderada i protegir les institucions de les reaccions carlines i de les classes populars. La corona i l'exèrcit falsejaren les eleccions per garantir el triomf del partit del govern. Raó per la qual els opositors sols podien, mitjançant les conspiracions, accedir al poder.

LA CONSTITUCIÓ DEL 1845 Recollia les idees bàsiques del moderantisme: la sobirania conjunta entre el rei i les corts, ampliació dels poders de l'executiu, disminució de les atribucions del legislatiu, restricció del dret de vot (a l'1% de la població, sols els contribuents i personalitats), construcció d'un senat no electiu, els ajuntaments i les diputacions es sotmeteren a l'administració central, suprimida la Milícia Nacional, la religió catòlica va ser declarada oficial de l'Estat, s'acordà el manteniment del culte i del clergat, restricció de les llibertats, atribucions de la corona (nomenar ministres, dissoldre corts, vetar decisions, designar el senat), regular la llibertat d'impremta, control de la premsa, acceptació del sistema de districtes uninominals (afavorir el vot rural i facilitar el falsejament de les eleccions).

EL CONCORDAT DE LA SANTA SEU Signat l'any 1851 pels moderats per millorar les relacions amb l'Església (contra el liberalisme i propensa al carlisme, perquè en les reformes progressistes hi havia la desamortització i l'abolició del delme) on s'establia la suspensió de la venda dels béns eclesiàstics desamortitzats i la devolució dels no venuts. Així la Santa Seu reconeixia Isabel II com a reina i acceptava l'obra desamortitzadora, fent que l'Estat hagués de sostenir l'Església econòmicament, restablir les ordres regulars, atorgar a l'Església àmplies competències en l'educació i reconèixer el catolicisme com a religió oficial del país.

4.2. LA INSTITUCIONALITZACIÓ DE L'ESTAT LIBERAL

Per consolidar l'estructura de l'Estat liberal sota els principis del centralisme, la uniformitat i la jerarquització, els moderats van realitzar un seguit de lleis i reformes administratives:

• Reforma fiscal: per augmentar els ingressos de la hisenda pública. Es va racionalitzar el sistema impositiu, es van centralitzar els impostos en mans de l'Estat i es va propiciar la contribució directa, segons la propietat.
• Creació del Codi Penal i el Codi Civil, que recopilava i racionalitzava el conjunt de lleis anteriors, per posar fi a la dispersió de lleis de l'Antic Règim.
• Reforma de l'administració pública: reorganització dels càrrecs de l'Estat i creació d'una llei de funcionaris que regulava l'accés. Reordenació de l'administració territorial seguint els criteris centralitzadors, amb l'enfortiment dels governs civils i militars.
• Control del poder municipal: Llei d'administració local: els alcaldes dels municipis de més de 2000 habitants serien nomenats per la corona, el governador civil designaria els alcaldes dels municipis menors. Es va crear una estructura jerarquitzada: cada província depenia d'un poder central a Madrid, especialment del Ministeri de la Governació.
• El temor que una centralització ocasionés la insurrecció carlina, va fer que s'acordés el manteniment al País Basc i Navarra dels ajuntaments forals i de les Juntes Generals, i es van traslladar les duanes als Pirineus.
• Establiment d'un sistema nacional d'instrucció pública, que regulava els diferents nivells d'ensenyament. Llei Moyano: primera llei d'educació del país.
• S'adopta un sistema de pesos i mesures únic: el sistema mètric decimal. Es dissol l'antiga Milícia Nacional i es crea la Guàrdia Civil, un cos armat amb finalitats civils, però amb estructura militar, que es faria càrrec del manteniment de l'ordre públic.

4.3. LA CRISI DEL GOVERN MODERAT

Entre el 1846 i 1848, coincidint amb uns anys de crisi de subsistències, va esclatar a Catalunya una insurrecció carlina, la Guerra dels Matiners: la Segona Guerra Carlina. Els governs moderats no van donar estabilitat política a l'Estat: van haver-hi molts governs i van actuar manipulant les eleccions i reduint la importància del poder legislatiu. La vida política es desenvolupava al voltant de la cort i a partir de la influència de les diferents camarilles. L'autoritarisme es va accentuar durant el govern de Bravo Murillo, que proposà una reforma constitucional que transformava l'Estat en una dictadura tecnocràtica, prevenint la possibilitat de governar per decret i de suspendre de manera indefinida les corts, restringia el cens electoral. Menys tenia el sufragi i el parlamentarisme i considerava una administració eficient i el foment de la riquesa úniques condicions per a un bon govern. Aquesta reforma suposava la desaparició del règim parlamentari i la tornada a un sistema semblant al de l'Estatut Reial. La proposta va fracassar per l'oposició d'un sector del mateix moderantisme, que va desplaçar Murillo del poder, però va accentuar la descomposició interna del partit i va augmentar el descontentament d'àmplies capes socials, cada vegada més marginades de la participació política. Una nova revolució l'any 1854 va permetre que els progressistes tornessin al poder.

