Introducció a la Neurolingüística i els Enfocaments Comunicatius

Neurolingüística

Què és la neurolingüística?

Com suggereix el terme, la neurolingüística és l'estudi de com el cervell (neuro) fa possible el llenguatge (lingüística). Els neuròlegs estudien el cervell i el sistema nerviós, però aquells que contribueixen al camp de la neurolingüística estudien la neurologia humana i els trastorns del comportament quan s'ha produït alguna lesió al cervell o al sistema nerviós. La neurolingüística és un camp interdisciplinari. Els psicòlegs també participen en l'estudi neurolingüístic, especialment els psicolingüistes i els neuropsicòlegs. Aquests centrarien la seva atenció en els pacients amb lesió cerebral, sovint aquells sense afàsia. Els patòlegs del habla aporten el seu coneixement especialitzat de l'afàsia i les seves investigacions clíniques i teòriques als trastorns del llenguatge.

Els orígens de la neurolingüística es troben al segle XIX. Encara no ha desenvolupat un model unitari que pugui ser acceptat per tots els neurolingüistes, a causa, en gran part, que cap dels camps que contribueixen a aquesta disciplina ha elaborat un model particular sobre el qual posar-se d'acord.

Aproximacions a l'estudi neurolingüístic: els models localizacionista i connexionista

Se sol parlar de dues grans escoles: la localizacionista i la holística. Al segle XIX, alguns localizacionistes com Broca van observar que un dels dos hemisferis cerebrals, l'esquerre en la majoria dels casos, semblava ser responsable del llenguatge. Aquests estudis van pensar també que, de la totalitat de l'hemisferi, les parts centrals de la superfície exterior eren les úniques que estaven estretament vinculades amb el llenguatge. A mesura que van anar detectant diferents tipus d'afàsia, van veure que el responsable de la producció del llenguatge era una àrea del lòbul frontal.

Conclusió:

El camp de la neurolingüística és relativament jove. Les idees es defensen apassionadament i la investigació floreix. D'alguna manera, tots esperem que els lingüistes estableixin quina és la millor gramàtica per descriure els llenguatges. Esperem que en una dècada, en tres o en cinc, convergeixin totes aquestes disciplines per tal de respondre a la qüestió bàsica de la neurolingüística: com s'organitza el cervell per al llenguatge.

El cervell

El que és particularment interessant per a nosaltres és l'estudi de les interconnexions i la comunicació entre les diferents estructures i regions del cervell, dins i a través dels hemisferis, així com la comunicació entre el cervell i el cos mitjançant el sistema nerviós perifèric (els impulsos nerviosos que van i vénen per tot l'organisme).

Afàsia: classificació de síndromes

El cervell humà està molt ben protegit pel crani. Malgrat això, hi ha moltes maneres que el cervell resulti lesionat. Com a conseqüència d'un cop, el cervell pot ser aixafat contra el crani amb prou força com per causar una lesió cerebral sense fractura òssia. Quan el cervell ha estat lesionat, els problemes del pacient variaran depenent de l'extensió i la localització del dany. Pot causar únicament problemes en la visió o en el moviment. Amb l'afàsia, la forma més devastadora de deficiència lingüística és la inhabilitació total per comunicar-se (no totes les afàsies són iguals). Si el pacient no pot dir més que unes poques paraules o síl·labes i comprèn molt poc, ens referim a l'afàsia global. No obstant això, no tots els pacients que mostren una total incapacitat de comunicar-se són veritables afàsics globals. En alguns casos, l'estat del pacient pot desembocar, en setmanes o mesos, en una deficiència parcial i, en casos excepcionals, pot aconseguir-se la recuperació total.

Símptomes d'afàsia:

Afàsia de Broca

En el seu famós document de 1861, el neuròleg francès Broca presentava el cas d'un pacient conegut com a Tan o Tan Tan, aquesta és l'única síl·laba que sabia pronunciar. La seva comprensió era relativament deficient i es mostrava irritat si no podia fer arribar el seu missatge. Les dificultats greus en la producció de la parla van començar a conèixer-se amb el nom d'afàsia de Broca. L'afàsia de Broca, en l'actualitat, es considera no fluida: la dicció és lenta, indecisa i molt laboriosa, sovint amb l'oblit de marcadors gramaticals.

Afàsia de Wernicke

El 1874, el neuròleg alemany Carl Wernicke va presentar els resultats d'un estudi sobre dos pacients la parla dels quals era marcadament diferent a la del pacient de Broca. La seva dicció era relativament fluida, és a dir, l'entonació i el ritme semblaven normals, però contenia estructures semàntiques inusuals. Els pacients usaven freqüentment descripcions elaborades, anomenades circunloquis, en comptes d'emprar paraules simples. Per exemple, el metge li preguntava: "Què és això?", i ell contestava: "Això és un instrument que serveix per escriure" (era un llapis). Els pacients creen paraules completament noves que reben el nom de neologismes.

