Introducció a la literatura: una guia completa

Introducció a la literatura

Què és la literatura?

El terme literatura pot tenir diversos significats:

• Un conjunt de textos escrits que comparteixen una època, una temàtica o una tendència estètica: la literatura medieval, la literatura amorosa, la literatura romàntica.
• La bibliografia existent sobre un tema concret: la literatura sobre el descens de la natalitat.
• De manera absoluta, com a sinònim de fenomen literari en general, el conjunt de produccions que formen la història de la literatura.
• Amb un sentit pejoratiu, com a sinònim d'engany, de falsedat o d'informació supèrflua: no faces tanta literatura.

Cada vegada més, però, s'imposa entre els teòrics la idea que, per a començar, la literatura és un acte comunicatiu, tot i que amb unes característiques específiques que podem establir a partir del conegut esquema de la comunicació. En especial, caldrà tenir en compte les particularitats que presenten els elements que hi intervenen i les funcions lingüístiques associades.

Què no és literatura?

Per entendre «què és literatura» és obvi que també ens hem de fer la pregunta «què no és literatura». Per a respondre aquesta segona pregunta ja han aparegut diversos termes que ho intenten aclarir. En destacarem dos:

• Paraliteratura: és el conjunt de textos amb intenció estètica escrits al marge dels cànons o normes. És a dir, literatura de consum o de masses, llibres per entretenir, com ara la novel·la rosa o els relats d'aventures ambientats a l'oest americà, etc. Tot i que, paradoxalment, se'n venen a centenars de milers.
• Frontera literària: per a intentar delimitar els àmbits de la literatura i de la paraliteratura, sovint s'utilitza el terme frontera literària. A efectes teòrics, ha d'existir un llindar que permeta distingir el que és literatura del que no ho és.

Elements de la comunicació literària

• Emissor: l'autor és un emissor especialment qualificat i no habitual. Quasi sempre allunyat en temps i espai del lector.
• Receptor: també el receptor -lector o oient- és peculiar, ja que, en principi, no llegeix o escolta per una necessitat pràctica, sinó buscant plaer.
• Canal: aquest receptor no pot interpel·lar directament l'emissor, ja que no comparteixen espai i temps, només coincideixen sobre el suport físic del text.
• Missatge: el missatge artístic és un llenguatge literal, creat per a ser reproduït sempre idèntic a si mateix. Cada element és significatiu. És habitual comparar el text literari a un tapís: si en descosim els fils, què ocorre amb el contingut de la figura?
• Codi: el codi està estructurat en funció d'una norma o repertori de convencions que els lectors han de conèixer per a una òptima interpretació. Una part important d'aquesta norma és la que afecta l'aspecte físic del missatge, la seua espacialitat.

Relació entre llengua i literatura

De fet, llengua i literatura tenen una forta relació. Si la llengua és l'expressió màxima d'una cultura i, en la major part dels casos, n'és l'indicador principal, la literatura és, justament, l'expressió més sofisticada d'una llengua i, per tant, l'expressió més genuïna d'una cultura.

Segons l'antropòleg Marvin Harris, la cultura és el conjunt après de tradicions i estils de vida socialment adquirits dels membres d'una societat, incloent-hi els seus modes pautats i repetitius de pensar, sentir i actuar. I la literatura codifica i transmet les característiques peculiars de cada cultura.

El comentari de text

Elements del comentari textual

Tenim tres elements que defineixen el procediment per a elaborar un comentari textual:

• En primer lloc, el procediment, és a dir, els passos que s'han de seguir per a fer un comentari.
• En segon lloc, l'aparat conceptual, és a dir, els instruments que serveixen per a identificar aspectes del text.
• Finalment, un comentari és un discurs sobre un altre discurs, en paraules de Roland Barthes. Cal, doncs, elaborar un producte discursiu que expose el resultat de la lectura i, a més, l'opinió que es té sobre el text i el que tracta.

Models de comentari

De models de comentari, n'hi ha molts, però et proposem el que emana de la lingüística textual i es basa en la relació entre el significant, el significat i el referent del món extern a l'obra literària.