5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)

5.1. LA REVOLTA DEL 1854 I EL NOU GOVERN PROGRESSISTA

L'autoritarisme del govern moderat va comportar l'oposició i l'alçament dels progressistes, demòcrates i alguns sectors moderats. Aquesta unió va desembocar el 1854 en el pronunciament de Vicalvaro, al capdavant del qual hi havia un moderat, el general O'Donnell, que va fundar la Unió Liberal, que suposava el centre entre moderats i progressistes. Els insurrectes van elaborar el Manifest de Manzanares (Cánovas del Castillo) en què demanaven el compliment de la Constitució de 1845, la reforma de la llei electoral, la reducció dels impostos i la restauració de la milícia. A la crida es van afegir caps militars i grups de civils que van protagonitzar alçaments. La presidència va recaure novament en Espartero. Les eleccions van ser convocades segons la legislació de 1837: un cens electoral més ample, va permetre una majoria progressista i la presència al parlament d'alguns diputats demòcrates. El nou govern va restaurar la milícia i la llei municipal que permetia l'elecció directa dels alcaldes. Va preparar una nova constitució (1856) que no va ser promulgada, però introduïa la llibertat de culte i l'elecció del Senat, al qual atorgava poders i responsabilitats iguals que els del Congrés. Va establir un pla de reformes econòmiques en defensa dels interessos de la burgesia urbana i de les classes mitjanes, amb l'objectiu del desenvolupament econòmic i la industrialització del país.

5.2. LA LEGISLACIÓ ECONÒMICA

Les accions més importants van ser la represa de l'obra desamortitzadora i l'extensió de la xarxa ferroviària. La llei desamortitzadora de 1855, a càrrec de Madoz, va afectar els béns de l'Estat, de l'Església, dels ordes militars, de les institucions benèfiques i sobretot dels ajuntaments (béns propis i comunals). L'any 1837 amb l'eliminació de la propietat vinculada es pretenia aconseguir recursos per a la hisenda. Una bona part dels ingressos van ser invertits en la construcció de la xarxa de ferrocarrils, considerada la peça cabdal per a fomentar els intercanvis i el creixement industrial del país. La construcció de les línies de ferrocarril es va iniciar l'any 1855 amb la Llei general de ferrocarrils, que regulava la construcció i oferia incentius a les empreses que hi intervinguessin, va comportar beneficis als capitals estrangers. Una legislació per afavorir la reforestació, posar en funcionament el sistema de telègraf, ampliar la xarxa de carreteres, fomentar el creixement de les societats per accions i de la banca, i desenvolupar l'activitat minera. Etapa d'expansió econòmica fins al 1866.

5.3. LA CRISI DEL BIENNI PROGRESSISTA

Les mesures reformistes del bienni no van solucionar la crisi de subsistència: el poble es revoltà el 1854 i va generar un clima de conflictivitat social. A Catalunya va haver-hi vagues obreres l'any 1855 (primera vaga general d'Espanya); demanaven la reducció dels impostos de consums, l'abolició de les quintes, millors salaris i la reducció de la jornada laboral. Va haver-hi també alçaments camperols en terres castellanes i motins populars a moltes ciutats amb assalts i crema de finques i fàbriques. El govern va presentar la llei de treball que introduïa algunes millores i permetia les associacions d'obrers. Però la conflictivitat social va significar la irrupció del moviment obrer al país, que va atemorir les classes conservadores. Discrepàncies en la coalició governamental:

• Progressisme moderat forma la Unió Liberal.
• Progressisme radical forma el Partit Demòcrata.

Espartero va dimitir i la reina va confiar el govern a O'Donnell, que va reprimir durament les protestes. El mateix O'Donnell, l'any 1856, ajudarà a fer caure el govern que ell mateix havia posat en el govern.

EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874)

1. LES CAUSES DE LA REVOLUCIÓ

1.1. LA CRISI ECONÒMICA

El regnat d'Isabel II (1843-1868) va estar caracteritzat per una fase d'expansió econòmica que va afectar tota Europa. La situació va començar a canviar i el 1866 es va fer evident l'inici d'una crisi econòmica. La recessió es va manifestar en els àmbits financer i industrial, i va constituir la primera gran crisi del sistema capitalista a nivell internacional, va coincidir amb una crisi de subsistències. La crisi financera, provocada per la baixada del valor de les accions a la borsa, es va originar arran de la crisi dels ferrocarrils. La xarxa ferroviària va comportar una gran inversió en la borsa, però el seu rendiment econòmic era menor del que s'esperava. L'escàs desenvolupament industrial espanyol no va ser suficient i el valor de les accions es va enfonsar. El govern no disposava de fons i no podia recórrer al préstec, perquè també s'havien enfonsat les cotitzacions del deute públic. La situació va provocar la crisi de moltes entitats financeres. La crisi financera va coincidir amb una crisi industrial, sobretot a Catalunya. La indústria tèxtil s'abastia en gran part amb cotó importat dels EUA, però la Guerra de Successió americana (1861-1865) va encarir aquesta matèria primera i va provocar un període de "fam de cotó". Petites indústries del sector cotoner no van poder fer cara a la pujada dels preus. La crisi de subsistències va començar el 1865 a conseqüència d'un seguit de males collites que van donar com a resultat una escassetat de blat. Els preus van començar a pujar: el cost del pa va experimentar una pujada considerable, i el mateix va passar amb altres productes bàsics en l'alimentació. La combinació d'ambdues crisis, l'agrícola i la industrial, va agreujar la situació. Al camp, la fam va provocar un clima de forta violència social. A les ciutats, la conseqüència va ser una onada d'atur.

1.2. EL DETERIORAMENT POLÍTIC

A mitjan dècada del 1860, la població espanyola tenia motius de descontentament contra el sistema isabelí. Reclamaven un govern que adoptés mesures per a salvar les seves inversions, els industrials exigien proteccionisme, i els obrers i els llauradors denunciaven la seva misèria. L'any 1866, després de la revolta dels sergents de la caserna de San Gil, O'Donnell va ser separat del govern, però els governs següents del Partit Moderat van continuar actuant per decret. El Partit Progressista, dirigit per Prim, es va negar a participar en les eleccions i va defensar la conspiració com a únic mitjà per a governar. En la mateixa posició se situava el Partit Democràtic. Els dos partits van signar el Pacte d'Ostende l'any 1867, amb la voluntat d'unificar les seves actuacions per acabar amb el moderantisme en el poder. Proposava la fi de la monarquia isabelina i deixava la decisió sobre la nova forma de govern a mans d'unes Corts constituents, elegides per sufragi universal una vegada hagués triomfat el moviment d'insurrecció. Al novembre de 1867, després de la mort d'O'Donnell, es van adherir al pacte els unionistes. D'una banda, els unionistes (Serrano) van aportar bona part de la cúspide de l'exèrcit. Però, d'una altra, el caràcter conservador i oposat a tot canvi social dels unionistes va contrarestar el pes dels demòcrates i va reduir la insurrecció de 1868 a un simple pronunciament militar.

2.4. LA FRUSTRACIÓ DE LES ASPIRACIONS POPULARS

La Constitució del 1869 va frustrar algunes aspiracions d'altres grups polítics. La forma de govern monàrquica va disgustar amplis sectors radicals perquè el manteniment del culte i el clergat estava aprovat per la Constitució. I tampoc va agradar als llauradors, jornalers i treballadors industrials que no veien millores en la seva situació. Durant la regència va haver-hi una forta conflictivitat social, que es va mantenir al llarg del Sexenni. Els camperols, sobretot andalusos i extremenys, demanaven un millor repartiment de la terra, alhora que les revoltes urbanes protestaven contra els consums, les quintes i la pujada de preus. El moviment obrer incipient es va radicalitzar en la demanda de millores salarials i de treball. Els republicans estaven descontents per la impossibilitat d'aconseguir per la via parlamentària i política els objectius populars, raó per la qual es decantaren cap a posicions radicals i apolítiques (internacionalisme). L'ampliació de les llibertats públiques, com l'obertura de fronteres i el reconeixement del dret d'associació i de la llibertat d'impremta, donaren lloc a l'expansió de les idees d'anarquisme i socialisme.

