Industrialització i Canvis Socials a Espanya (S. XIX-XX)

Transformacions agràries i procés industrialitzador

Explotació dels recursos miners

Entre 1874 i 1914 es van explotar els recursos miners espanyols. Tot i això, l'extracció no va comportar cap millora per a l'economia, ja que l'expansió minera va tenir escassos efectes d'arrossegament. Les causes de l'expansió minera van ser la demanda internacional, els avenços en les tècniques d'explotació, la nova legislació minera més liberal i, per a disminuir el dèficit econòmic, l'atorgament de l'explotació a companyies estrangeres. Els jaciments més importants del sòl espanyol foren les mines de plom a Linares, les de coure a Riotinto, les de mercuri a Almadén i les de ferro a Somorrostro. El carbó asturià, tot i que era d'escassa qualitat, va tenir un paper important, ja que era força competitiu amb aranzels. Això sí, un cop els drets aranzelaris van disminuir, es palesà la poca competitivitat del carbó asturià. El ferro representa el cas oposat, ja que el convertidor Bessemer va augmentar la demanda i el ferro basc va tenir un moment de glòria fins a finals del segle XIX.

Desenvolupament de la siderúrgia

Durant el segle XIX, l'economia espanyola va ser bàsicament agrària, encara que es va intentar industrialitzar. La indústria tenia poc pes (un 3%) i Catalunya aplegava un 25% de la indústria espanyola. Les causes del retard industrial foren l'endarreriment de l'agricultura, la inexistència d'un mercat interior fort, la manca de transports i de comunicacions i la mala localització geogràfica d'Espanya (molt lluny dels nuclis europeus industrialitzats). A la segona meitat del segle XX, la indústria millora, bàsicament pel tèxtil i altres béns de consum. Tot i això, només Biscaia i Catalunya estaven industrialitzades. Entre el 1864 i el 1879, Astúries va ser el centre de la siderúrgia a Espanya (Altos Hornos, 1832). Més tard, la Biscaïna es va imposar pel seu ferro de qualitat excepcional. El ferro tenia bona sortida i la Gran Bretanya en comprava 2/3 de la seva producció (Altos Hornos de Vizcaya, 1904). S'exportava molt per a poder satisfer les demandes de la indústria naval.

Canvi energètic i diversificació industrial (1870-1930)

La industrialització es va anar expandint poc a poc. Madrid es va convertir en la tercera regió industrial d'Espanya a causa de ser la capital i la seu de l'administració i pel seu ràpid creixement demogràfic. Galícia va fomentar la indústria pesquera, Saragossa diversos tipus d'indústries i València el calçat. La indústria catalana també es va diversificar: va aparèixer la indústria química (Casa Cros), la construcció mecànica i el sector elèctric. A més, a Catalunya les empreses estrangeres van invertir molt, injectant capital, aportant coneixement tècnic i personal qualificat. Totes aquestes diversificacions es van donar gràcies als nous invents com l'ús comercial de l'electricitat, l'avenç en la destil·lació del petroli, la globalització de l'automòbil (Hispano Suiza), el telègraf, el telèfon, la ràdio, els transports urbans, etc.

Comerç exterior i intervenció de l'Estat

El comerç exterior i interior, és a dir, la balança comercial, són dos indicadors econòmics que reflecteixen el grau de desenvolupament. L'exportació a Espanya era de productes miners i agrícoles (més de la meitat, el vi). Les importacions eren de manufactures, de sucre i de materials industrials. L'intercanvi de mercaderies es feia bàsicament amb França i la Gran Bretanya. D'altra banda, hi havia un debat creixent: decidir-se pel proteccionisme o pel lliurecanvisme. El proteccionisme vetllava per la gravació i prohibició de productes estrangers, n'eren partidaris la burgesia catalana, el blat castellà, el carbó asturià i la siderúrgia basca. La política aranzelària a Espanya, com a molts països europeus, va començar amb una primera part de lliurecanvisme, on es van potenciar els mercats on s'era competitiu, i una segona etapa marcada pel proteccionisme, una de les causes, juntament amb la inestabilitat institucional, l'endarreriment agrari, l'absència de reforma fiscal i l'apropiació de l'excedent de productes improductius, de la feblesa del desenvolupament industrial. El lliurecanvisme, en canvi, va permetre concentrar-se en les activitats on s'era competitiu i no potenciar les que no ho eren. Tot aquest proteccionisme es va traduir també en menys possibilitats de competir amb l'exterior i en preus més elevats.

Societat i moviments socials al segle XIX

Les reformes liberals iniciades el 1830 van desfer la societat estamental i van crear una societat on el poder econòmic i la propietat constituïen els criteris de jerarquia social. Els individus ara eren iguals davant la llei, però molt desiguals en riquesa. Tot i que els nous rics esdevenien la classe predominant, l'antiga noblesa terratinent i l'Església van continuar tenint pes a Espanya. A Catalunya, però, es va notar més la diferència entre propietaris i treballadors. La burgesia industrial i comercial esdevingué la classe predominant i va aparèixer una nova classe, la classe mitjana, que n'adoptà els valors. Els treballadors esdevingueren la classe més desfavorida, tenien dures condicions de vida i crearen sindicats, influïts pels pensaments internacionalistes i socialistes, per tal de defensar els seus interessos.

Cap a una societat de classes i urbana

Com hem dit, al segle XIX es va donar pas a una nova estructura de classes on els dos sectors oposats foren els propietaris i els treballadors. En la nova economia, tot es podia vendre i comprar. Els tres elements de retribució que intervenien en la producció van ser la renda de la terra, el benefici i el salari (terra, capital i treball). L'Església i els terratinents van perdre força i es van obrir noves possibilitats als artesans i als petits comerciants. Una evidència d'aquest canvi en la societat va ser l'increment de la població urbana. D'un 10% de població urbana el 1836 es va passar a un 16,6% el 1900 (un increment del 50%). Barcelona i Madrid esdevingueren les dues grans ciutats espanyoles. Catalunya va rebre gran quantitat d'excedent migratori de zones rurals i la seva rodalia va créixer.