Afàsia de conducció

El símptoma clau de l'afàsia de conducció és la incapacitat per repetir el llenguatge parlat o donar noms. Originalment, es va pensar que es devia a una desconnexió entre les àrees de Broca i Wernicke, produïda pel dany ocasionat a l'estructura que les connecta i que es coneix amb el nom de fascículo arqueado. Segons aquest model, la repetició requereix una comunicació molt ràpida entre les dues àrees a través del fascículo arqueado, així que la capacitat dels pacients per repetir es trobaria danyada. Els pacients podrien experimentar cert grau de dificultat en la comprensió i en la producció, però la seva repetició estaria marcadament més deteriorada.

Anomia

Qualsevol pacient amb afàsia patirà algun tipus d'anomia, és a dir, tindrà problemes per recordar els noms de les coses. No obstant això, una part dels pacients amb danys més lleus es denominen afàsics anòmics perquè el seu únic problema del llenguatge s'evidencia en l'ús dels noms substantius.

Els enfocaments comunicatius

L'objectiu fonamental d'aquests enfocaments és que l'alumne pugui comunicar-se millor amb aquella llengua. Els diversos mètodes o plantejaments didàctics que segueixen aquesta nova visió de la llengua, que se centra en la comunicació, s'anomenen genèricament enfocaments comunicatius. Els trets generals a tenir en compte, que fan referència a la forma com treballa l'alumne a classe, són els següents:

• Els exercicis de classe recreen situacions reals o versemblants de comunicació.
• Els exercicis treballen amb unitats lingüístiques de comunicació, és a dir, amb textos complets.
• La llengua que aprenen els alumnes és una llengua real i contextualitzada. Això significa que els alumnes treballen amb textos autèntics, que no han estat creats especialment per a l'ensenyament i que tampoc han estat excessivament manipulats. També, la llengua que s'ensenya és heterogènia, la qual s'usa al carrer, amb dialectes... a més de l'estàndard pertinent.
• Els alumnes treballen per parelles o amb grups per facilitar la comunicació.
• Els exercicis de classe permeten que els alumnes desenvolupin les quatre habilitats lingüístiques de la comunicació.

Quatre grans habilitats lingüístiques

L'ús de la llengua només es pot realitzar de quatre formes diferents, segons el paper que tingui un individu en el procés de comunicació, és a dir, segons actuï d'emissor o receptor, i segons si el missatge sigui oral o escrit. Parlar, escoltar, escriure i llegir són les quatre habilitats que ha de dominar un usuari de la llengua per poder comunicar-se amb eficàcia en totes les situacions possibles. De fet, no hi ha cap altra manera. Aquí s'anomenen habilitats lingüístiques, però també poden rebre altres noms com destreses, capacitats comunicatives o macrohabilitats. Aquest darrer s'utilitza especialment per distingir les quatre grans i bàsiques habilitats de la comunicació d'altres destreses també lingüístiques, però més específiques i d'ordre inferior, que anomenem microhabilitats, per exemple, la lectura. Així mateix, dins l'habilitat de llegir podem distingir destreses ben distintes, com la comprensió global del tema, la comprensió de detalls, la capacitat d'inferir el significat d'un mot desconegut..., totes les microhabilitats formen part de la macrohabilitat de la comprensió lectora. Fins fa poc, les habilitats receptives s'havien anomenat passives i les productives actives, però això no és cert, ja que sempre estan actives. Quan volem referir-nos alhora a la recepció i a la producció de missatges, utilitzem el verb processar. El processament de textos inclou tant la codificació com la decodificació, o la recepció i la producció.

Habilitats orals i escrites

L'opinió més estesa actualment és la que considera els dos models (oral i escrit) equivalents i autònoms, amb funcions socials distintes i complementàries. L'oral és més col·loquial, subjectiu i obert, amb una sintaxi més simple, amb frases inacabades, repeticions, etc.; i un lèxic més general i pobre. En canvi, l'escrit, sol ser estàndard, més formal i objectiu, precís i tancat; la sintaxi és més complexa i variada, i l'ordre dels mots més estable, conté lèxic específic i evita les repeticions i l'expressivitat dels recursos lingüístics populars. El tercer aspecte estudiat té més relació amb les habilitats lingüístiques i amb la comunicació, perquè fa referència a les situacions de comunicació oral i escrita. Com que el canal oral és diferent de l'escrit, la forma com es comporta l'usuari de la llengua que parla o escriu, o que escolta o llegeix, és ben distinta. A l'oral, escoltem i diem, un darrere l'altre, els signes que componen el missatge (procés serial). Els percebem d'una forma seqüencial, perquè els sons s'emeten ordenadament en el temps: no és possible de dir-ne ni comprendre'n més d'un alhora. A l'escrit, en canvi, podem copsar al mateix temps tots els signes (procés holístic), perquè aquests han estat gravats en un suport fix. La percepció dels textos escrits és global i simultània. Aquestes diferències determinen l'ús d'estratègies psicolingüístiques específiques per a cada procés de percepció. El lector pot escollir quan vol llegir el text i de quina manera, però qui escolta està obligat a sentir el discurs en el moment que es pronunciï, i tampoc pot escoltar més ràpid o més lentament, ni reescoltar. Qui escriu per ser llegit és concís i estructurat. Qui prepara textos per ser escoltats, o també qui improvisa, és redundant o repeteix les coses més d'una vegada. No estalvia aclariments ni repeticions perquè sap que el receptor no pot repassar el text. Però els parlants no sempre encertem les estratègies més adequades per parlar o escriure en cada situació.

