La industrialització europea als segles XIX i XX: França, Bèlgica, Itàlia, Rússia i Espanya

La industrialització a Europa

França

França: Fins a 1870 (aproximadament), la protoindustrialització i la indústria mecanitzada van conviure. Durant els segles XIX i XX, la indústria, la fabricació d'acer i el desenvolupament bancari i financer van ser poderosos. Va comptar amb jaciments i mà d'obra barata, i amb el crèdit mobiliari de Pereire (1852) i el Banque de Paris (1872), així com amb polítiques proteccionistes.

Bèlgica

Bèlgica: El 1913 era el primer exportador mundial per càpita. Disposava de bones comunicacions, treball i capital barats i carbó de fàcil explotació, la qual cosa va impulsar la producció de ferro i de bigues de contenidors. El finançament dels ferrocarrils va ser assumit per l'Estat. El Pla governamental de 1834 va afavorir els productes belgues al continent i al pont comercial amb la Gran Bretanya i la zona del Rin. Va ser la indústria més contínua juntament amb la francesa i l'anglesa, i va atreure inversió estrangera.

Itàlia

Itàlia: La unificació i la unitat de 1860-1870 van crear un mercat més gran i un Estat modern en l'àmbit polític, però no una unificació econòmica ni social plena (els Estats Pontificis i Nàpols van quedar al marge). La política econòmica nacional va ser limitada: les colònies van tenir poc èxit i la siderúrgia va ser escassa. La crisi agrària, la falta de protoindustrialització, l'increment de la fiscalitat i l'especulació van provocar la crisi bancària de 1888. Després vinguí una segona emigració i l'imperialisme europeu. El 1894 es va recuperar el creixement econòmic gràcies a la inversió estrangera, l'electrificació, el tèxtil i la maquinària.

Rússia

Rússia: L'emancipació dels serfs (1861) i els canvis lligats a l'Estat van impulsar la indústria pesant. El ferrocarril estatal i militar va tenir un fort impacte en l'economia: el carbó dels Urals i el cereal van ser clau, amb capital estranger mogut per dividends. La crisi de 1873 (el cereal americà arribava a Europa, hi havia escassetat de capital i proteccionisme) va recaure sobre el ferrocarril i la metal·lúrgia. A principis del segle XX, les reformes de Stolypin van crear un camperol ric i van concentrar la indústria i el comerç, i va sorgir el primer intent d'una classe mitjana.

Espanya

Espanya: Entre 1832 i 1861 es va produir l'impuls mecànic del cotó català. Factors: les generacions buides al mercat de treball a causa de la fam i la guerra (1802-1811), la repatriació de capital des de les colònies, l'energia hidràulica i de vapor. Els avenços mecànics van canviar la localització industrial, passant de la fluvial (hidràulica) a la propera al mar (carbó), a causa del preu de les màquines i de la concentració d'empreses. El capital procedia dels repatriats d'Amèrica i de la societat regular col·lectiva i després de la S.A.

Ferro, carbó i siderúrgia basca:

• 1830-1860: Andalusia controlava la siderúrgia i utilitzava carbó vegetal; a partir de 1860-1870 va decaure per la mineria.
• 1860-1880: Astúries creix en siderúrgia gràcies al carbó mineral i al seu preu, i disposa de coc.
• A partir de 1880: La indústria basca es consolida amb l'entrada de l'acer: els processos Bessemer i Martin-Siemens no contenien fòsfor (Astúries tenia fòsfor i el País Basc no). Els anglesos compraven ferro sense fòsfor i proveïen carbó de Gal·les.
• 1874-1898: Desenvolupament de la siderúrgia basca: l'acumulació de capital permet vendre ferro a Anglaterra i reinvertir.
• A finals del segle XIX, el procés Gilchrist-Thomas fa innecessari el ferro sense fòsfor, i Astúries i Andalusia reviuen.

Entre 1841 i 1891, la política espanyola de lliure canvi, la renovació de 1870 i 273 quilòmetres de ferrocarril van afavorir l'acer exterior.

Espanya el 1913: exportava matèries primeres i important productes manufacturats. La siderúrgia tenia una gran diversificació i produïa milions de lingots amb poc carbó.

Cronologia i innovacions tècniques

• 1733: John Kay (llançadora volant).
• 1764: James Hargreaves (spinning jenny).
• 1769: Richard Arkwright (water frame).
• 1779: Samuel Crompton (mule jenny).
• 1785: Edmund Cartwright (telar mecànic de vapor).
• 1820: Richard Roberts (mule autòmat).

Siderúrgia:

• 1783: Henry Cort (pudelació).
• 1856: Henry Bessemer (convertidor).
• 1868: Martin-Siemens (forn de solera).
• 1879: Sidney Gilchrist Thomas (procés bàsic).
• Darby: coc.

1873: final de la crisi.

Debats historiogràfics

• Marc Bloch: historia comparada, regressiva; causes, gènesi i estructura. Conjuntura vs. estructura.
• Marxisme: dogmatisme i renovació. Antonio Gramsci: història de referència humana.
• Josep Fontana: Annales (no violent), marxista (violent), New History (igual).
• 1820: pas de la manufactura a la fàbrica.
• Classe (representació/excedent) vs. neoclassicisme.
• Nova història econòmica: Alexander Gerschenkron (atrasament i catch-up). Robert Fogel demostra, mitjançant la prova contrafactual del ferrocarril, que la importància econòmica del ferrocarril era menor del que es creia.
• Crisi de subsistència + crisi demogràfica = crisi malthusiana.
• Segle XVII: matrimoni anglès als 10-15 anys no casats i el 50% per sobre dels 25. A Irlanda, crisi malthusiana.
• Taxa de substracció: renda senyorial / producció pagesa.
• Gleva: lligada a la terra.

Dades institucionals i polítiques

• 1830: moviment carlista (dret a vot sense requisits).
• Segle XVII: societats fraternals; 1799-1800: prohibició fins a 1824; 1871: tots els drets.
• Estadis industrials: 1770-1820, 1821-1860, 1861-1890.