El model que se segueix, bàsicament, és el del comentari comunicatiu, és a dir, el que parteix de l'estructura tripartida: adequació, coherència i cohesió. No obstant això, s'amplia per a atendre qüestions específiques de l'expressió literària, sempre sense oblidar la connexió entre tots els nivells de signes lingüístics:

Utilitat del comentari de textos

El comentari de textos en batxillerat serveix, entre altres coses, per a:

• Trobar molts dels mecanismes discursius que incorpora una producció lingüística per a dur a terme la seua funció comunicativa en condicions òptimes. Això permet situar-la en la història literària i lingüística.
• Reconèixer els elements lingüístics oracionals i les vicissituds gramaticals més importants de qualsevol objecte discursiu, tenint en compte les especificitats literàries. Saber trobar què vol dir un text qualsevol, en general, i també entre línies. Això és, quina és la visió del món que emana del text, explicar els trets que presenta un discurs determinat i, especialment, els de caire ideològic.
• Poder demostrar la nostra capacitat de reflexió crítica, mitjançant l'explicació de l'activitat ideològica que subjau en el text i com a resultat de l'aplicació de la pròpia enciclopèdia cultural.

L'anàlisi textual

Al llarg de les pàgines que segueixen es donen alguns recursos per a l'anàlisi textual. Es tracta de tenir a l'abast un aparat conceptual per a aproximar-se a qualsevol text, a qualsevol discurs que tinguem al davant.

Cada anàlisi textual té una funció determinada: descobrir la data del text, comentar-ne els aspectes literaris, fer una interpretació psicològica dels aspectes significatius del discurs... Cal que tingues en compte que hauràs de tenir una col·laboració lectora activa amb el text per a dotar-lo de significació. La nostra anàlisi pretén que comprengues millor cada text que llegeixes, que en sàpies descobrir alguns dels mecanismes lingüístics, quina és l'autèntica intenció de l'autor, amb quins altres textos es relaciona. En definitiva, que entengues els discursos que ens envolten i els mecanismes lingüístics que s'utilitzen per a narrar, per a convèncer... La major part del que llegim ha estat molt meditat i respon a uns objectius molt concrets. Després, podràs aplicar aquests mecanismes a les teues produccions i això et farà un usuari privilegiat de les llengües que coneixes o que aniràs coneixent.

Els textos més antics en català

Com ja has llegit, el concepte de literatura és, en certa manera, relatiu. Sense tenir ara en compte el judici individual, al llarg dels segles i en les diverses cultures, l'art de la paraula s'ha materialitzat en textos ben diferents. A continuació, tens unes mostres dels que són els textos més antics conservats en català. No es van escriure amb intenció literària, però totes les històries de la literatura comencen amb fragments com aquests a causa del seu valor documental.

La poesia trobadoresca

Després d'un segle i mig de manifestacions més o menys tímides, el segle XIII significa la consolidació del català en textos en prosa de tota mena (literaris, historiogràfics, legals, homilètics), això sí, molt lluny encara d'arribar a substituir el llatí. Però no ocorre el mateix en el camp de la poesia. Encara que hi ha indicis que demostren l'existència d'algun tipus de literatura popular en vers des de mitjan segle XII, la major part de l'obra poètica produïda entre els segles XI i XIII és escrita en una varietat artística de la llengua occitana coneguda com a provençal i constitueix el corpus de la literatura trobadoresca.

Es considera la poesia trobadoresca, escrita en occità, com el principi de la lírica moderna: escrita en romanç, és laica, cortesana i sotmesa a una tècnica formal. De diferents extraccions socials, els trobadors vivien en l'ambient de les corts feudals del sud de França, de la Corona d'Aragó i fins al nord de l'actual Itàlia gràcies al mecenatge dels senyors. A les corts trobaven el seu públic i, encara que componien per escrit i musicaven els seus versos, la interpretació era sempre oral i corria a càrrec dels joglars. Aquella varietat artística de l'occità va ser la llengua poètica de moda durant dos segles i va influir profundament en la literatura galaicoportuguesa, en la italiana i en els nostres poetes fins al segle XV.

Les vides o razós

Les vides o razós són breus narracions de la vida dels trobadors que, al final del segle XIII, els compiladors van afegir al conjunt de les poesies. Solen partir d'una anècdota coneguda, fictícia o extreta directament dels versos, i basteixen una història que funciona com a introducció o marc de la lectura dels poemes. Les vides, com a relats, arriben a actuar com a prototipus de novel·la. Un dels casos més coneguts és el de la vida de Guillem de Cabestany, trobador rossellonès que va participar en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). No hi ha cap indici que el relat tingui fonament en un fet real, però l'anècdota va ser tan popular que la recolliren posteriorment els narradors italians de les primeres novel·les breus i també Giovanni Boccaccio en el Decameró.

