Idealisme Transcendental: Fenomen i Noümen

L'Idealisme Transcendental: El "Fenomen" i el "Noümen"

El coneixement intel·lectual formula judicis i els connecta formant raonaments. Però hi ha una tendència peculiar en l'ús de la Raó: la Raó busca trobar judicis cada vegada més generals, capaços d'abastar una multiplicitat de judicis particulars servint aquests de fonament. La Raó aspira a l'incondicionat, al fonament dels fonaments. Quan la Raó, en aquesta recerca de les condicions del condicionat, de lleis més generals i profundes, es manté en els límits de l'experiència, el seu ús és correcte i no dóna lloc a contradiccions; la ciència avança precisament a partir d'aquesta tendència de la Raó. Però aquesta tendència porta inevitablement a traspassar els límits de l'experiència empírica a la recerca de l'incondicionat: així, tots els fenòmens físics es pretenen unificar i explicar per mitjà de teories metafísiques sobre el món, com tots els fenòmens psíquics mitjançant teories metafísiques sobre l'ànima, i uns fenòmens i altres s'intenten explicar i unificar per mitjà de teories metafísiques sobre una causa suprema d'ambdós tipus de fenòmens, físics i psíquics: Déu. "Déu", "ànima" i "món" són, doncs, tres idees de la Raó, idees que no tenen una referència objectiva —no tenen un ús constitutiu— en el sentit que no podem conèixer els objectes a què es refereixen, però sí un ús regulatiu, ja que permeten l'orientació de la investigació i dirigeixen l'ús de la raó en l'aspiració a una explicació cada cop més profunda de la realitat.

La Filosofia Kantiana

La filosofia kantiana és la culminació del pensament modern, que comença amb el plantejament cartesià del problema del coneixement: per tenir coneixement estricte cal remetre's al subjecte del coneixement (el "cogito"); només així tindrem una evidència tan poderosa com per fonamentar la resta del saber, però això s'aconsegueix a costa de problematitzar el coneixement de la realitat externa. L'empirisme continua en aquesta mateixa línia en considerar que el coneixement immediat versa sobre les idees o percepcions i no sobre les coses en si mateixes, i en suggerir que els grans problemes de l'objectivitat (el món teòric i el món pràctic) s'han de resoldre després de l'anàlisi dels processos psicològics gràcies als quals el subjecte té experiència dels objectes. Però el subjecte del qual parlen els empiristes és un subjecte empíric. Kant recull aquesta línia d'explicació mostrant que hem de reflexionar sobre la manera de conèixer per descobrir els elements, fonament i límits del saber, però posa com a subjecte un subjecte diferent: el Subjecte transcendental, que no es pot identificar amb el jo empíric, contingent, fet d'aquesta manera però podent ser d'una altra. El Subjecte transcendental és el subjecte metaempíric del qual es prediquen les diferents formes a priori i que realitza les diferents síntesis que donen lloc a la constitució dels fenòmens.

La conseqüència és un gir complet en la comprensió del coneixement i la separació radical entre la filosofia i el sentit comú: el coneixement universal i necessari no es pot explicar si considerem que el subjecte és passiu quan coneix, però sí en considerar que el subjecte posa alguna cosa en l'objecte conegut i el modela a partir de les estructures de les nostres facultats cognoscitives. Quant a la segona qüestió, hem de recordar que la posició ingènua, i tota la filosofia anterior a la modernitat, manté una concepció realista del món: en l'essencial, el món és tal com el coneixem; en l'essencial, els objectes i les seves propietats i relacions existeixen independentment de l'experiència que puguem tenir d'ells. Aquesta és la tesi característica del realisme. Però amb la modernitat (amb Kant) apareix la concepció idealista: no sabem com pot ser el món independentment de la nostra experiència d'ell; tot objecte del qual tenim experiència ha quedat influït per l'estructura del nostre aparell cognoscitiu. Aquestes idees ens porten a dos conceptes fonamentals de l'Idealisme transcendental: el concepte de noümen i el de fenomen. El noümen (o cosa en si) és la realitat tal com pugui ser en si mateixa, independentment de la nostra experiència d'ella. La filosofia premoderna pensava que nosaltres podíem conèixer les coses en si mateixes, encara que cada escola digués alguna cosa diferent relativa a l'ésser d'aquestes coses. El fenomen és una realitat depenent del subjecte transcendental, és la realitat estructurada per les formes de la sensibilitat i les categories de l'enteniment, la realitat tal com l'experimentem. El subjecte, quan coneix, no deixa intacta la realitat coneguda, la constitueix en el propi acte del coneixement. Per això, l'Idealisme transcendental es pot resumir en l'afirmació que només coneixem fenòmens.