Hume catala

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 15,95 KB

 
Hume pertany a la Il·lustració. Es pregunta principalment sobre la naturalesa humana, ja que de la interpretació d’ella es deriven tots els altres sabers. Cal situar-lo en un triple context: 1. la fascinació per l’obra de Newton, que havia aconseguit aplegar sota un mateix principi dos problemes que restaven des de temps presocràtics: moviments dels astres i moviments dels cossos sobre la Terra. 2. la tradició empirista, inaugurada per Lake un segle abans, que va assentar les bases de l’empirisme ingenu. Després, Berkley matisa l’empirisme amb el seu idealisme, i Hume, ampliant i aprofundint la teoria empirista, la qual criticarà, un cop arribi al concepte de causa i dubti de si podem arribar a coneix-les. 3. lligat a l’anterior, corre l’esperit de la Il·lustració, consistent en un tarannà crític. Il·lustració: Ampli moviment cultural que abastà molts camps. Va aparèixer la possibilitat de pensar sense Déu. Va ser un període de crítica a les esglésies, amb un intent de trobar el nucli racional de la religió. Aquesta concepció és l’anomenada religió natural. Durant aquest període van sorgir dues grans versions religioses: Deisme: Déu és un arquitecte còsmic, la causa de l’univers sense característiques morals i sense constituir un pilar moral. Teisme: Déu posseeix característiques personals i s’erigeix en la font moral. La il·lustració és l’ascens al poder de la burgesia, que va donar el primer pas en la Revolució Francesa on van decapitar reis. Posteriorment, van establir els primers règims liberals donant lloc a les primeres democràcies europees. La Il·lustració té 3 moments: 1.Moment anglès: es reflexiona sobre política i teories sobre la concepció de l’Estat. Moment d’obres naturalistes i contractualistes. 2.Moment francès: moment de la RF en que es duen a la pràctica les idees de la Il·lustració. S’extenen aquestes idees polítiques a la crítica social.3.Moment alemany: és posterior i s’aprofundeix en temes com els assaigs sobre religió i moral.Concepte de raó en la Il·lustració: Força independent de l’esperit humà, reivindica la seva autonomia i no necessita garanties externes. Coneix els seus propis límits, és única i universal. La seva naturalesa fa que es desenvolupi amb el temps, i això la lliga amb la idea de progrés lineal, d’origen religiós, encara que s’hagi secularitzat de la mateixa manera que la fe permet, amb el pas del temps, arribar a la salvació. Aquesta raó parteix del jo, sense la tutela de l’ànima. Que permet progressar a la raó? La Il·lustració arriba posteriorment a la Nova Ciència, els autors de la qual afirmen que ha estat l’experiència el seu punt de partença. Això fa que la raó s’entengui com una capacitat natural, que progressa si es deixa guiar per la naturalesa. La raó il·lustrada pren com a punt de partença el camí de la Nova Ciència: és una raó crítica amb les supersticions, enteses com totes les falses creences (que no es poden fonamentar racionalment) i que han servit per consolidar un poder que no és ni natural ni racional. Porta a la crítica del poder política establert divinament i que només pertany a un grup d’escollits sense cap raó. La raó vol alliberar de les supersticions i el poder, és a dir, la raó recupera el paper aristotèlic d’origen de la felicitat, té una projecció sobre les obres morals que volen basar-se totalment en ella. Els principis morals voldran ser una expressió de les lleis que sorgeixen de l’estudi de la natura. Hume vol explicar la llei que regeix la raó, i ho fa des de l’empirisme. Empirisme: No existeixen les idees innates, perquè tindríem tots les mateixes. El principi de tot coneixement empirista és l’experiència. Quin pas cal donar per elaborar un coneixement abstracte? Les primeres dades sensibles són percepcions, que es divideixen en dos: impressions: provenen directament de la sensibilitat; idees: són reflexions sobre la sensibilitat no present. Una percepció és un element mental que té dos possibles orígens: sensibilitat externa (referit als objectes exteriors); sensibilitat interna (referit als sentiments i passions). La relació que s’estableix entre les impressions i les idees poden ser de dos tipus: simples (impressions simples); complexes (impressions complexes o d’idees simples). Per tant, si sóc capaç de crear nous conceptes a partir de les idees, és evident que hi ha algun mecanisme que ho permet. Aquesta concepció és completament oposada al racionalisme. El primer proposa que les idees concretes que provenen d’elements sensibles són el primer pas per què la raó elabori conceptes abstractes. El segon corrent afirma que són les idees de l’enteniment les que es veuen sota problemes quan apareix l’element sensible.