3.2. EL REPUBLICANISME FEDERAL

El republicanisme federal va ser suportat per la petita burgesia, les classes populars urbanes i part del moviment obrer i camperol. La qüestió social va néixer al republicanisme i va crear proposicions de lleis protectores dels treballadors. Van obtenir el suport de les masses populars, que veien que les reformes promeses pels progressistes i pels demòcrates no es duien a terme. El republicanisme va esdevenir l'oposició política perquè es preocupava per la millora de les condicions de les classes treballadores. En la revolució de 1868 es van plantejar reivindicacions socials avançades a causa de l'alta implicació de les classes populars en el procés revolucionari. No es tractava d'aconseguir la participació política, sinó de solucionar problemes com les condicions de treball, els salaris o el repartiment de terres. Les primeres revoltes al crit de "República federal o mort!" es van produir a Cadis el 1868. Després van haver-hi noves revoltes a Màlaga, Sevilla, Tarragona, Gandia, València... A les demandes de proclamació de la república i l'oposició a una reimplantació de la monarquia, s'hi van expressar reivindicacions socials. Es va dur a terme un canvi en l'injust sistema de quintes de sorteig i de redempció, malgrat que no en van aconseguir l'abolició. El 1869, els republicans van establir pactes per a provocar insurreccions i van constituir a Madrid un Consell Federal, amb una especial implantació a Catalunya, Aragó, Andalusia i València. Prim va haver de recórrer a l'exèrcit per contenir aquestes revoltes. El cap del govern va proclamar que el moviment republicà havia estat vençut, però els anys següents van tornar a reproduir-se.

5. LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-1874)

5.1. LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA

La proclamació de la Primera República va ser la sortida més fàcil davant la renúncia d'Amadeu de Savoia. Les Corts (amb la sobirania sense rei) sotmeteren a votació la proclamació d'una república, aprovada l'11 de febrer de 1873 per majoria. Per a presidir el govern s'elegí Estanislau Figueras. Gran part dels que votaren la república sols pretenien guanyar temps i organitzar el retorn dels Borbó, no la recolzaven. Així la República va néixer amb poques possibilitats d'èxit, cosa evident en l'aïllament internacional del nou sistema (sols els EUA i Suïssa reconegueren la República, vista com un règim revolucionari que posava en perill l'estabilitat d'una Europa burgesa i conservadora). Les classes populars reberen la República amb entusiasme veient un proper canvi social. Els federals ocuparen molts ajuntaments i constituïren juntes revolucionàries per desplaçar de l'administració els antics càrrecs monàrquics. A Andalusia es va produir un moviment insurreccional que volia donar solució al problema del repartiment de les terres entre els llauradors, i les protestes es van fer freqüents. A les ciutats es produïren mobilitzacions populars, el moviment obrer reivindicava una reducció de la jornada laboral, un augment de salari i la implantació de l'Estat federal. Gran part dels dirigents del republicanisme federal, encarregats de posar en funcionament la nova República, eren lluny de les aspiracions revolucionàries de les bases del seu mateix partit. L'interès dels dirigents republicans de respectar la legalitat es va exterioritzar en la dissolució de les Juntes i en la repressió de les revoltes populars. Pacificat el panorama, es van convocar eleccions a Corts constituents, que van ser guanyades àmpliament pels republicans. Tot i això, la victòria era enganyosa, el 60% de l'electorat s'hi va abstenir.

5.2. L'INTENT D'INSTAURAR UNA REPÚBLICA FEDERAL

Les Corts es van obrir l'1 de juny de 1873 i el dia 7 van proclamar la República Democràtica Federal. El president fou Figueras, qui va dur a terme reformes: suprimí els impostos de consum i les quintes. Però la manca de recursos de l'Estat i la desorganització de l'exèrcit provocaren la seva dimissió. Francesc Pi i Margall quedà aleshores com a cap de govern i encarregat d'elaborar una constitució federal.

EL PROJECTE DE LA CONSTITUCIÓ FEDERAL: Al juliol es presentà a les corts el projecte de la nova Constitució, que va ser poc debatut i, per tant, no aprovat. Es volien emprendre grans reformes, però el poc de temps de duració de la república no va permetre el seu desenvolupament. La Constitució Republicana Federal del 1873 s'assemblava a la del 1869 quant a la implantació de la democràcia i el reconeixement de drets i llibertats. La República tindria un president i les Corts dues cambres (Senat i Congrés), hi hauria llibertat de culte i separació de l'Església i l'Estat. El més innovador era la supressió de l'esclavitud i les quintes, reforma dels impostos i inici d'una legislació proteccionista en l'àmbit laboral. S'hi establia que la Nació espanyola estava formada per disset estats i que el poder emanava de tres nivells: municipis, estats regionals i Estat federal. Els estats regionals haurien de tenir autonomia econòmica, administrativa i política, compatible amb l'existència de la Nació i haurien d'elaborar constitucions pròpies (també compatibles). Aquest projecte plantejava, per primera vegada en el liberalisme espanyol, un Estat no centralista i recollia tradicions regionalistes que estarien en l'origen de les futures propostes nacionalistes.

