La importància de la societat i l'autoconeixement en la filosofia

Aristòtil

Aristòtil: definia l'esser humà com a individu amb el terme zoon politikon (animal polític) ja que pensava que les persones necessitem la societat i la cultura per poder realitzar-nos com a individu i com a espècie. Aristòtil entén que les persones estem plenes de mancances que només poden ser pal·liades amb la societat i també és la societat el que extreu les nostres millors capacitats.

Hegel

Per retrobar-nos, Hegel defensa que per autodeterminar-nos primer ens hem d'arribar a l'autoconsciència: ens hem de conèixer a nosaltres mateixos. En altres paraules, Hegel pensa que aquesta religió ens determina culturalment i no deixa lloc per l'autodeterminació. Hegel afirma que per arribar a aquesta autoconsciència hem d'intentar comprendre la història, ja que és allò purament humà. Així doncs, Hegel proposa l'autoconsciència com el màxim desig humà: absolutament tot allò que fem té com a objectiu el coneixement de nosaltres mateixos. Segons Hegel, quan l'ésser humà es coneix a si mateix es dóna el fi de la història: en el moment en què som autoconscients tot adquireix sentit i racionalitat i la realitat deixa de ser conflictiva. Segons Hegel, la història evoluciona amb l'enfrontament entre contraris, que en realitat consisteix en una anàlisi de relacions de poder entre persones.

Esclau

• Treballa però no té poder. Necessita l'amo, qui té el poder, per sobreviure i té por a la mort. El seu desig és ser amo.

Amo

• Té poder, però no treballa. És qui s'ha enfrontat a la por a la mort i ha sobreviscut, esdevenint amo. No obstant això, necessita l'esclau per executar el seu poder sobre algú.

Encara que no són conscients, ambdós es necessiten l'un a l'altre. El moment en què prenen consciència de si mateixos i se supera la lluita entre l'amo i l'esclau arribant a la fi de la història i al que tots dos desitgen: la llibertat.

Kierkegaard

L'existencialisme és un corrent filosòfic que sorgeix com a resposta contra l'idealisme hegelià, ja que critiquen la voluntat de racionalitzar la conducta humana.

L'existencialisme defensa l'individu com a subjecte únic i singular. Søren Kierkegaard, considerat per molts historiadors de la filosofia com el pare de l'existencialisme, afirma que la filosofia deixa de banda allò que realment ens interessa: l'autoconeixement del subjecte, no de l'objecte. Kierkegaard, com Hegel, també defensa que el nostre objectiu és l'autoconeixement.

Cada subjecte, cada existència, té un caràcter únic. En un món ple d'incerteses, existir suposa un moment d'autoafirmació ple de riscos. Segons Kierkegaard, la llibertat d'escollir, la irreversibilitat, el compromís, el dubte ens fa sentir angoixa. El decisionisme sosté que les decisions lliures impliquen assumir riscos i angoixes, ja que no hi ha garanties d'haver escollit l'opció correcta. Sartre, un filòsof existencialista del segle XX, va afirmar: "L'ésser humà és un animal condemnat a ser lliure".

Hannah Arendt

Hannah Arendt no es considerava a si mateixa filòsofa, sinó una teòrica política, ja que segons ella per reflexionar hem d'allunyar-nos de la quotidianitat i no hi ha res més quotidià que l'acció humana.

Ella critica la postura dels filòsofs que ocupen el "lloc de l'espectador", ja que reflexionen però no actuen: quan pensem no actuem i quan actuem no pensem. Arendt afirma que quan actuem, ho fem amb prejudicis, ja que aquests ens ajuden a respondre amb la urgència que necessita la situació a la que ens trobem.

Per a Arendt, els éssers humans actuem de tres maneres diferents:

• Labor: són activitats cícliques que no singularitzen a ningú (les fa tothom). Ex: dormir, menjar...
• Treball: són activitats que serveixen per a produir. Ex: un fuster que treballa la fusta
• Acció: són activitats portades a terme amb conseqüències desconegudes, imprevisibles i il·limitades.

Arendt afirma que quan els éssers humans ens relacionem entre nosaltres ho fem dins de l'àmbit de l'acció. Arendt arriba a la conclusió que el poder és quelcom que resideix en les nostres relacions. El poder neix allà on l'ésser humà decideix portar a terme la seva acció. Sobre les relacions de poder en distingeix dues, que no hauríem de confondre:

• Autoritat: relació d'obediència que té per objectiu el desenvolupament d'una de les parts i, amb el temps, la relació es desvincularà. Ex: mare-filla, professora-alumna
• Violència: representa una relació d'obediència per la por. Arendt postula que la promesa i el perdó són accions necessàries per a progressar com a espècie i com a individus.

El perdó és necessari perquè, quan actuem, desconeixem els resultats que poden arribar a tenir les nostres accions, independentment de la nostra intenció. La promesa ens permet pensar en un futur possible.