L'amor cortès

El tema i la convenció més influent en tot el conjunt de la literatura trobadoresca és el de les relacions amoroses, especialment el conegut amb el nom d'amor cortès o fina amor.

Aquest amor apassionat que, des d'un punt de vista actual, fa transgredir les normes socials de l'època, és exposat amb un codi estètic que expressa els matisos d'una relació amorosa entre el trobador (hom) i la dama (midons), que solia ser casada, a la qual ret vassallatge i serveix cegament. La presència del marit (gelós) i dels acusadors (lausongiers) planteja una amenaça per als amants i crea situacions de tensió. Els poemes trobadorescos il·lustren aquestes relacions tan codificades.

Estils i gèneres trobadorescos

La lírica trobadoresca planteja un gran rigor en les formes mètriques i compositives. Aquesta riquesa tècnica va fer que aparegueren diversos estils:

• Trobar ric: es fonamenta en el domini formal i l'originalitat de les imatges.
• Trobar clus: basat en la riquesa i la profunditat dels conceptes. Sol presentar una problemàtica moral molt acusada i usa figures conceptuals com l'al·legoria.
• Trobar lleu: de tema lleuger, directe i emotiu, imita les formes populars i busca un públic ampli.

Els gèneres estaven codificats segons la temàtica, el to i la mètrica. Entre els més rellevants cal esmentar:

• La cançó: gènere propi de l'expressió amorosa trobadoresca en què el poeta lloa i idealitza la dama segons la casuística de l'amor cortès.
• El sirventès: poesia moralitzadora, d'atac personal o de propaganda ideològica.
• El plany: composició destinada a lloar un gran personatge mort.
• La pastorel·la: diàleg entre una camperola i un noble.
• L'alba: que canta el desvetllament dels amants que s'han de separar després d'haver passat la nit junts.
• Altres gèneres són: el debat poètic, la dansa, la balada...

Guillem de Berguedà

Potser el més polèmic i bel·licós de tots els nobles que també foren trobadors va ser Guillem de Berguedà (1138-1192). Enemic d'Alfons I per haver assassinat a traïció el privat del rei Ramon Folch de Cardona, va ser tan apassionat en l'exercici de les lletres com en el de les armes i, com comprovaràs, no era menys perillosa la seua espasa que els seus sirventesos. Aquest el va escriure contra el seu veí i enemic Ponç de Mataplana.

El bilingüisme literari

Durant els segles XII i XIII tenim una espècie de bilingüisme literari: occità per a la lírica i català per a la prosa. De fet, la influència de la llengua dels trobadors en la nostra poesia arribarà fins als grans poetes valencians del segle XV.

Trobadors catalans

De la vintena de trobadors que no tenien per llengua materna l'occità, destaquem Guillem de Berguedà, autor de nombrosos sirventesos; Ramon Vidal de Besalú, trobador i joglar, autor d'obres de to molt divers: poesies líriques i narracions llargues en vers, i del tractat en prosa Les razós de trobar; i Cerverí de Girona, nascut a Cervera (Lleida). Cerverí va viure l'última època del món trobadoresc, però la seua obra és tan variada i original que la seua influència és clara en la Commedia de Dante Alighieri i, per descomptat, en el nostre Ausiàs March.

Les trobairitz

També hi hagué casos de trobadores, trobairitz, que hui susciten interès per la seua visió tan particular de l'amor cortès. La més coneguda és la comtessa occitana Beatritz de Dia, autora de versos tan explícits com aquests:

Ramon Llull

La nostra història literària comença amb la figura de Ramon Llull, amb els únics precedents destacats del Llibre dels feits i de la Crònica de Desclot. Llull fa un salt qualitatiu, ja que genera una llengua tan moderna que es converteix en una de les més evolucionades del seu temps. La fa apta per a qualsevol temàtica, inclosos els àmbits formals, restringits al llatí en aquell moment: l'acadèmic, el religiós o el filosòfic.