ELS CONFLICTES ARMATS: La primera república va haver d'enfrontar-se a greus problemes que van paralitzar l'acció de govern.

• Insurrecció Carlina: la república havia accelerat i encoratjat el conflicte armat, que va passar de l'enfrontament amb uns quants escamots armats a un autèntic front obert, amb un autèntic exèrcit i amb el domini de diferents territoris tradicionalment carlins. A les zones sublevades es va anar articulant un embrió d'Estat, i els ajuntaments i les diputacions es van organitzar sota principis forals i van impulsar la llengua pròpia i les institucions regionals. Alguns èxits militars del govern van impedir l'extensió del conflicte, però van ser incapaços d'acabar amb ell i es va prolongar fins al 1876.
• Guerra a Cuba: enfrontament que anava estenent-se sense que la república fos capaç de millorar la situació. Les autoritats i funcionaris espanyols a l'illa es decantaven per la solució de la restauració borbònica en la persona d'Alfons XII, així que actuaren al marge del poder republicà. Tanmateix, els governs van intentar donar una solució al problema cubà amb el projecte d'estructuració federal de l'Estat, que considerava Cuba i Puerto Rico com un territori més de la Federació espanyola.

També va haver-hi un obstruccionisme (sistema o tàctica emprada en les assemblees polítiques per impedir o retardar un acord) dels partits monàrquics i una divisió entre els propis republicans. Això va afectar un règim que tenia dificultats per a dirigir un exèrcit escassament fidel al projecte republicà.

5.3. LA INSURRECCIÓ CANTONAL

La insurrecció cantonal fou el conflicte més greu que es va produir en el breu període republicà i el que va provocar la major situació de crisi. El cantonalisme era un fenomen complex en el qual es barrejaven les aspiracions autonomistes amb les de la revolució social. La proclamació dels cantons independents va ser la conseqüència d'aplicar de manera radical i directa l'estructura federal des de baix, impulsada pel desig d'avançar en les reformes socials. En les zones amb una forta implantació es van revoltar formant cantons independents. Al llarg del mes de juliol es van proclamar diferents cantons, com els de Màlaga, Cartagena, Sevilla, Bailen, Castelló, Algesires i molts altres més. Els protagonistes d'aquests fets eren un grup social format per artesans, petits comerciants i assalariats, i van ser dirigits pels federals intransigents. El president Pi i Margall va dimitir i va ser substituït per Nicolás Salmerón, que va iniciar una acció militar contra el moviment cantonalista. La intervenció militar va acabar amb la insurrecció. Salmerón va dimitir perquè es considerava incapaç de signar les penes de mort imposades contra els activistes cantonalistes. El va presidir Emilio Castelar. La república va iniciar a partir d'aquest moment un desplaçament cap a la dreta. El nou executiu va intentar aplicar una política d'autoritat i de força. El 13 de setembre, Castelar va aconseguir els poders plens de les corts i que es va mantenir fins al 2 de gener de 1874.

5.4. LA FI DE L'EXPERIÈNCIA REPUBLICANA

Des del 1873, la república va fer un tomb conservador. Castelar, tement ser destituir per la majoria federal, havia suspés les sessions parlamentaries i va governar de manera autoritària, fent costat als sectors mes conservadors i atorgant amplies atribucions als caps militars. Figueras i Pi i Salmeron van arribar a l'acord de plantejar una moció de censura al govern Castelar per a forçar-ne la dimissió. La intenció d'aquest grup era tornar a controlar el govern per tal de tornar el regim república.
El dia 3 de gener de 1874 es van obrir les corts i el govern de Castelar va ser derrotat. Es va formar un govern d'esquerra. Però Manuel Pavia va exigir la dissolució de les corts republicanes. Els diputats s'hi van resistir, però van abandonar la cambra.
El poder va passar a mans del general Serrano, que va intentar estabilitzar un règim republicà.. Però, la base social ja havia optat per la solució alfonsina.
El 29 de desembre del 1874, el pronunciament militar d'Arsenio Martinez Campos va proclamar rei d'Espanya Alfons XII. L'1 de desembre de 1874, Alfons de Borbó havia signat el Manifest de Sandhurst, redactat per Canovas del Castillo, que sintetitzava el programa de la nova monarquia alfonsina: un regim de signe conservador i catòlic que garantia el funcionament del sistema polític i liberal i restabliria l'estabilitat política i l'ordre social.

TEMA 7: TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I EXPANSIÓ INDUSTRIAL EN EL SEGLE XIX

3.1. LA INDÚSTRIA TÈXTIL CATALANA

A Catalunya a partir del 1770, fàbriques d'indianes + producció + mecanismes, primeres filadores mecàniques. La Guerra del Frances frena l'expansió. Procésd'emancipació de les colònies, interrupció comerç colonial, - producció pq el mercat principal era fora d'Espanya. Mesures liberalitzadores d la producció i el mercatdel govern liberal progressista fou la supressió dels privilegis gremials, lliure exersici d les activitats industrials i mecanització d la indústria en llocs com Catalunya.

EL PROCÉS DE MECANITZACIÓ Isal·lació primeres màquines d vapor. la mecanització + ràpida en filatura que en el teixit, i quan els fussos mecànics substituiren els manuals els telers encara eren escasos. Causes de la ràpida mecanització d la filatura: escassetat d mà d'obra, q comportava l'agument d salaris i l'abundancia d capitals q va incentivar la substitució dels fusos manuals pels mecànics. La mecanització va disminuir els costos i el preu de venda. a menor preu + demanda q va agumentar amb la protecció arantzelaria i amb la substitució d la llana per el cotó

LA CONSOLIDACIÓ I LES LIMITACIONS DE LA INDÚSTRIA TÈXTIL Les limitacions foren dues: L'escassetat del carbó de la mineria catalana i les dificultats del transport per proveir-se d'hulla asturiana. Açò va estimular la proliferació de colònies industrials situades a la vora dels rius per a aprofitar l'energia hidràulica. // La feblesa del mercat espanyol (classes camperoles), suposava una gran demanda massa lligada a la producció agrària. Les industries tèxtils esdevingueren un sector que exigia constantment al govern la promulgació de mesures proteccionistes per a afrontar la competència dels teixits estrangers. La fase de creixement de la indústria tèxtil es va veure afectada sols per la Guerra de Successió, a causa de la fam de cotó, que no es podia importar a Espanya matèries primeres.
A partir de l'any 1874 es va iniciar una nova fase expansiva: a causa de la mecanització del teixit, la renovació de l'estructura industrial i el sorgiment de colònies industrials.
El creixement de la indústria cotonera va aconseguir desplaçar, perquè era més qualitat i més barata, a la indústria tèxtil cotonera d'Espanya.
Les dimensions del sector cotoner català van ser suficients per a industrialitzar Catalunya, però no per a arrossegar el conjunt de la indústria espanyola.

4.1. LA CONSTRUCCIÓ DEL FERROCARRIL

La xàrxa es va iniciar amb la Llei general d ferrocarrils.primers trams: Barcelona-Mataró i Madrid-Aranjuez

LES ETAPES DE LA CONSTRUCCIÓ DEL TRAÇATfases: la 1ºgran expanssió: suposà una movilització del capital, intervenció d companyies extranjeres, es construiren les linies Madrid-Alacant i Barcelona-Saragossa // la crisi financera: període d paralització , escassa rendibilitat de les inverssions ferroviaries. benefici del ferrocarril escàs i les seues accions s'enfonsaren. // Nova estapa constructiva: a partir del 1873 on es va comletar el traçat paralitzat.

ELS EFECTES DEL FERROCARRIL SOBRE L'ECONOMIAes va consolidar una estructura radial de la xarxa amb el centre a Madrid, dificultant les comunicacions entre zones industrials i dinàmiques. Es va fixar una amplada de les viesmés gran per por a una possible invassió francesa i perquè així es pogueren instal·lar calderes + potents perque tenien q superar pendents pronunciats. La qual cosa va provocar una obstaculització amb els intercanvis amb Europa. La Llei va autoritzar a les companyies constructores (estranjeres majoritariament) a importar lliures d'arantzels duaners els materials necessaris per a la construcció de la xarxa. aquesta situació va ser una oportunitat perduda per a Espanya per crèixer industrialment. l'Estat subencionava la construcció de la xarxa per km de via ferria (traçats irracionals)

