Legitimació en el Dret Processal: Classes i Tractament

La legitimació i l'interès legítim

Generalitats

El concepte de legitimació és dels més complexos i variables del dret processal. Ara no sembla adequat abordar-ne una anàlisi, de manera que n'hi ha prou amb les precisions següents. La legitimació no és un pressupòsit que afecta la relació juridicoprocessal i impedeix un pronunciament sobre el fons; incideix directament sobre el fons; és un pressupòsit de l'acció, de manera que s'ha de relacionar amb l'objecte del mateix procés, i si concorre amb l'interès, determina una sentència favorable sobre el fons.

Classes de legitimació

La primera classificació i la més senzilla atén la posició de les parts en el procés distingint entre legitimació activa per a referir-se a qui exercita una determinada acció o pretensió, i legitimació passiva per a indicar la persona davant qui se sol·licita.

Es parla, així mateix, de legitimació de persones privades i legitimació de persones públiques, legitimació de persones físiques i legitimació de persones jurídiques. Però potser la classificació més il·lustrativa és la que distingeix entre legitimació ordinària i legitimació extraordinària d'acord amb els apartats de l'art. 10 LEC. Es parla de legitimació ordinària per a comprendre els supòsits de l'art. 10.1 LEC, i de legitimació extraordinària, per als compresos en l'art. 10.2, 11 i 11bis LEC.

Legitimació ordinària

L'art. 10 de la LEC assenyala: han de ser considerades parts legítimes els qui compareguin i actuïn en el judici com a titulars de la relació jurídica o objecte litigiós. Es connecta, així, legitimació i titularitat.

Ara bé, com ja adverteix el mateix precepte en el segon paràgraf, titularitat i legitimació no van sempre unides.

En uns casos, simplement perquè no hi ha cap dret subjectiu, sinó una situació determinada que genera un interès legítim per a obtenir la tutela que se sol·licita [els cònjuges en els processos matrimonials; els fills en els de filiació (art. 764 i 765 LEC); determinats parents en els d'incapacitació i reintegració de la capacitat (art. 757.1 LEC)].

En d'altres, perquè la determinació concreta depèn de circumstàncies específiques, com en l'acció merament declarativa de domini en què la legitimació passiva no s'identifica amb la condició d'"obligat", sinó que s'ha de tractar de qui amenaci, inquieti o pertorbi l'exercici del domini.

Qualsevol dels supòsits assenyalats és un cas de legitimació directa, això és, de legitimació que es predica directament d'un subjecte determinat i per a una acció específica. No constitueixen, emperò, els únics tipus de legitimació. Juntament amb aquests, n'hi ha d'altres de legitimació indirecta i fins i tot d'altres de difícil classificació.

La legitimació ordinària deriva, per tant, de la compareixença i afirmació de la titularitat de la relació jurídica que es debat. Ara bé, la veu legitimació també s'utilitza en alguns casos per a referir-se a la persona que la llei assenyala per a exercitar un determinat tipus d'accions (nul·litat de matrimoni [art. 74 a 76 CC], separació [art. 81 CC], divorci [art. 86 i 88 CC], filiació [art. 131 i seg. CC] o incapacitació [art. 759 LEC]). En tots aquests casos, s'assenyala que només poden actuar determinades persones (el cònjuge, el fill, etc.) i se separa clarament el concepte de legitimació del fons, ja que una cosa és l'exercici de la pretensió i una altra de diferent si l'acció es reconeixerà o no. És a dir, que si qui insta la incapacitat, per exemple, no és cap dels previstos en l'art. 759 LEC, no es resol sobre el fons, simplement s'assenyala la falta de legitimació.

Legitimació extraordinària

D'acord amb el segon paràgraf de l'esmentat art. 10 LEC: "s'exceptuen els casos en els quals per llei s'atribueixi legitimació a una persona diferent del titular". En altres termes, si bé es considera legitimat qui comparegui i afirmi ser el titular d'una relació determinada, és possible que la llei atribueixi legitimació a una persona diferent. Aquesta és la legitimada indirectament o extraordinàriament.

