Karl Marx: Context Històric, Teoria i Impacte Social

Ciencias sociales17,59 KB

Context Històric de Marx

La Il·lustració i el Pensament Cartesià

La Il·lustració té el seu origen en la negativa cartesiana a sotmetre el seu pensament a l’autoritat, i és el corrent de pensament del segle XVIII que considerava que els avanços en el coneixement i l’educació permetrien que els humans s’alliberessin de la misèria i l’opressió i progressessin. La teoria de Marx és producte de la unió de tres grans corrents intel·lectuals d’origen il·lustrat: la filosofia alemanya, el socialisme francès i l’economia política britànica.

Durant la Il·lustració i posteriorment, el pensament cartesià va ser acceptat pels grans pensadors racionalistes europeus, mentre que l’ensenyament de l’Església condemnava el cartesianisme. El corrent de pensament que més influència va tenir en el desenvolupament del pensament il·lustrat va ser el dels pensadors britànics com John Locke, que consideraven que el coneixement té l’origen en l’experiència. El que constitueix la Il·lustració és la síntesi del pensament europeu de l’època, basat en la substitució de la tradició per la raó.

La filosofia de Marx pot considerar-se una continuació dels corrents crítics de la Il·lustració. Amb ells compartia la idea de la necessitat d’independitzar l’ésser humà de les tuteles socials, polítiques i religioses tradicionals i la inevitabilitat d’un progrés cap a un futur millor. Però aquest futur, per a Marx, no seria el planificat per la burgesia, sinó, al contrari, el que posaria fi al desenvolupament del capitalisme. Marx volia trobar unes lleis universals dels esdeveniments històrics tan segures com les de les ciències naturals.

En conclusió, Marx seguia el principi il·lustrat cartesià de no sotmetre el seu pensament a l’autoritat, aplicat a la política, la religió i la societat, evitant així l’alienació. El que buscava era trencar amb la tradició i eliminar el capitalisme per a avançar cap al progrés, que ell veia com el comunisme.

Factors Clau en la Teoria de Marx

La Revolució Industrial i el Capitalisme

El naixement de la indústria moderna va dur a terme transformacions profundes en l’organització de l’estructura econòmica, implantant el capitalisme; en la vida social, l'ordre burgès; i en el sistema polític, els règims constitucionals. El propòsit de Marx era acabar amb aquest capitalisme implantat arran de la Revolució Industrial.

La Revolució Industrial va provocar la transformació de les societats rurals a urbanes i va introduir importants innovacions tecnològiques com la màquina de vapor de Watt. A causa de la necessitat de finançament, va aparèixer una nova classe empresarial: la gran burgesia. La lògica del treball industrial va implicar més producció i preus més reduïts per produir més béns en menys temps, i es va imposar una clara divisió tècnica del treball entre obrers assalariats i propietaris dels mitjans, la qual va suposar una separació radical entre les classes.

Marx considerava que la divisió del treball creada a causa del mode de producció capitalista causava l’alienació social, és a dir, la societat quedava separada en dues classes, una de les quals, la treballadora, patia la pobresa i l’expropiació dels seus productes i no prenia la consciència de classe necessària per a la revolució, a causa de l’alienació ideològica, a la qual els sotmetien els propietaris. La Revolució Industrial havia implantat aquest tipus de societat que Marx veia injust i discriminatori, i, per tant, va idear una societat antagònica, igualitària i sense propietat privada: la comunista.

La Revolució Industrial es pot considerar causant de la filosofia de Marx, ja que va donar lloc al capitalisme, la societat criticada i combatuda pel filòsof. Per aquest motiu, va destinar la seva obra a idear una societat contrària basada en la igualtat que ell considerava perfecta.

Les Revolucions Burgeses i la Burgesia

Les transformacions econòmiques del segle XVIII van permetre l’enfortiment d’un grup social: la burgesia, un dels instruments que constituïen la societat preindustrial. Aquest necessitava canviar les estructures polítiques tradicionals per a dur endavant la seva expansió.

Durant el segle XIX es produïren enfrontaments entre els principals beneficiats per l’organització social tradicional i tots els altres grups socials. Aquests enfrontaments foren les revolucions burgeses, ja que comportaren l’accés de la burgesia al poder polític. La gran burgesia va establir un model polític de liberalisme censatari i sobirania popular, així com ampliació de la llibertat i igualtat social.

Aquestes revolucions semblaven obeir a un patró: quan hi havia una confrontació principal entre la burgesia i l’aristocràcia, a mesura que la burgesia triomfava, la confrontació es desplaçava cap a l’oposició entre la burgesia i el proletariat. Així doncs, la burgesia imposava les seves reivindicacions amb l’ajuda del proletariat, però per a Marx havia arribat el moment que els obrers abandonessin aquest paper subordinat i plantegessin les seves pròpies reivindicacions, orientades tant al canvi polític com al social.

Per tant, les revolucions burgeses havien portat una classe mitjana-baixa al poder, canviant així el sistema polític, però el proletariat no havia acabat amb la seva situació d’inferioritat, i per a Marx, aquests havien de prendre consciència de classe i actuar a favor del canvi social. Segons Marx, de la mateixa manera que hi havia hagut revolucions burgeses, hi podia haver una revolució obrera.