* ESPANYA NO ES VA INDUSTRALITZAR PLENAMENT EN EL SEGLE XIX

Posició geogràfica dEspanya que implicava costos de transport més elevats que en els països industrialitzats de lEuropa central. En conseqüència, la distancia era un desavantatge important, tant pel cost dadquisició de les matèries primeres com per a les exportacions.
Una altra causa està relacionada amb lendarreriment agrari i lescassa capacitat de compra de la immensa majoria de la població espanyola. Amb uns ingressos escassos, la major part dels llauradors havia demprar una part molt alta del seu salari en la compra daliments, i per aquesta raó, la disponibilitat salarial per a ladquisició de productes manufacturats era molt escassa. Per això, la indústria tenia poca demanda i pocs estímuls per augmentar la producció.
Així mateix, va tenir repercussions negatives la gran quantitat de capitals captats per la hisenda. Lexistència dun deute públic a un interés alt va absorbir molt capital disponible que en unes altres circumstàncies hauria pogut ser invertit en activitats productives.
Cal destacar també la desfavorable dotació denergia i de matèries primeres fonamentals per al desenvolupament industrial. A Espanya, les mines de carbó eren abundants, però el producte era de mala qualitat i de poder calorífic baix a causa de lestructura de les vetes. A més, laigua és un recurs escàs i estacional en gran part del país.
Finalment, cal valorar també les repercussions de la desestabilització política. La inversió requereix espectatives favorables sobre levolució política, i durant bona part del segle la guerra i la inestabilitat van ser una realitat permanent a Espanya.

TEMA 8: SOCIETAT I MOVIMENTS SOCIALS EN EL SEGLE XIX

6. L'ARRIBADA DE L'INTERNACIONALISME (1868-1874)

6.1. L'ARRIBADA DE LA INTERNACIONAL A ESPANYA

Després del triomf de la revolució de setembre del 1868, va arribar a Espanya un enviat de lAIT, litalià Giuseppe Fanelli, que va viatjar a Madrid i a Barcelona per crear-hi els primers nuclis dafiliats a la Internacional; en van formar part dirigents sindicals com Anselmo Lorenzo i Ramón Farga Pellicer. Fanelli, era membre de lorganització anarquista fundada per Bakunin lany 1968, va difondre els ideals anarquistes com si foren els de lAIT. Els primers afiliats espanyols a aquesta organització van creure que el programa de lAliança es basava en els principis generals de la Primera Internacional, un fet que va contribuir a lexpansió i a larrelament de les idees anarquistes entre el proletariat català i els agricultors andalusos.
A partir de 1869, shavien difòs per tota espanya les associacions obreres, malgrat que no totes es van unir al nou organisme internacional. Els nuclis més importants van ser Barcelona, Madrid, el llevant i Andalusia. En el primer congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de lAIT, celebrat a Barcelona lany 1870, es van adoptar acords clarament concordants amb la línia anarquista de lobrerisme. Shi va definir la vaga com larma fonamental del proletariat, així com el seu apoliticisme i la realització de la revolució social per la via de lacció directa.

6.2. LA CRISI I L'ESCISSIÓ EN LA FRE

Lany 1871 va arribar a Madrid Paul Lafargue (gendre de Karl Marx) i va impulsar el grup dinternacionalistes madrilenys favorables a les posicions marxistes. Integrat per Francisco Mora, José Mesa i Pablo Iglésias, aquest grup va desenvolupar, a través del periòdic La Emancipación, una àmplia campanya a favor de la necessitat que la classe obrera conquistara el poder polític. Les discrepàncies entre els dos corrents internacionalistes van culminar lany 1872 amb lexpulsió del gruo madrileny de la FRE i amb la fundació de la Nueva Federación Madrileña, de caràcter netament marxista. El nucli socialista escindit va ser minoritari pel fet que la majoria de les organitzacions integrades en lAIT va mantenir la primitiva orientació bakunista.
Linternacionalisme va tenir el seu moment àlgid durant la primera república, quan diferents grups anarquistes van adoptar una posició insurrecional per provocar la revolució i lafonament de lEstat. Després del fracàs daquestes revoltes, la FRE de lAIT va perdre força i el seu declivi definitiu va tenir lloc a partir de 1874, quan el nou règim de la restauració la va declarar il·legal i es va haver de moure en la clandestinitat.