Figura paradigmàtica de l'època, ell sol reuneix tots els debats del seu temps i presenta una versió confessional i ordenada dels sabers medievals que, segons ell, havien de bastar per a aconseguir la conversió dels infidels. Hi conflueixen la cultura cortesana d'influència trobadoresca i el coneixement de la tradició doctrinal cristiana, l'interès per la nova espiritualitat dels ordes mendicants i la familiaritat amb les altres religions contemporànies: la jueva i la musulmana.

Vida de Ramon Llull

Per a conèixer-ne la vida, disposem de la Vida coetània, un text dictat per ell mateix cap al 1311. Va nàixer a Mallorca l'any 1232, tres anys després que Jaume I conquerira l'illa, i fou educat en la cort com a patge reial. Fou senescal de la cort, va casar-se amb Blanca Picany i van tenir dos fills. Durant aquest temps es dedicà a la literatura cortesana i és mentre practica aquesta activitat que va sentir la necessitat de reorientar la seua vida. Quan tenia 30 anys, mentre intentava acabar un poema cortès, se li aparegué cinc vegades la figura de Jesús crucificat. Ho va interpretar com una crida sobrenatural i va decidir abandonar la vida civil per a consagrar-se a Déu.

Seguint l'exemple de sant Francesc, va vendre les possessions i va encetar una etapa de formació que duraria nou anys. Llull s'imposa com a objectiu vital treballar per la conversió dels infidels al cristianisme i, en funció d'aquest propòsit, estudia tot allò que pot ser-li d'utilitat. En primer lloc, llatí i àrab amb una decidida finalitat instrumental, i també els textos sagrats de les tres religions del llibre (la Bíblia, l'Alcorà i el Talmud). I en segon lloc, els autors i els exegetes més influents d'una i altra tradició cultural: obres de lògica i de teologia, de medicina, de retòrica, autors cristians, sobretot sant Agustí i sant Bonaventura, i clàssics com Plató i Aristòtil.

Va bandejar les tècniques de predicació coetànies, basades en arguments d'autoritat, i es decidí pels arguments lògics o, dit a la manera lul·liana, les causes necessàries. Escrites en llatí i traduïdes posteriorment per ell mateix a l'àrab i al català, les obres principals d'aquella etapa, la Lògica d'Al-gatzell i el Llibre de contemplació, tracten d'establir un pont entre la lògica i la moral.

Durant una etapa contemplativa al puig de Randa (Mallorca), va concebre, per inspiració divina segons les seues paraules, la forma i manera de fer el Llibre contra els errors dels infidels. Obra fonamental i origen del mètode que desenvoluparà i divulgarà en moltes altres, l'anomenà Art abreujada d'atrobar veritat o Art major. Algunes de les seues obres més conegudes i influents naixen al seu redós: el Llibre del gentil i dels tres savis, obra central de l'apologètica lul·liana, i el Llibre de l'orde de cavalleria, manual molt difós a França i Anglaterra, on fou el primer llibre estampat amb impremta.

El 1276 va aconseguir el suport del rei i del Papa per a fundar a Miramar una escola on els frares missioners pogueren estudiar l'àrab per a convertir els musulmans al cristianisme. Les canviants circumstàncies polítiques del regne de Mallorca fan que el beat s'instal·le a prop de Jaume II a Montpeller, on escriu, cap a l'any 1283, el Blanquerna, obra narrativa de ficció en què el protagonista passa per tots els estadis de la vida civil i religiosa per reformar-los.

Va difondre el seu Art a París, Roma i Sicília i, temptat per la idea de la croada, va passar des de Gènova a l'Àfrica per tal de posar a prova el seu mètode en la predicació i el debat. Va ser a Tunis on, segons tots els indicis, va morir martiritzat vora el 1315 o 1316.

