Joan Vinyoli i Pladevall: poeta català del segle XX

Joan Vinyoli i Pladevall

(Bcn, 1914-1974) poeta català del s. XX. Pertany a una família burgesa benestant barcelonina. El 1919 el marquen dos fets: la mort del seu pare i neix la seva germana Carmen (problema econòmic i moral). Es traslladen a Sant Joan Despí. Allà és escolaritzat en una escola de monges i quan tornen a Bcn, per un escola dels jesuïtes de Casp. Les seves primeres amistats escolars van ser fonamentals en la introducció en el món literari, els seus estudis li oferien la possibilitat d’estudiar llengües com francès i l’alemany. Descobreix el paisatge de Santa Coloma de Farners, que el fascina, i les seves amistats a Santa Coloma faciliten aquesta iniciació en el camp literari. El 1930 Vinyoli comença a treballar a l’editorial Labor. Els seus primers escrits observem a un Vinyoli preocupat pel pas del temps. Els paisatges del Montseny i els records balsàmics de la seva joventut ocuparan una gran part de la seva poesia. Als anys 30 comença l’interès per l’obra de Rilke, Valéry i Mallarme, el primer autor es transformarà en una obsessió. Vinyoli coneix a Carles Riba i aquest adverteix aviat sobre les qualitats literàries del jove poeta. La seva formació literària és constant i completa des de l’autodidactisme. El 1945 es casa amb Teresa Sastre i un any després neix el seu fill. Vinyoli té un 1er període literari, on publica diferents poemaris i manté una activitat cultural considerable des del 1937 amb el seu primer llibre Primer desenllaç, fins el 1963 amb Realitats. El 1970 s’imposa un silenci absolut que és producte d’una crisi personal. El 2n període s’inicia el 1973 publicant Encara les paraules i mostra un segon període creatiu molt fèrtil i de gran intensitat; desperta l’interès dels joves artistes, que el veuen com un mestre. La irrupció del Realisme històric eclipsa la seva coneixença en el gran públic de la poesia. La seva malaltia serà una companya de viatge des de l’infart que parteix el 1972. A partir del 1977 el seu estat de salut empitjora ostensiblement i la seva necessitat de comunicació vital s’incrementa. Pateix una trombosi cerebral i càncer de pell, el que el porta a imposició de la necessitat de la paraula fins al final. El 1987, data de la seva mort, es publiquen Domini màgic i Passeig d’aniversari.

Vent d’Aram

fa referència al vent de la tardor i al·ludeix a la tardor de la vida, l’època de decadència i fragilitat física, però de plenitud intel·lectual i creativa. Temes: natura, amor, mort, temps, records... l’obsessió pel pas del temps i els seus efectes devastadors: la mort és la conseqüència. Primera part: domina la presència de la natura, densa i viva. Acompanya les reflexions i amplifica el seu anhel a través d’elements com el gorg, els arbres, les muntanyes. Explora el seu interior a través d’aquesta natura (els records), mostra també la por, la solitud, l’angoixa... Segona part: poemes de caire amorós. Transita de l’amor al desamor, com si un fic viu alimentés i alhora destruís l’amor. Relació amorosa: salvació davant l’absurd i el neguit de l’existència. S’acaba imposant la realitat que tot ho devora. Els poemes expressen una relació més carnal, fins i tot eròtica. Tercera part: es concentra en la reflexió sobre el pas inexorable del temps i la presència de la mort, sempre latent. Assumeix que forma part de la vida. Enllaça amb el poema “Ara que és tard”, que planteja una renovació constant, reconèixer com a home i poeta, obre una nova poesia.

Singularitat d’un geni foraviat (desencaminat)

és determinant en Vinyoli la figura literària de Carles Riba i l’estela del post-simbolisme català. El mestratge de Riba sobre el jove Vinyoli és clar i molt remarcable. Aquesta primera influència podria ajudar a establir una primera etapa creativa des del 1937 al 1963, en aquest període la seva poesia té molt en compte els recursos i les preocupacions de la tradició simbolista i el món romàntic de filiació alemanya. Vinyoli forma part d’una generació de poetes que confegeix les seves preocupacions existencials, el Romanticisme i el Simbolisme li van a la mida. Es tracta d’un poeta singular, la influència dels poetes romàntics alemanys no és només una influència literària, constitueix una confluència d’interessos vitals i de caràcters, unió de la poesia a la vida com una experiència total. El seu autodidactisme i la seva discreció en la representació social el van ajudar a ser un esperit lliure. La influència romàntica perceptible en el paisatge el trasllada a l’àmbit del somni i de la nostàlgia, la voluntat d’inserir-se en la vida tangible en un sentit moral, aquesta dualitat de paisatges i de perspectives serà constant al llarg de la seva producció.