7. ANARQUISME I SOCIALISME (1874-1900)

7.1. L'ANARQUISME APOLÍTIC

L'any 1881, la secció espanyola de la Internacional (FRE), de tendència bakuninista, va canviar el seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), a causa de la necessitat d'adaptar-se a la nova legalitat, que prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l'estranger. La nova federació va augmentar el nombre d'afiliats i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu. Els desacords dins d'aquesta organització i la repressió constant sobre el moviment obrer i camperol van afavorir que una part de l'anarquisme optara per l'acció directa i organitzara grups autònoms revolucionaris amb l'objectiu d'atemptar contra els fonaments del capitalisme: l'Estat, la burgesia i l'Església.
Durant l'etapa 1893-1897 es van produir els actes més remarcables de violència social: atemptats contra personatges cabdals de la vida política (Cánovas i Martínez Campos); bombes al Liceu de Barcelona, una institució representativa de la societat burgesa, o contra la processó del Corpus, símbol de la litúrgia popular eclesiàstica, etc. L'anarquisme va ser acusat d'estar darrere de La Mano Negra, una associació clandestina que va actuar a Andalusia a la darreria del segle XIX i a la qual es van atribuir assassinats i l'incendi de collites i d'edificis. Els atemptats o les revoltes anarquistes van ser seguits d'una gran repressió, i van provocar una espiral de violència basada en una dinàmica d'acció/repressió/acció. El moment clau d'aquesta espiral van ser els processos de Montjuïc, celebrats l'any 1897 a Barcelona, en els quals van ser condemnats i executats cinc anarquistes.
La proliferació d'atemptats va aprofundir la divisió de l'anarquisme entre els partidaris de continuar amb l'acció directa i els qui propugnaven una acció de masses. Vells anarquistes com Anselmo Lorenzo o intel·lectuals com Federico Urales, així com amplis grups obrers, (especialment a Catalunya), es van manifestar contraris al terrorisme. En conseqüència, van plantejar la revolució social com un objectiu a mitjan termini i van propugnar la necessitat de fundar organitzacions de caràcter sindical. Aquesta nova tendència, de clara orientació anarcosindicalista, va començar a donar els seus fruits a l'inici del segle XX amb la creació de Solidaritat Obrera (1907) i de la CNT (1910).

7.2. EL SOCIALISME OBRER

La Nueva Federación Madrileña de l'AlT, creada pels obrers de tendència marxista, va tenir una vida efímera. L'any 1876, després de la desaparició de la Internacional, els seus membres van decidir constituir un partit polític. Un grup d'obrers madrilenys, entre els quals hi havia Pablo Iglesias, van fundar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) l'any 1879. El 1886, el partit va
publicar el seu primer setmanari, El Socialista, en el qual van començar a escriure, a més de Pablo Iglesias, homes com Antonio García Quejido, Matías Gómez Latorre i Jaime Vera.
El partit socialista es definia com a marxista, era d'orientació netament obrerista i partidari de la revolució social. Presentava també un programa de reformes que incloïen els drets d'associació, reunió i manifestació, el sufragi universal, la reducció de les hores de treball, la prohibició del treball infantil i altres mesures de caràcter social. El partit va créixer lentament arreu d'Espanya, i al final del segle ja hi havia agrupacions socialistes en molts llocs, però va ser a Madrid, al País Basc, a Astúries i a Màlaga on va arrelar abans. El desenvolupament va ser difícil en llocs dominats per l'anarcosindicalisme, com Catalunya, i tampoc no va penetrar en el món agrari fins ben entrat el segle XX. El 1889, any de la fundació de la Segona Internacional (socialista), es va afiliar a aquesta organització i va contribuir a introduir a Espanya la Festa del Treball, instituïda l'l de maig a partir de l'any 1890.
L'any 1888, el partit va celebrar el seu primer congrés a Barcelona, i el mateix any es va fundar la Unió General de Treballadors (UGT), que no es va declarar marxista, en principi, sinó que va deixar llibertat de militància política als seus afiliats. La UGT va traslladar finalment el seu organisme directiu de Barcelona a Madrid, on tenia més implantació. La coincidència dels seus líders amb els del partit socialista va fer que s'anara introduint cada vegada més en l'àmbit del marxisme. La UGT es va organitzar en sindicats d'ofici en cada localitat i sempre va practicar una política molt prudent en les seues reivindicacions, recorrent a la vaga només com a última possibilitat, al contrari de l'anarcosindicalisme.