Obra de Ramon Llull

• Filosofia: Art abreujada d'atrobar veritat (1274); Llibre del gentil e dels tres savis (1276); Ars generalis ultima (1305-1308); Rethorica nova (1301). En una construcció lògica, contínuament adaptada, Llull intenta reduir els coneixements humans a uns pocs principis i expressar totes les relacions possibles entre les idees per mitjà de combinacions figuratives.
• Teologia/apologètica: Llibre dels articles de la fe (1298); Llibre de consolació d'ermità (1313); Disputatio clerici et Raymundi phantastici (1311). Comentari a textos canònics de l'Església i exposició dels propis projectes en el camp de l'espiritualitat.
• Ciència: Tractat d'astronomia (1297-1299); Liber de geometria nova (1299); Arbre de Ciència (1295). Jerarquització de totes les branques del saber humà amb la figura al·legòrica dels arbres.
• Mística/de comparació: Llibre de contemplació en Déu (1271-1274); Llibre d'oració (1299). Tenen l'objectiu de purificar l'amor amb l'exercici de l'intel·lecte.
• Pedagogia: Llibre de l'Orde de Cavalleria (1275-1276); Llibre de Evast e Aloma e de Blanquerna son fill (1283); Fèlix o Llibre de meravelles (1288-1289), aquesta novel·la inclou el Llibre de les bèsties; Doctrina pueril (1274-1276). Difusió del seu programa de reforma de la cristiandat en forma de tractats o de relats ficticis (roman).
• Prosa poètica: Llibre d'amic e Amat (1283); Arbre de filosofia d'amor (1298). En el sistema lul·lià, les metàfores de l'amor cortès són símbols de contemplació.
• Obres rimades: Desconhort (1295); Cant de Ramon (1300); Lo concili (1311). Adaptació de gèneres i versos trobadorescos, però amb experiències biogràfiques i sentiments originals i sincers.

Llenguatge i estil de Ramon Llull

L'objectiu de Llull, la «primera intenció», és divulgar el cristianisme i convertir els infidels. Una vegada trobat l'instrument per a resoldre tots els problemes de la teoria del coneixement, el seu Art, el filòsof necessita perfeccionar el llenguatge amb què vehicular el seu missatge.

Llull fa la primera reflexió moderna sobre la comunicació, mirant de racionalitzar les seues circumstàncies i els elements que la fan possible. La seua teoria retòrica (Rethorica nova, 1301) s'orienta a la persuasió, al servei de la qual posa totes les tècniques del llenguatge apologètic del moment (proverbis, exemples o semblances, al·legoria), de la norma poètica dels trobadors (metàfores, tòpics), de la filosofia (lògica) i d'autors àrabs (metàfores morals, apòlegs). A més, formula una estètica pròpia basada en el resultat de superposar al lèxic la jerarquia de valors de tots els éssers, una estètica del significat d'arrel platònica i propera a la interpretació simbòlica que el franciscanisme feia de l'univers.

Ramon Llull dirigeix la seua obra als clergues lletrats, als musulmans i també al poble, per això, escriu tant en llatí com en àrab o en català. El seu treball d'adaptació de la sintaxi llatina i d'incorporació de termes al romanç significa una obra de modernització incomparable. Llull va topar amb el problema a què s'enfronten totes les ciències, amb l'agreujant que la seua llengua no havia tingut mai conreu en aquest àmbit.

Llavors recorre al llatí i, de vegades, a l'àrab a la recerca de solucions i n'empra paraules amb procediments d'adaptació i de creació lèxica. Moltes de les seues propostes han passat hui dia a la llengua comuna com a cultismes (incorruptible, evangelitzar, tristícia); unes altres, però, s'han quedat pel camí (hominificar, magnificatiu, magnificativitat).

Influència i repercussió de Ramon Llull

Tot i la transcendència de la figura per a la llengua i l'enorme quantitat d'obres que va escriure, la repercussió de l'autor en la literatura immediatament posterior és escassa. Cal tenir en compte que va escriure les dues primeres novel·les europees de tema no històric ni llegendari i que és l'autor medieval de qui més manuscrits es conserven, però només el Tirant lo Blanc es fa ressò de la petja literària lul·liana.

Ara bé, són altres aspectes els que desperten més interès. D'una banda, el pietisme i l'espiritualitat d'inspiració franciscana van trobar seguidors en cercles lul·lians de València, Barcelona, Mallorca i Alcalá de Henares. Del primer va eixir, el 1521, la primera edició impresa del Blanquerna. D'altra banda, la tendència renaixentista a unificar totes les disciplines en una ciència general va veure en l'Art de Llull un primer intent d'aconseguir-ho. Descartes i Leibniz van tenir ben present el sistema lul·lià en les seues propostes metodològiques i els estudiosos alemanys del beat promouen l'edició d'obres seues a Magúncia durant el segle XVIII.