Legitimació extraordinària i interessos privats

En general, la legitimació indirecta també anomenada per substitució s'ha utilitzat per a referir-se als supòsits en els quals un precepte determinat legitima un subjecte que actua en el procés en interès propi, tot i que afirma, des d'un principi, que la tutela que pretén es fonamenta en un dret aliè. En aquests casos, es preserva un interès privat que es persegueix protegir atorgant-li una legitimació de què mancaria ordinàriament per no ser el titular de la relació jurídica objecte del procés.

Exemples recurrents d'aquesta legitimació són els de l'acció subrogatòria (art. 1.111 CC); el creditor amb garantia real de l'art. 1.869 CC, o l'exercici per l'usufructuari d'accions fonamentades en els crèdits vençuts que formin part de l'usdefruit, amb la condició de prestar fiança (art. 507 CC).

D'acord amb l'art. 1.111 CC, el creditor pot demandar el deutor del seu deutor, i exercitar-ne el crèdit, si prèviament ha perseguit els béns que es trobin en poder del seu deutor. El creditor amb garantia real, per la seva banda, pot exercitar les mateixes accions que correspondrien a l'amo de la cosa pignorada "per a reclamar-les contra un tercer".

Legitimació extraordinària i interessos supraindividuals

Juntament amb els interessos individuals, la complexitat i la massificació de les relacions socials i econòmiques fan que una quantitat creixent d'activitats afectin, no l'individu, sinó col·lectivitats o grups o categories de persones simultàniament, de manera que adquireix un caràcter supraindividual; apareixen, així, els interessos supraindividuals.

La protecció d'interessos supraindividuals obliga a diferenciar entre interessos col·lectius i interessos difusos.

a) Es parla d'interès col·lectiu quan sigui determinable el grup de persones que es troben d'una manera comuna i simultània en una mateixa situació jurídica respecte a un bé de què tots ells gaudeixen conjuntament i solidàriament, i respecte del qual experimenten una necessitat comuna; normalment, hi ha una vinculació jurídica dels membres del grup amb un tercer o entre ells.

b) Es parla d'interès difús si es tracta d'una comunitat de subjectes àmplia i indeterminada o molt difícilment determinable. El nexe, en aquest supòsit, no serà jurídic sinó circumstàncies fàctiques contingents.

En el cas d'interessos col·lectius, i sempre sense perjudici de la legitimació individual, es reconeix legitimació a les associacions o entitats legalment constituïdes o als grups d'afectats.

En el cas d'interessos difusos, precisament per la dificultat de determinar els subjectes, només es reconeix legitimació a les associacions que conforme a la llei siguin representatives.

Exemple d'aquests supòsits de legitimació són:

1. Defensa dels consumidors i usuaris:
   1. Legitimació del consumidor o usuari afectat (art. 11.1 LEC).
   2. Legitimació de les associacions de consumidors i usuaris (art. 11.1 LEC).
   3. Legitimació de les associacions de consumidors i usuaris, a les entitats legalment constituïdes i als grups d'afectats, si els afectats estan perfectament determinats.
   4. Legitimació només a les associacions de consumidors i usuaris, si no estan determinats, ni són fàcilment determinables.
   5. Legitimació de l'Institut Nacional de Consum i els òrgans corresponents de les CA i corporacions locals, associacions de consumidors i usuaris que reuneixin els requisits establerts en el RDL 1/2007, de 16 de novembre o la normativa autonòmica corresponent en defensa dels consumidors i usuaris i del MF per a les accions de cessació de la Llei 2/2009, de 31 de març.
2. Defensa de la igualtat entre dones i homes:
   1. Legitimació a sindicats i associacions legalment constituïts la finalitat primordial dels quals sigui la defensa de la igualtat de tracte respecte dels seus afiliats i associats, sempre amb la seva autorització. Aquest supòsit atén els interessos col·lectius i s'assembla més a un cas de representació que de legitimació (per això és necessària l'autorització), però la llei ho comprèn en l'art. 11bis.1 LEC.
   2. Legitimació exclusiva als organismes públics amb competències en aquesta matèria (Institut de la Dona, per exemple) als sindicats més representatius i a les associacions d'àmbit estatal la finalitat primordial dels quals sigui la igualtat, quan els afectats siguin una pluralitat de persones indeterminades o de difícil determinació, és a dir, quan es tracti d'interessos difusos (art. 11bis.2 LEC).
3. Entitats de gestió de la Llei de propietat intel·lectual, en referir-se als drets encomanats a la seva gestió. L'apartat 3 de la disposició final segona (Reforma de la llei de propietat intel·lectual) incorpora l'art. 150 LPI que legitima específicament les "entitats de gestió" per a exercir els drets confiats a la seva gestió, de manera exclusiva. Per a acreditar aquesta legitimació n'hi ha prou amb aportar a l'inici del procés la còpia dels Estatuts i la certificació acreditativa de la seva autorització administrativa. Per això, per a oposar-se a aquesta legitimació, aquest mateix precepte limita els motius a poder acreditar la falta de representació de l'entitat, que el titular del dret exclusiu hagi autoritzat qui s'hi oposa expressament, o el pagament de la remuneració corresponent. El titular d'un dret exclusiu el pot exercir individualment o encomanar-ne l'exercici a una entitat d'aquesta característica. En tractar-se d'un interès encomanat a les entitats de gestió, no.

