Idees per descartes

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 7,71 KB

 

IDEA PLATO-DESCARTES!

Si comparem el concepte de idea de Descartes amb el de Plató ens adonarem de les profundes diferencies que hi ha entre les diferents concepcions d'aquests dos autors:

-Per Plato: Les idees tenen una existencia propia i l'anima les coneix abans d'unir-se al cos ( per tant, son innates). les idees no pertanyen a aquest món sensible i material en què vivim, sinó que provenen d’un món superior i modèlic; d’un món perfecte i de caràcter diví. Segons Plató, la idea té una entitat superior a la de qualsevol de les coses del món sensible en què vivim. Les idees són els models intel•ligibles de les coses, són perfectes i immutables i només s’arriba a elles a través de la raó:
És la reminiscència -el record- la que permet que ens adonem que les coses sensibles són només aparences o còpies de les coses que realment són i que ja havíem vist, és a dir, de les idees. Les idees, doncs, són per a Plató la font del coneixement veritable.

- En canvi, per a descartes l'idea es com tota aquella representació que es fa present a la nostra ment , tot allo que la ment pensa. Lees idees son doncs els nostres estats mentals i nomes existeixen com a tals, que a diferencia de PLato descartes nega la existencia d'aquestes a un altre mon exterior. Per a descrates existeixen tres tipus de idees: les adventícies ( que son les que ens arriben del mon exterior; adquirides; per tant no son evidents ni vertaderes. les factícies (son aquelles que construim fent convinacións d'idees. exemple: unicorn o sirena) i les innates ( son aquelles que no deriven de l'experiencia ni de la combinaciño d'altres idees sino que se'ns imposen de manera involuntaria. Aquestes son clares i distintes. Vertaderes.

No obstant, si estan dacor tan l'un com laltre en que no ens podem fiar dels sentit,en no donar credit a les idees originades en ells ni a les que produeix la imaginació. Nomes les idees inates son les evidents i vertaderes que construeixen les bases del nostre coneixement.


ADVENTÍCIES (Idees)
. Forjades per la ment, a partir de l'experiència externa, dels sentits: “estranyes i vingudes de fora”.

ÀNIMA


Part espiritual del ser humà l'essència del qual és el pensament. Substància espiritual totalment distinta i independent del cos, “més fàcil de conèixer que el cos, i que encara que ell no fos, no deixaria de cap manera d'ésser tot el que és”.

ATRIBUT


Propietat o característica que expressa la naturalesa d'una substància.

CIÈNCIA


Aplicació metòdica de la raó. Saber únic (per la unitat de mètode) i definitiu, eminentment pràctic.

CLARA (Idea)


Que està present i és manifesta davant una ment atenta, que la comprèn en tots els seus elements sens dubte.

CÓGITO (Ergo sum). “Penso, doncs existeixo”. Intuïció simultània de l'acte de pensar i el fet d'existir. Pensant (dubtant) m'intueixo realment existent. Primer principi real de la filosofia cartesiana i punt de partida indubtable per a deduir altres existències. Prototip de tota veritat i tota certesa.

COS


Part material del ser humà, l'essència del qual és l'extensió.
Es comporta com una màquina regida per les lleis de la mecànica. La irreductibilidad entre els atributs del cos i l'ànima impossibiliten, en Descartis, una explicació adequada de la seva mútua interacció.

DEDUCCIÓ


Operació de la ment per la qual inferim unes coses d'unes altres: passem de quelcom conegut a alguna cosa desconeguda. Suposa un cert moviment o successió.

DÉU


Substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscente, per la qual tot existeix. Segons Descartis, és “causa sui”. Així mateix, la veracitat de Déu garanteix el valor de les idees clares i distintes i fonamenta en últim terme el criteri de certesa.

DISTINTA (Idea)


Que apareix com separada i retallada de les altres idees, no podent-se confondre amb cap altra. No conté en si mateixa res que no quedi clar.


EVIDÈNCIA


Primer precepte o regla del mètode: no acceptar com veritable sinó el que procedeixi d'una intuïció intel·lectual d'idees clares i distintes. No hi pot haver, per tant, evidència sensible.

EXTENSIÓ


Atribut o essència de les coses materials. Idea clara i distinta, innata en el nostre enteniment, que és la causa en mi de totes les altres qualitats que percebo dels cossos, i l'única condició que s'exigeix perquè els cossos existeixin.

FACTICIES (Idees). Formades per la ment a partir d'altres idees: “fetes i inventades per mi mateix”.

GENI MALIGNE. Ser hipotètic que “ha usat tota la seva indústria per a enganyar-me”, astut i poderós, que Descartis suposa, en la seva obstinació per radicalitzar la possibilitat de dubte.

IDEA


Objecte del pensament o contingut de la ment. Les idees són formes del pensament, del que es posseïx una percepció immediata, i tenen també un caràcter representatiu. Descartes en distingeix tres tipus: innates, adventícies i facticies.

INNATES (Idees). Neixen amb la pròpia ment: “semblen nascudes amb mi”. Són el fonament de les altres i tenen un caràcter absolut (simple).

INTUÏCIÓ


Captació intel·lectual, directa o immediata d'una idea: “concepció no dubtosa d'una ment pura i atenta, que neix de la sola llum de la raó”. No cap, per tant, la intuïció sensible.

OPINIONS. Coneixements no reconeguts com veritables, per ser previs al dubte metòdic i l'aplicació del mètode.

INDUCCIÓ


A partir d'unes observacions particulars s'extreuen conceptes particulars.

RAÓ


Facultat natural de l'home, innata, instrument general de coneixement: “capacitat de jutjar bé i de distingir la veritat de la falsedat”. També la denomina “bon sentit” i és igual en tots els homes. Per això, la diversitat d'opinions prové només de la manera com s'aplica (mètode).


RES COGITANS


Substància pensant. Substància espiritual, l'ànima o el jo, l'atribut essencial del qual és el pensament. “Substància l'essència sencera de la qual o la naturalesa de la qual és la de pensar” i que “per a ser no necessita de cap lloc ni depèn de cap cosa material”.

RES EXTENSA


Substància extensa, material. Realitats corpòries, inclòs el cos humà, l'atribut essencial de la qual és l'extensió (qualitat primària comuna a tots els cossos).

SENTITS


Facultats passives que reben idees. No ens informen sobre la realitat en si mateixa sinó que la seva funció és merament pragmàtica: ensenyen la utilitat o nocividad de les coses.

SUBSTÀNCIA


Allò que no necessita de cap altra cosa per a existir. Descartes distingirà tres substàncies: una infinita (Déu), i dues finites (res cogitans i res extensa).

«extensió»:


la capacitat d’ocupar espai 

«quimeres»:


coses que algú pretén que existeixen, però que en realitat no ho fan.

“ment”:


la substància que té per essència el pensar

“coses materials o extenses”:


les coses que ocupen espai

Entradas relacionadas: