El Liber Iudiciorum: Anàlisi dels seus fragments clau

Líber 2, 1, 2

Aquest fragment correspon a un text jurídic extret del Liber Iudiciorum, llibre 2n, títol 1 i fragment 2. Aquesta obra es va promulgar l’any 654 dC per Recesvint i actualment és considerada l’obra de dret legal visigot més important. El Líber és una recopilació de les lleis promulgades fins al 654 dC pels reis visigots que estaven en vigor a l’imperi visigot i que els jutges aplicaven a tothom per igual.

Del contingut del Líber es desprèn que el monarca és l’únic que pot crear dret i omplir les llacunes que hi hagi, ja que la seva voluntat és llei. Hi ha lleis basades en l’antic dret visigòtic, dret de l’Església, dret romà i lleis de la compilació de Justinià. El Líber està estructurat en lleis per temàtiques i per llibres (12 àmbits).

En aquest fragment s’explica com les normes dictades pel monarca són d’aplicació per a ell mateix i per als seus súbdits. És la teoria política que legitimava el poder polític dels reis visigots en l’època del Líber. Al 580, el rei visigot Leovigild va establir una nova teoria política, la d’Isidor de Sevilla (present en el Líber), basada en el catolicisme: amb el relat d’Adam i Eva es mostra que els humans som dolents per naturalesa i s’ha de crear el poder polític; Déu crea el poder polític i el dona al rei. Hem de reconèixer com a font del dret les lleis creades pel rei. Així, les lleis tenen la voluntat de Déu i, necessàriament, són bones, justes i equitatives. El rei no pot anar contra el dret, ja que seria anticatòlic. Ulpià deia que el príncep no està sotmès al dret, indicant que el poder polític està per sobre del dret i que les decisions polítiques poden ser contràries a aquest. Els súbdits se sotmeten pel mandat del rei, per la força.

Líber 2, 1, 10

Aquest fragment correspon a un text jurídic extret del Liber Iudiciorum, llibre 2n, títol 1 i fragment 10. Aquesta obra es va promulgar l’any 654 dC per Recesvint.

En aquest fragment es fa referència al fet que, malgrat que existeixen les normes dels pobles estrangers i es reconeix la seva importància per a la formació dels juristes, se’n prohibeix l’ús per a l’aplicació de justícia. Es prohibeix l’ús del dret romà, encara que s’ha d’estudiar. Finalment, s’estableix que les normes del Líber hauran de ser les úniques aplicables, ja que és un ordenament jurídic complet i exclusiu, per sobre de les lleis romanes o instruccions d’altres pobles.

Líber 2, 1, 13

Aquest fragment correspon a un text jurídic extret del Liber Iudiciorum, llibre 2n, títol 1 i fragment 13.

La idea principal d’aquest fragment és establir l’autoritat que té el príncep per resoldre els conflictes que el Líber no resol:

• Els jutges han d’aplicar el Líber com a únic llibre de lleis davant dels tribunals.
• Si les lleis del Líber no resolen el conflicte, el jutge ha d’enviar les parts davant del monarca.
• La voluntat del rei és l’encarregada d’omplir les llacunes legals, podent incorporar la sentència al Líber com una llei nova.

Malgrat que amb el Líber es volia acabar amb el costum com a font del dret, a la baixa edat mitjana se seguí aplicant. Va sorgir el fenomen de la customització del Líber, on el llibre de lleis es va convertir en costums per la transmissió oral i la manca d’accés al text original. Posteriorment, Jaume I va aprovar una Constitució a les Corts de Barcelona l’any 1251 prohibint acudir al dret de la recepció i al Líber.