Pel que fa al seu temps, Llull aconsegueix reconeixements dels franciscans, que l'autoritzen a ensenyar als convents d'Itàlia; de Jaume II d'Aragó, amb la llicència per a predicar en totes les mesquites i sinagogues del regne i, en la seua última estada a París, entre els anys 1309 i 1311, del canceller, mestres i batxillers de la universitat. Ara bé, el 1376 la Inquisició remarca una llista de cent errors lul·lians que anirien contra la doctrina de l'Església i prohibeix alguns llibres seus. La prohibició i la condemna eclesiàstica consegüent van durar fins a la butlla papal del 1416 que absolia el nostre autor. Així i tot, en el nostre àmbit, les idees del beat van ser vistes com a sospitoses durant tot el segle XV.

Les llengües del món

El coneixement que hom té de la diversitat de llengües al món és incomplet i, per tant, és impossible d'establir el nombre exacte de llengües que hi ha actualment. Es considera que la quantitat oscil·la entre 4.000 i 6.000, segons els criteris que s'hi apliquen, però el ben cert és que l'inventari complet resultarà impossible, atès que es calcula que cada setmana en desapareixen dues. A aquest ritme, d'ací a uns quants anys només quedaran les llengües que actualment tenen un nombre important de parlants.

D'aquest conjunt de llengües, només quinze tenen més de cinquanta milions d'usuaris, les quals, d'altra banda, comprenen més de la meitat de la població mundial. Al voltant de 1.500 llengües corresponen a pobles americans i potser aquesta quantitat sigui superada per les llengües dels grups indígenes de Papua Nova Guinea, Austràlia, Tasmània i els arxipèlags del Pacífic. De llengües africanes, n'hi ha més de mil; i, dins el mosaic lingüístic d'Àsia, hi destaquen una quinzena d'idiomes, cadascun dels quals ultrapassa els 30 milions de parlants.

La situació lingüística d'Europa és semblant a la de la resta del món. Les fronteres polítiques actuals no representen les comunitats lingüístiques i amaguen, en molts casos, l'autèntica realitat plurilingüe del continent. Dins del conjunt europeu podem trobar uns pocs estats amb una homogeneïtat completa (Portugal, Albània i Islàndia), mentre que la resta són altament multilingües, com ara Rússia, França o la mateixa Espanya.

Classificació de les llengües

romàni-

ques actuals. Així, segons el tractament de les formes del

plural, d'alguns trets accentuals i dels fonemes consonàn-

tics oclusius, classifiquem les llengües romàniques en dos

grups: occidental i oriental.

Romània occidental Romània oriental

- bloc gal·loromànic - bloc italoromànic

- francés - italià

- occità

- retoromànic o romanx - bloc balcanoromànic

- català (?) - romanes

- dàlmata

~ sard

- bloc iberoromànic

- castella

- galaicoportugués

• catala (?)

Dins de la Romània occidental es poden establir dos sub-

grups lingüístics: el gal-loromànic (francés, occità, català) i

l'iberoromànic (castellà, portugués). lladscripció del català

a un daquests subgrups ha anat acompanyada de polèmica.

Cal reconéixer que una gran part del nostre lèxic guarda una

gran relació amb les llengües del grup gal-loromànic, toti que

hi ha altres elements que ens poden relacionar lingüística-

ment amb les llengües que es parlen a la península lberica.

És per això que s'ha preferit parlar de llengua pont entre els

dos subgrups.

en gran, molt bé: a lo grande

a la babalà: a lo loco

a la llunyania: a lo lejos

a la millor, potser: a lo mejor

abans d'això: antes de lo cual

això de banda: por lo demás

almenys, si més no: por lo menos

d'allò més bo: de lo mejor

de manera que, per tant: por lo que

el bo i millor: de lo bueno lo mejor

generalment: por lo general

gens ni mica: lo más mıhimo

la quantitat més gran: lo máximo

la qual cosa, cosa que: lo cual

la resta: la demás

pel que es veu: por lo visto

pel que fa: en lo referente

per tant, doncs: por lo tanto

si no, altrament: de lo contrario

si no, sense això: sin lo cual

té igual, tant se val: da lo mismo

tenir raó: estar en lo cierto

tots els possibles: todo lo posible

ves per on: lo que son las cosas