Ideal socràtic

SOFISTES El sofisme fou la gran novetat cultural de la societat grega del s.V aC.

En un principi sofista significa savi, però amb el temps va convertir-se en aquella persona que transmet el coneixement a canvi d’una remuneració econòmica. D’aquesta manera, estan en l’origen de l’educació en sentit del terme paidea (nens) (reflexió especial de com transmetre els continguts).

Així foren els primers en emprar tècniques pedagògiques úniques, esdevenint professionals de l’ensenyament.

Aquest corrent de pensament sorgí a causa de la diversitat d’opinions sobre la “physis”(natura), ja que moltes teories eren contradictòries. Això va fer que es començés a plantejar que la ment humana estava impossibilitada de què consisteix allò que l’envolta.

Al mateix temps, l’implementació de la democràcia va donar lloc a l’aparició de noves necessitats dins la societat. Al recaure el poder en el poble cal dominar les tècniques de persuació. D’aquesta manera els sofisme se centra en el paper de l’individu dins el col·lectiu i té l’objectiu de crear ciutadans útils, per tant, és necessari educar-lo, quelcom s’ha de determinar com fer-ho.

El mètode d’ensenyament va ser l’erística, la qual es tractava d’un mètode dialògic: un defensa un tema i l’altre rebat les seves posicions. Aquest mètode no tenia per objectiu descobrir la veritat, sinó trobar les incongruències de l’interlocutor. Per aquest motiu la dialèctica, es basa en l’oposició formal (antiologia) de dues tesis per mitjà de les quals i a través d’un seguit de preguntes i respostes es pretén conduir a l’interlocutor cap a un camí tancat

Els sofistes ensenyaven els elements configuratius de la societat (dret, lleis…) que segons ells eren fruit d’un pacte humà, per tant quelcom establert per la lliure modificació dels homes i modificable en qualsevol moment. Aixi “nomos”(la llei política) fa referència a la vessant positiva d’aquestes normes(subjectivitat) i “physis” és allò  que no esta sotmès a cap convenció (objectivitat). Això ho aplicaven també a la moral, afirmant q el bé i el mal no són quelcom natural sinó establert per la societat.

El motiu pels quals els sofistes ensenyaven, era preparar els joves per la vida política. Així ensenyaven l’areté- la virtut- entenent-la com l’activitat que es manifesta en el pensar congruent, el parlar congruent i l’obrar d’acord amb les exigències socials.

RETÒRICA- fer veure o fer creure una cosa de forma positiva o negativa. En definitiva convèncer

Polis- allò que ens reuneix a tots,  la ciutat grega

Sofistes- convèncer (honestedat no es primordial)

Socràtics- convèncer

PENSAMENT SOCRÀTIC:
Sòcrates, pensador preocupat per l’home, problemàtica política i temàtica ètica, combat al llarg de la seva vida contra l’actitud escèptica i relativista del corrent sofístic. Pensament socràtic:

• Es manifesta com un pensador desinteressat per les necessitats quotidianes i materials de la vida, impartia ensenyament sense recompensa monetària, pq la filosofía no consistia en triomf polític sinó que el fi de la saviesa és la virtut, això és obrar amb rectitud.

• Mètode oposat a l’erística artificial i verbalisme retòric. Controvèrsia=carrer sense sortida.

• Únic mètode per descobrir veritat ha d’ésser diàleg per a la descoberta de conceptes de validesa universal.

• Totes les coses són un reflex d’intel·ligència universal i ordenadora.

Per superar els sofistes, Sòcrates s’ocupa dels conceptes i definicions universals. Només amb descoberta de conceptes universalment es pot superar el relativisme subjectivista i individual de la sofística. Inicia la filosofia a partir de l’aprofundiment i reflexió sobre la naturalesa dels conceptes. Concepte d’home no et pots ficar en la característica pròpia i específica de cada individu humà sinó que cal cercar-la en un conjunt d’éssers (això ho anomena definició o concepte)
. No presenta problema de la subjectivitat o fonament real dels conceptes, afirma que la ment és on es troben idees que denoten essències.

MÈTODE SOCRÀTIC: art de fer preguntes i de dirigir la conversa vers un fi determinat o desitjat. Paper del llenguatge molt important, on amb el seguit de preguntes l’interlocutor al llarg del procés fa que abandoni constantment els seus punts de vista particulars per a arribar a l’èxit final. L’acabament d’aquest mètode ha de ser coincidir amb la descoberta d’una definició d’ús pràctic i validesa universal.

Dialèctica socràtica és fonamental per un raonament encadenat de tipus indicatiu, ja que parteix de casos particulars. Inducció és la base formal de l’argumentació dialèctica. Comporta domini de la paraula i raonament, exigeix una preparació especial per l’ús i pràctica (condicionada per l’actitud del qui interroga com l’interrogat). La dialèctica sempre parteix d’una simulació, a continuació segueix la maièutica (ajudar interlocutor a cercar la veritat). Ignorància simultània i il·luminació interna les 2 característiques que defineixen la pràctica del mètode. Relació entre la dialèctica socràtica i dubte dels escèptics, els dos parteixen de la necessitat de rebutjar totes aquelles opinions que hem rebut de l’educació o tradició. Segons socratisme, dubtar té com a finalitat la recerca de la veritat tal i com existeix en si mateixa.

MITES/* I LÓGOS: Única manera de poder donar una explicació raonada  els fenòmens de l’univers és quan el mite passa a logos. Dos paraules gregues, inicialment no oposades, Mythos “narració” i logo “paraula”. Les dos paraules evolucionen fins a que siguin contradictoris, durant il·lustració grega, LOGOS ja era un resum argumentat, tot i que les dos es podien fer servir (inclús ho feia Plató). A Aristòtil es quan hi ha una gran diferència entre aquestes dos, ja que no pots parlar de mitologia i donar una explicació raonada, a partir dels viatges dels grecs, s’anaven donant conte que cada poble tenien els seus déus. Aquí és quan s’acaba de separar, església s’oposa als mites (monoteista i no politeista com eren els grecs). 2 vies de comunicació: part mitològica i raonada, mica en mica el mite es separat i el Logos cada vegada més racional, la població grega estava dividida. Logos (escrit), mode de pensament discursiu (reflexiu)  mentre que el Mythos (oral) ho feien representativament mitjançant il·lustracions com són els déus, s’il·lustra en forma humana el mite.