Hume: Emotivisme, Raó i Experiència vs. Racionalisme de Plató

Ètica Emotivista de David Hume

L'emotivisme de Hume es fonamenta en el rebuig de la possibilitat de fonamentar l'ètica en la raó. Per a Hume, la raó no és el fenomen central de l'ètica. L'objecte ètic és l'estudi de les accions bones o dolentes.

La Raó: Esclava de les Passions

La raó està limitada exclusivament a establir la veritat o falsedat dels enunciats. La raó és incapaç de determinar-nos o executar cap mena d'acció. Allò que veritablement ens mou a actuar no és una situació en si mateixa, sinó la perspectiva de plaer o desplaer que pot provocar aquesta situació.

• Els judicis de valor (morals) són determinats pels sentiments.
• Hume inverteix la tesi clàssica (com la de Plató, on la raó controla les passions): Per a Hume, la raó és l'esclava de les passions.

El Caràcter Subjectiu del Bé i del Mal

La raó no pot discernir què està bé o malament, perquè el bé o el mal no són propietats dels objectes, sinó que són sentiments valoratius que es troben en el nostre interior. No rebutgem una conducta perquè sigui dolenta, sinó que és dolenta perquè la rebutgem. El sentiment és el que converteix un fet en dolent o bo.

Si estiguéssim convençuts que ningú ens mira cometent un acte immoral, el cometrien si aquest acte no ens provoqués rebuig per si mateix. Quan el plaer posa en perill la societat, aquesta té el dret a prohibir-lo (legalitat, com l'assassinat).

Fonaments de l'Empirisme de Hume

Hume, influenciat per Newton, basa la seva filosofia en l'observació i l'experimentació. El seu connexió amb l'empirisme es resumeix en els següents punts:

• Tot coneixement deriva de l'experiència i té el seu origen en ella.
• Tot coneixement s'ha de confirmar a través de l'experiència.
• Qualsevol proposició que no pugui confirmar-se amb l'experiència (excepte les matemàtiques i la lògica) manca de sentit.
• No hi ha idees innates.

Percepcions: Impressions i Idees

Tot coneixement prové de les percepcions, que són el contingut de la ment. Hume distingeix dos tipus de percepcions:

1. Impressions: Són més vívides i intenses que les idees. La seva durabilitat és l'aquí i l'ara.
2. Idees: Apareixen després de les impressions i en són una còpia. Si una idea no prové d'una impressió, és una idea sense sentit. Les idees queden guardades a la ment.

Per a Hume, una cosa és vertadera si una idea prové d'una impressió. (Nota: Les impressions de Hume són equivalents a les idees adventícies de Descartes. Les idees innates de Descartes no tenen cabuda en l'empirisme humeà.)

Contrast Filosòfic: Hume i Plató

La diferència principal entre aquests dos filòsofs rau en les competències de la raó i l'ètica:

El Criteri Ètic: Raó (Plató) vs. Sentiment (Hume)

Per a Hume, la raó és esclava de l'home, mentre que per a Plató, l'home és esclau de la raó.

Plató: Racionalisme Ètic

Per a Plató, la Idea del Bé és racional. Mitjançant la raó podem arribar a saber si un fet és bo o dolent. Per això, en certa manera, diu que som esclaus de la raó. Una persona pot ser justa, és a dir, pot diferenciar racionalment i no subjectivament el criteri de bo o dolent. Però abans d'això, segons Plató, ha d'haver contemplat el Món de les Idees i així la Idea de la Veritat per poder aplicar-la racionalment al món sensible. Per a Plató, el criteri ètic és quelcom racional, i la raó és el mitjà per saber-ho.

Hume: Subjectivitat i Experiència

En canvi, per a Hume, tot funciona diferent. Ell no creu que la raó pugui esbrinar si un fet és bo o dolent. Això és així perquè en l'ètica de Hume intervé un factor molt important: el contrast amb l'experiència. La raó no pot arribar a un coneixement on intervenen variables sensibles i subjectives.

Així, per a Hume, l'ètica, el criteri de bo o dolent, és una qüestió subjectiva que depèn de la persona i del seu punt de vista. Bo o dolent són elements valoratius. L'ètica es desplaça al camp d'allò sensible i subjectiu.

La Causa del Rebuig Moral

Nosaltres no rebutgem un fet perquè sigui dolent, sinó que és dolent perquè el rebutgem. Quan un fet ens sembla bo és perquè el desitgem, i quan és dolent, perquè no el desitgem. Això és així perquè el nostre punt de vista, condicionat per la subjectivitat i les experiències viscudes, veu desitjable o no aquella acció o fet.

Hume defensa aquesta tesi perquè s'adona que és el sentiment el que etiqueta un fet de bo o dolent, ja que si es pogués esbrinar mitjançant la raó, el bo o dolent serien propietats dels objectes, i no ho són. Per això, els valors de bo i dolent són estrictament subjectius. Per això diu que la majoria de les persones farien allò "dolent" si ningú més les mirés, ja que, encara que un fet ens provoqui desig, si és vist com a dolent per la societat, no el cometrem per evitar la conseqüència o el càstig.