Introducció a la Filosofia: Orígens, Branques i Problemes
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en
con un tamaño de 4,97 KB
Què és la filosofia?
La filosofia es defineix com el "voler saber", una actitud constant de voler comprendre el món. Quan ens acostumem a la realitat, aquesta deixa de sorprendre'ns. Els nens, en canvi, es sorprenen de tot i actuen com a petits filòsofs. La rutina genera desinterès, mentre que els filòsofs són com nens que encara es pregunten el perquè de les coses.
1. Origen de la filosofia
Neix a Grècia al segle IV a.C. Inicialment, per explicar els fenòmens s'utilitzaven els mites, on les dones sovint eren representades com a figures que enganyaven els homes (la caixa de Pandora, la poma d'Adam i Eva).
1.1. El mite
Són relats fantàstics construïts amb la imaginació que expliquen allò que la raó no accepta. Hi apareixen éssers sobrenaturals que representen forces de la natura. La seva funció és fer de mitjancer entre l'home i la natura (per exemple, Zeus i la tempesta). És un coneixement acrític, tradicional i educatiu, transmès de pares a fills.
1.2. El pas del mite al Logos
Es produeix a Grècia al segle VI a.C. per raons socioeconòmiques. La colonització grega de la Mediterrània va provocar dues conseqüències:
- Relativització del mite: es comença a qüestionar.
- Necessitat de predicció: es busquen les causes dels fenòmens sense la intervenció dels déus.
Es passa d'un univers caòtic a un univers regular, ordenat per lleis que la filosofia ha d'estudiar.
2. Trets característics de la filosofia
La filosofia és:
- Racional: oposada al fantàstic, utilitza la raó i arguments.
- Sistemàtica: és coherent i no contradictòria.
- Crítica: admet la possibilitat de l'error i el canvi.
3. Branques de la filosofia
- Metafísica: estudia conceptes que no es poden percebre (temps, causa) i intenta explicar la natura més enllà d'ella mateixa.
- Lògica: estudia la correcció dels nostres raonaments.
- Epistemologia: s'ocupa del coneixement, les eines per conèixer i els seus límits.
- Ètica: estudia i jutja el conjunt de normes morals.
- Estètica: estudia la bellesa, allò que genera plaer en els sentits.
4. Etapes de la filosofia
- Antiga (S. VI a.C – S. III d.C): Predomina la metafísica. Destaquen Sòcrates, Plató, Aristòtil, l'estoicisme, l'epicureisme i el cinisme (Diògenes).
- Medieval (S. IV – S. XIV): Tot es posa al servei de l'Església per demostrar l'existència de Déu (Sant Agustí, Tomàs d'Aquino).
- Moderna (S. XV – S. XIX): Destaca la revolució científica (Galileo), el racionalisme (Descartes), l'empirisme (Hume) i el criticisme (Kant).
- Contemporània (S. XX – S. XXI): Desconfiança de la raó (Marx, Nietzsche, Freud). Sorgeixen el pacifisme i l'ecologisme.
5. Vigència actual de la filosofia
La filosofia avui és problematitzadora (busca la controvèrsia), universalista, residual (respon preguntes que la ciència encara no ha pogut resoldre) i pràctica.
El problema de l'ésser
En filosofia, l'ésser és tot allò que existeix, incloent-hi les idees i la realitat que ens envolta.
1.1. Ésser i esdevenir
- Heràclit (Concepció dinàmica): La realitat és un flux constant, un canvi sense parar. Zygmunt Baumann ho va definir com a "realitat líquida".
- Parmenides (Concepció estàtica): Utilitza la raó i la lògica per afirmar que les coses, en essència, no canvien.
1.2. La realitat i l'aparença
Per a Heràclit, els sentits ens informen de la realitat tal com és. Per a Parmènides, els sentits ens enganyen amb aparences; només la raó ens connecta amb la vertadera realitat.
2. El sentit de l'existència
El dolor i la mort són els eixos que donen valor al problema de l'existència.
- Dolor vital: No és físic, és mental; és la manca de sentit a la vida. Schopenhauer, el filòsof més pessimista, proposava l'ascetisme (eliminar els desitjos) per superar-lo.
- La mort: És inexperimentable. Pot ser vista com un final definitiu (Sèneca) o com un trànsit (religions).
3. El problema de l'absolut
L'absolut és l'entitat que supera les nostres limitacions.
- Panteisme: Déu és l'univers (immanent). Ex: Budisme.
- Teisme: Déu és una entitat externa i transcendent. Ex: Cristianisme, judaisme, islam.
- Deisme: Déu és una necessitat de la raó, però no intervé en el món.