El Moviment Obrer i la Lluita de Classes

Els règims liberals implantats arran de les revolucions burgeses i les noves relacions capitalistes no van millorar la situació de les classes populars i això va provocar el moviment obrer, que lluitava pels drets d’igualtat i propugnava un nou model d’organització social: el socialisme.

A mesura que el capitalisme s’imposava, la societat es polaritzava en dues classes socials: la burgesia i el proletariat. Aquesta última es va veure sotmesa a unes condicions de vida i de treball que feien difícil la seva supervivència. L'Estat no donava cap protecció a la nova classe treballadora, ni tampoc hi havia cap mena de reglamentació per controlar el camp laboral. Així va crear-se una conflictivitat social que enfrontava obertament treballadors i capitalistes. Les revolucions de 1848 posaren de relleu la necessitat d’una organització obrera a escala mundial.

Per a Marx, tant la revolució violenta com l’etapa de dictadura del proletariat eren imprescindibles, i la revolució només podia culminar amb el triomf de la classe oprimida. La victòria obrera permetria la formació d’un estat obrer (la dictadura del proletariat), que donaria lloc, quan s'aconseguís l'eliminació de la propietat privada, a la formació d’una societat sense classes ni estat, és a dir, esdevindria una societat comunista.

Per tant, el moviment obrer era crucial per a implantar el comunisme, i aquest moviment, provocat per la lluita de classes a causa de la injustícia de la seva condició, només podia conduir a la revolució que acabaria en victòria per als oprimits i instauraria la dictadura del proletariat, la societat comunista.

La Filosofia de Marx: Conceptes Fonamentals

Components del Mode de Producció

En cada època històrica, el procés de producció és diferent. Per a Marx, la història dels éssers humans ha d’explicar com han viscut i viuen realment les persones, perquè els éssers humans produeixen els seus mitjans de vida amb què transformen la naturalesa.

El materialisme històric de Marx afirma que els aspectes restants que caracteritzen un moment històric poden ser explicats pel procés de producció d’una època. Marx considerava la història una successió de modes de producció, i aquest caracteritza la forma de produir els diferents béns necessaris per a la subsistència dels éssers humans en un moment històric determinat. La infraestructura econòmica dels modes de producció està formada per la interacció entre les forces i les relacions de producció. Les forces de producció abasten tot allò que guarda relació amb la capacitat de treball dels éssers humans i inclouen la força de treball i els mitjans de producció, que s’estableixen entre els humans com a conseqüència de la producció o treball. Es divideixen en tècniques, entre els agents i els mitjans de producció, i socials, entre els agents mateixos. Aquestes últimes donen lloc a les classes socials, propietaris i no propietaris dels mitjans de producció. Tot això dona lloc a l’alienació, principalment l’econòmica, producte de la plusvàlua, i aquesta porta a l’alienació social. D’altra banda, la superestructura, determinada per la infraestructura, inclou les idees i representacions que crea una societat, i l’utilitza la classe dominant per mantenir el seu domini. Hi ha dos tipus: la juridicopolítica i la ideològica, que crea una falsa consciència.

Per tant, per a Marx, els canvis en la superestructura són conseqüència dels canvis en la infraestructura, i per això defensa que s’ha de donar un canvi en la base econòmica de la societat (la infraestructura) perquè la classe oprimida prengui consciència de la seva situació (canviï la superestructura) i s’uneixi per a dur a terme la revolució.

Els Modes de Producció Històrics

Marx va definir el mode de producció com la forma de produir els diferents béns necessaris per a la subsistència en un moment històric determinant. El canvi d’un a un altre es produeix quan el desenvolupament de les forces productives entra en contradicció amb les relacions de producció existents.

De bon començament, les forces productives evolucionen dins del sistema de relacions de producció que les ha fonamentat, però arriba un moment en què les relacions de producció limiten el desenvolupament de les forces productives que s’estaven creant. Això portarà a un període de revolució social. Per a Marx, el motor de la història és la lluita de classes manifestada per la contradicció entre les forces productives i les relacions existents de producció a l’últim moment de la cadena evolutiva de les lluites de classes i la societat burgesa, que Marx creia que seria superada per la implantació d'una societat comunista. Marx diferenciava entre els diferents modes de producció que s’han donat al llarg de la història:

  • El comunisme primitiu (sense explotació ni apropiació del treball aliè, a societats nòmades).
  • El mode de producció oriental (esclavitud controlada per funcionaris al servei d’un rei despòtic).
  • El feudal (d’origen rural, la terra està en mans dels senyors feudals i la treballen els serfs).
  • El capitalista (treball assalariat que en la pràctica constitueix una forma d’explotació).

Segons Marx, el següent havia de ser el comunista, basat en unes relacions de producció entre lliures associats sense explotació ni apropiació del treball aliè.

Així doncs, Marx entenia el progrés històric com la substitució successiva de modes de producció i esperava que el comunisme fos el següent mode implantat i donés lloc a una societat més feliç i virtuosa.

