L'Imperialisme i els Grans Imperis Colonials (Segle XIX)

Els Factors Impulsors de l'Imperialisme

Durant l'últim terç del segle XIX, la Segona Revolució Industrial va transformar l'economia de les principals potències europees (Gran Bretanya, França, Bèlgica, Alemanya, etc.). Aprofitant la seva superioritat econòmica, tècnica, financera i militar, Europa es va dedicar a conquestar nous territoris en altres continents i a formar grans imperis colonials.

Les rivalitats econòmiques, colonials i nacionals entre els països europeus van provocar una escalada de tensions i d’armament que va desembocar en la *Primera Guerra Mundial* (1914-1918).

Causes Econòmiques i Demogràfiques

L'imperialisme va tenir, fonamentalment, motivacions *econòmiques*:

• Els països industrialitzats d'Europa necessitaven buscar nous mercats per vendre l'excedent de la seva producció industrial.
• També volien comprar matèries primeres (carbó, ferro, cotó, cautxú...) i productes colonials (sucre, xocolata, te...) al millor preu possible.
• Finalment, volien invertir els seus excedents de capital a llocs fora d'Europa on la mà d'obra fos més barata i els permetés obtenir beneficis més grans.

Les transformacions econòmiques al llarg del segle XIX van fer que la població europea augmentés fins a arribar als 450 milions d'habitants el 1900. Aquesta expansió demogràfica va generar un volum de població excedent, sobretot en l'agricultura, que va estimular l'emigració cap a altres continents.

Com a conseqüència, al segle XIX, 40 milions de persones van abandonar el vell continent per establir-se a països extraeuropeus. Fins a 1875, els fluxos d'emigrants van ser, principalment, britànics, irlandesos i alemanys, però a partir d'aquesta data van començar a ser més nombrosos els emigrants procedents de l'Imperi Austrohongarès i de Rússia i els d'origen mediterrani (italians i espanyols).

Interessos Polítics i Estratègics

Les fronteres d'Europa s'havien estabilitzat a la darreria del segle XIX, després de les revolucions liberals i de les unificacions d'Itàlia i Alemanya. Ja que les possibilitats d'ampliar els seus territoris dins d'Europa eren escasses, els estats europeus van preparar la seva expansió per altres continents.

El que buscaven tots els governs era construir imperis colonials per tal d'augmentar el seu prestigi i el seu poder internacional. Les colònies contribuïen al desenvolupament del comerç i la indústria.

Les grans potències van competir entre elles per controlar àrees geogràfiques d'interès econòmic o estratègic (ports, estrets, etc.). La rivalitat política i militar entre països va arribar a provocar conflictes locals i crisis internacionals que van acabar desembocant en l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

Motivacions Ideològiques

La Missió Civilitzadora i el Racisme

El nacionalisme conservador, l’imperialisme racista i la majoria de l'opinió pública defensava la superioritat de la raça blanca, així com el dret dels europeus a imposar-se sobre altres pobles i cultures “inferiors”. Això va desembocar en racisme.

Els Grans Imperis Colonials

A partir de 1870, les grans potències europees van arribar a controlar gairebé tot Àfrica i tot Àsia, la major part de les illes de l'oceà Pacífic i d'Oceania i amplis territoris de l'Amèrica del Nord.

El Repartiment d’Àfrica

La colonització d’Àfrica va ser la més ràpida i brutal (en només 30 anys) perquè va significar el domini total del continent. Els britànics i els francesos van tenir avantatges perquè tenien bases a l’Àfrica des del segle XVIII. Tots dos països van somiar amb la creació de grans imperis continus: de nord a sud els britànics i d’oest a est, els francesos. El xoc d’interessos va impulsar la convocatòria de la **Conferència de Berlín** (1885), on es van decidir les normes i les zones que ocuparia cadascú.