Legitimació de persones públiques

Els supòsits de legitimació de persones públiques són escassos, tal com correspon a un procés com el civil, encaminat essencialment a tutelar interessos privats. Es poden esmentar els supòsits en els quals l'EOMF atribueix la funció de promoure l'acció de la justícia en defensa de la legalitat i de l'interès públic. Altres supòsits com l'Estat, les CA, les corporacions públiques, etc., condueixen a examinar les seves normes reguladores (Llei d'assistència jurídica a l'Estat i institucions públiques, de règim jurídic de les administracions públiques i procediment administratiu comú, o, sense ànim d'exhaustivitat, la Llei d'hisendes locals.

Tractament processal de la legitimació

A diferència de la capacitat per a ser part i de la capacitat processal, que s'examinen a l'inici del procés de manera que si s'observa algun defecte s'esmeni si és esmenable o bé es determini l'arxivament del procés, la legitimació constitueix una qüestió de fons que, en definitiva, només queda establerta quan s'obté una resolució favorable d'aquesta naturalesa. Els diferents temes que es comprenen en el terme personalitat (capacitat per a ser part, capacitat processal i successió) condicionen el fet que es dicti una sentència sobre el fons. La legitimació com a qüestió de fons condiciona el contingut d'aquesta resolució.

Aquesta diferent naturalesa condueix a establir la regla general, d'acord amb la qual la determinació de la legitimació s'ha de remetre en tot cas al final del procés.

Això no impedeix, tanmateix, que com moltes regles generals presenti les excepcions corresponents, o per a expressar-ho millor, algun matís i determinades precisions. Hi ha certs casos en què s'exigeix una activitat de part a l'inici del procés, orientada a presentar la legitimació com a probable. Es tracta dels supòsits previstos en els cinc apartats de l'article 266 de la LEC que obliguen a aportar, amb la demanda, una sèrie de documents dels quals és possible inferir una aparença de legitimitat, un principi de prova sobre la fonamentació de l'acció. Aquesta aparença, per ser-ho, no impedeix, tanmateix, que el desenvolupament del procés pugui conduir a determinar que qui apareixia com a legitimat no ho està. Ara bé, des del moment en què la manca d'addició d'aquests documents determina la no-iniciació del procés o que aquest procés no continuï, no és possible aplicar a aquest cas la regla general de remetre l'anàlisi sobre la legitimació a la decisió de fons.

També cal afegir els casos en què, com els processos d'incapacitació, la no-acreditació inicial de ser algun dels especialment legitimats legalment permet no admetre la demanda, considerant una circumstància que en realitat afecta el fons.

Altres exemples són els de l'article 266.2 (aliments); 266.3 (retracte); 595.3 (terceria de domini) i 614.1 (terceria de millor dret).

En aquests últims supòsits hi ha la possibilitat que l'òrgan judicial, sense necessitat d'instància de part, apliqui la norma corresponent i no admeti la demanda per manca de legitimació.

A tall de resum, cal assenyalar que hi ha una regla general que remet al final del procés l'examen de la legitimació, perquè es tracta d'una qüestió de fons. Juntament amb aquesta qüestió es presenten algunes circumstàncies específiques que permeten un tractament inicial, fins i tot d'ofici.