Habilitats receptives i productives

Pel que fa a la comparació entre els processos de recepció i de producció de textos, les primeres anàlisis destaquen sobretot les semblances entre els dos processos, posant èmfasi en el paper actiu que realitza un individu quan escolta o llegeix i en les diverses estratègies d'interpretació del discurs que utilitza.

Habilitats Receptives:

Les microhabilitats de la comprensió oral o escrita tenen anticipació, inferència d'informació, formulació d'hipòtesis de significat, ús de la informació contextual... L'usuari no té control sobre el llenguatge que s'utilitza en els missatges que comprèn. S'aprenen primer. Domini més ampli de la llengua.

Habilitats productives:

Domini limitat de la llengua. Les microhabilitats de l'expressió també tenen afinitats: anàlisi de la comunicació, recerca d'informació, planificació del text, selecció lingüística... Depenen de les receptives pel que fa a l'aprenentatge. Només es pot dir o escriure allò que s'ha comprès abans. L'usuari tria les formes lingüístiques.

Integració d'habilitats

Les habilitats lingüístiques no funcionen normalment aïllades o soles, sinó que solen utilitzar-se integrades entre si; és a dir, relacionades les unes amb les altres de múltiples formes. L'usuari de la llengua intercanvia freqüentment el paper de receptor i emissor de la comunicació. En una mateixa situació, sobre un tema i amb el mateix llenguatge, podem desplegar totes les habilitats lingüístiques per processar textos diferents. Per exemple, quan anem al cinema. La transfusió d'informació i de llengua del codi oral a l'escrit i viceversa és molt corrent. En definitiva, encara que distingim quatre habilitats distintes, que siguin diferents entre si, i que les estudiem per separat, en la comunicació actuen conjuntament. D'altra banda, algunes comunicacions utilitzen habilitats distintes de les que els pertocarien.

Freqüència d'ús i importància

Varia notablement segons l'individu i el tipus de vida. No és només que la comunicació verbal sigui un procés bàsic per al desenvolupament de la persona, és també el que fem contínuament mentre vivim:

• Escoltar: 45%
• Llegir: 16%
• Parlar: 30%
• Escriure: 9%

Els percentatges refermen clarament que les habilitats orals són les més practicades, amb una diferència notable respecte de les escrites. És conseqüència lògica del caràcter més espontani, interactiu i àgil del codi oral. La primera conclusió és restituir la rellevància que es mereixen les habilitats orals i el seu estudi i aprenentatge. Tradicionalment, s'ensenyava que l'objectiu fonamental de l'escola era ensenyar de lletra, és a dir, a llegir i a escriure. És clar que aquesta concepció ancestral no aguanta cap crítica seriosa: tots sabem que els alumnes tenen problemes importants d'expressió i que són incapaços de realitzar determinades intervencions orals. En definitiva, que la cultura de la imatge (cinema, televisió) està desplaçant la impresa i això es reflecteix també en l'ús quotidià de les habilitats. L'opinió generalitzada que diu que avui ja no s'escriu com abans, o que escrivim cada vegada menys, és una fal·làcia. Els canvis tecnològics i l'evolució de la vida moderna han modificat substancialment els usos i les comunicacions escrites, les quals, en general, han incrementat notablement.

COMPRENSIÓ ORAL

Què és escoltar?

Dintre de totes les habilitats lingüístiques, escoltar és la que sol despertar menys interès en la vida quotidiana. A continuació, s'expliquen les característiques més rellevants de l'escoltar quotidià:

• Escoltem amb objectius determinats i expectatives concretes del que sentirem.
• La majoria de vegades que escoltem podem veure qui parla. Aquesta copresència física permet el feedback immediat.
• Mentre escoltem, se'ns demana constantment que responguem o que donem feedback o retroalimentació a qui parla. En la comunicació oral, l'intercanvi de papers entre emissor i receptor és constant.
• A conseqüència d'aquestes respostes contínues, el discurs pronunciat es trenca en molts fragments breus que s'escolten separadament. És a dir, no escoltem una exposició de deu minuts, sinó vint fragments o més de trenta segons.
• A més a més del discurs verbal, altres estímuls sensorials ens donen informació que utilitzem per interpretar el text.
• Finalment, el tipus de llenguatge que s'usa en la comunicació quotidiana és força diferent de l'escrit i de l'oral usat en contextos més formals.

En definitiva, escoltar és comprendre el missatge, i per fer-ho hem d'engegar un procés cognitiu de construcció de significat i d'interpretació d'un discurs pronunciat.