L’Ocupació d’Àsia

Gran part del continent asiàtic va ser ocupat per les potències europees occidentals (Gran Bretanya, EUA i Japó). A la Xina volien estar presents totes les potències, però van ser els anglesos els que van forçar l’obertura del comerç mitjançant les *Guerres de l’Opi*. Això va permetre l'entrada d'interessos occidentals en l'explotació de les seves riqueses. La intromissió estrangera va ser contestada amb diverses revoltes socials com ara la dels bòxers (1899).

Bòxers: Revolta contra la intervenció colonial

Grup en contra de la intervenció colonial al país. Els anglesos els anomenaven boxejadors perquè practicaven arts marcials. El 1899, els bòxers van atacar les ambaixades estrangeres a Pequín, i es va produir un greu enfrontament que va ser sufocat militarment.

L’Imperi Britànic

A finals del segle XIX, la Gran Bretanya posseïa l’imperi colonial més gran del món, amb l’objectiu de controlar les rutes comercials marítimes amb bases a l'Atlàntic, a l'Índic, al Pacífic i al Mediterrani, i amb possessions clau a l’Índia i a l’Àfrica.

L’Imperi Francès

El segon imperi colonial era el de França, que es va instal·lar especialment a l’Àfrica del Nord i al Sud-est Asiàtic. El projecte francès d'ocupar Àfrica des del mar Roig fins a l'oceà Atlàntic va topar amb els interessos britànics al Sudan. La rivalitat entre els dos països va provocar l'incident militar de **Fachoda** (1898, actual Kodok).

La presència francesa al Sud-est Asiàtic (Cotxinxina) es va ampliar amb l'establiment d'una sèrie de protectorats que van formar la Indoxina francesa (Cambodja, Vietnam i Laos).

Els Estats Units i el Japó

Els Estats Units i el Japó van ser les dues úniques potències extraeuropees que van iniciar una expansió colonial. Els Estats Units ho van fer en dues direccions: cap al Pacífic i cap al Carib, mentre el Japó, recolzat per la Gran Bretanya, va intervenir per aturar el progrés rus a la província xinesa de Manxúria i va ocupar les illes Kurils, Corea i Formosa (Taiwan).

Les Conseqüències de la Colonització

Introducció d’Avanços Europeus

Les potències colonitzadores van introduir avanços als territoris colonials (ports, carreteres, ferrocarrils, etc.), van cultivar noves terres i van crear indústries en benefici propi. La introducció de mesures higièniques i la construcció de nous hospitals va permetre la reducció d’epidèmies. Això va fer que la mortalitat disminuís notablement i que la població augmentés. Però a moltes colònies, especialment al continent d'Àfrica, l'augment d'habitants va trencar l'equilibri entre població i recursos i va començar a produir-s'hi una situació de subalimentació *crònica* (dieta alimentària insuficient per les quantitats ingerides o l'escassetat de nutrients).

Els europeus també van construir escoles en un intent d’aculturació per minimitzar l'analfabetisme, imposant les formes de vida dels colonitzadors com ara l’idioma de la metròpoli, el cristianisme i les creences occidentals. Els missioners s'encarregaven de l'educació i de les tasques sanitàries (mèdiques) i duien a terme una obra d'evangelització per convertir els indígenes al cristianisme.

Les Transformacions Econòmiques

S’hi van imposar els interessos econòmics dels colonitzadors, quedant la majoria de la població indígena sotmesa a pitjors condicions de vida. Es van potenciar:

• Les grans plantacions (cacau, cafè, cotó, fruites, etc.) on els natius havien de treballar per subsistir.
• L'obligació de comprar aliments, ja que es va imposar una economia monetària i de mercat.
• L'arruïnament de les artesanies locals per la competència deslleial dels productes industrials importats des de la metròpoli (més barats i abundants).

Els Canvis Socials i Culturals

Va canviar l’estructura social com a resultat de la imposició dels nous models colonials que van realitzar una profunda segregació: funcionaris i colons de la metròpoli solien viure en luxoses residències, en contrast amb la misèria dels indígenes que anaven perdent, a més, la seva identitat cultural per l’impacte de la cultura “superior” (occidental).