El Mode de Producció Capitalista

En el mode de producció capitalista es produeix un desenvolupament de les forces productives que el sobrepassen, és a dir, el proletariat entra en conflicte amb l’ordre social existent. Per a Marx, la contradicció interna existent entre les forces productives que la mateixa societat havia desenvolupat a fi d’incrementar al màxim possible el capital provocaria la seva pròpia destrucció.

Segons Marx, dues lleis fonamentals auguraven la desaparició de la societat capitalista. La primera va ser la llei d’acumulació capitalista, segons la qual, la riquesa, per tal de sobreviure enmig de la concurrència, la innovació tècnica, ha de ser constant, el que fa augmentar els costos. El capitalista intenta frenar la seva pèrdua de beneficis acomiadant treballadors i substituint-los per màquines, el que augmenta la productivitat. Així, la plusvàlua es va transformant inevitablement en capital que s’ha d’invertir i en surten els beneficis. La segona llei és la de l’empobriment progressiu del proletariat, ja que els capitalistes mantenen els seus salaris al nivell més baix possible.

Aquestes dues lleis contradictòries entre si, propicien l’enfrontament que, davant una crisi econòmica, esclata i provoca la revolució i la substitució del mode de producció capitalista pel seu antagònic, el comunista.

La Revolució Comunista

Per a Marx, la revolució és un canvi en profunditat, global i dràstic, de les institucions polítiques i socials o les estructures econòmiques d’una societat, que dona lloc a la substitució d’un mode de producció per un altre. Aquesta esclata quan un mode de producció frena el desenvolupament de l’economia i la classe oprimida pren consciència de la seva situació i s’uneix per canviar l’ordre social existent.

Segons el materialisme històric, el canvi social s’explica a partir del canvi en el sistema productiu de cada societat i de l’enfrontament entre les classes antagòniques generades pel sistema productiu. Aquesta substitució constitueix la revolució, que esclata quan la classe oprimida pren consciència de la seva situació. L’objectiu de la revolució esperada per Marx era acabar amb el capitalisme, i per això calia destruir les relacions de producció burgeses i establir el control social dels processos productius i de l’orientació de la ciència i tècnica per al benefici comunitari. Així, l’establiment de la nova societat contraposada al capitalisme, la comunista, s’havia de dur a terme en dues fases:

  1. En la primera, el proletariat prendria el poder polític i des del propi estat destruiria les condicions del mode de producció capitalista procedint a una eliminació gradual de la propietat privada. Aquesta fase seria la dictadura del proletariat.
  2. La segona fase substituiria definitivament la propietat privada dels mitjans de producció per la propietat col·lectiva, desapareixent així les classes socials i l’estat, i el comunisme acabaria amb la divisió del treball capitalista.

La filosofia de Marx és una filosofia de praxi. Aquesta paraula es refereix a l’activitat social revolucionària guiada per uns principis teòrics.

En conclusió, la finalitat de l’obra de Marx era denunciar el capitalisme i acabar amb l’explotació. Segons aquest, el sistema capitalista sembrava les llavors de la seva pròpia destrucció, la qual vindria de la revolució.

L'Alienació

A la societat capitalista, la condició de l’ésser humà va ser, segons Marx, d’alienació. Aquesta era la condició històrica en què es troba l’home davant la propietat privada dels mitjans de producció, que deixa de ser amo de si mateix i permet la seva explotació sense prendre consciència de la seva situació.

Marx diferenciava entre diversos tipus d’alienació. La principal forma d’alienació fou l’alienació econòmica, ja que en la societat capitalista, l’obrer que treballa per a un patró rep com a recompensa un salari mínim, però el seu treball val més, i d’aquest major valor, la plusvàlua, se n'aprofita el capitalista. Per tant, l’obrer és expropiat d’una cosa que li pertany i això constitueix l’alienació econòmica. Aquesta, alhora, produeix l’alienació social, ja que es crea una escissió en la societat i aquesta es divideix en dues classes: les que treballen i les que s’aprofiten del treball aliè. Per a Marx, l’alienació com a condició històrica de l’home en la societat capitalista determina la creació d’una imatge falsa dels éssers humans que resigna els obrers a la seva explotació, donant lloc a l’alienació ideològica. Aquesta és una deformació de la realitat que pateixen els membres de les classes oprimides quan accepten la ideologia de les classes dominants. Això els crea una falsa consciència que els impedeix d’adonar-se de les contradiccions del sistema i els incapacita per intentar transformar-lo per mitjà de l’acció revolucionària. El tipus d’alienació ideològica més important és la religiosa, ja que Marx considerava que les classes dominants utilitzen la religió per justificar la injustícia social promovent un món de felicitat il·lusori a través de la resignació per mantenir els seus privilegis. Segons Marx, si desapareix l’alienació econòmica, com que és la principal, desapareixen alhora les altres.

Només se surt de l’alienació a través d’un acte revolucionari basat en la consciència de classe, formant una comunitat d’interessos comuna a tots els oprimits, i abolint les condicions que fan possible l’opressió, és a dir, fent la revolució, la qual arribarà amb la crisi econòmica i intel·lectual.

Descargar

PDF Word HTML