Per Hume, hi ha tres mètodes de relacionar impressionar i idees. 1. Per semblança 2. Per contigüitat en l’espai i continuïtat en el temps. 3. Per causalitat. A Hume però, se li presenta un problema alhora de plantejar-se la causalitat com una relació necessària entre A i B, sent A la causa de B. Això vol dir que tots dos elements són interdependents: no pot donar-se A sense que es doni B, alhora que B no succeeix si abans no s’ha donat A. Hume planteja que si A és una idea fosca, confusa, cal preguntar de quina impressió prové. Si aquesta no es troba, cal refusar A. Per Hume, les idees abstractes provenen de: generalitzacions (idees que en el fons són només col·lectius que designen els elements passats, presents i futurs); semblança (una idea abstracte no pot existir per sí mateixa. Podem tenir una idea abstracte del color groc, però aquest no existeix per si o en sí mateix). Per Hume cal rebutjar tota idea que procedeixi d’una impressió fosca o que no siguem capaços d’assignar-nos una. Aquest criteri el durà a criticar, un per un, conceptes abans inqüestionables com substància, existència o la relació causa-efecte. Hume divideix el coneixement en: relacions d’idees: hi pertany tota afirmació que sigui intuïtiva o demostrablement certa. Les proposicions d’aquesta categoria es descobreixen mitjançant simples aprovacions del pensament, independentment de l’univers exterior. És un coneixement formal. qüestions de fet: aquestes no són determinades de les mateixa manera, ja que el contrari d’una qüestió de fet és sempre possible, les frases que aquest coneixement emet no són mai contradictòries. Les qüestions de fet es fonamenten en la relació causa-efecte, ja que em permet anar més enllà del que els sentits i la memòria ens mostren evidentment. Com s’arriba a establir aquesta relació? L’experiència estrictament no aporta en cap cas, per les qualitats sensorials, ni les causes que han produït, ni el fenomen ni els efectes que en provenen. Cap dels cinc sentits és capaç d’apreciar aquesta relació que l’enteniment i la raó presuposa innegablement antiexperimental. L’experiència només dóna conjuncions de fet, ens mostra fenòmens, no cap relació entre ells. La Nova Ciència contemporània queda, des de la postura empirista, sense cap mena de fonament, sobretot en la noció causa-efecte, impossible de sostenir sense pressupòsits racionals. Ni les causes ni els efectes dels objectes les podem percebre amb els sentits, la raó, sense experiència, no pot inferir res sobre la realitat i les qüestions de fet. En què ens basem per establir la relació de connexió quan només podem tenir la certesa d’una conjunció passada? Segons ell, per la força del costum, que reemplaça la ignorància natural i s’emmascara ell mateix. Sense costum, no hi ha coneixement basat en l’experiència. Quina és la naturalesa de tots els raonaments sobre les qüestions de fet? La relació causa-efecte. Quin és el fonament de tots els nostres raonaments i conclusions sobre aquesta relació? L’experiència. Quin és el fonament de totes les conclusions de l’experiència? Les conclusions que en traiem no es fonamenten en processos de l’enteniment. El que si és un procés mental, és el fet d’estendre la conjunció sensible particular entre dos objectes a una connexió necessària entre els objectes semblants als primers (la inducció). La inducció consisteix a partir d’una conjunció sensible limitada en el temps i l’espai, i a partir de la repetició que ens ofereix l’experiència, la ment ens indueix a creure que hi ha una relació no sensible de connexió entre els dos fenòmens. Que passa el dia que l’experiència ens mostri que A es dóna sense B? Amb això, Hume, tira per terra la dogmàtica garantia de les prediccions científiques. Degut a la contigüitat i la continuïtat (conjunció sensible) i la seva repetició, entra en joc la semblança, que indueix a establir la relació causa-efecte entre fenòmens i objectes de la realitat. Els argument basats en l’experiència es fonamenten en la semblança, que ens indueixen a esperar efectes semblants de causes semblants. L’experiència contesta al què, no al perquè. La repetició ens produeix una tendència a sentir aquesta repetició sense que ens sentim induïts per un raonament, aquesta tendència és el costum (considerada com el primer principi de totes les nostres conclusions de l’experiència, i allò que la fa útil).



CONCLUSIÓ: Tota creença sobre qüestions de fet o sobre coses existents en la realitat deriva simplement d’algun objecte present en la memòria o els sentits, i una conjunció deguda al costum entre aquell i un altre objecte. El costum és una espècie d’instints naturals que cap procés mental no pot predir ni evitar. La creença implica una concepció que és una manera diferent de concebre l’objecte, on entra en joc un sentiment que no depèn de la nostra voluntat com en depenen totes les nostres idees. La creença implica concepció i sensació que van més enllà del somni i la imaginació. Aporta un sentiment molt semblant al que donen les impressions sensibles. Hi ha quatre tipus de creences: causalitat, existència, el jo i Déu. 1.Existència: Per Hume, tenim experiència, però aquesta només dóna informació sobre les qualitats de la “taula”. L’existència va més enllà que les qualitats sensibles. L’existència ens dóna un conjunt d’idees complexes, que provenen del costum de percebre la “taula”. Creiem que existeix la taula perquè la idea que en tenim formada d’existència és un conjunt d’idees extretes a partir del costum. 2.Jo: idea cartesiana del jo pensant, subjecte que emet enunciats, que dubta, que s’equivoca,.. emet una sèrie de pensament. Descartes aïlla el jo i afirma que és una realitat independent per sí mateixa l’essència de la qual és pensar. Existeix i és pel sol fet de pensar, més enllà d’allò que pensa. Hume diu que no, no es pot separar el jo de les idees que pensa. El jo no és altre cosa que un conjunt de percepcions diferents, totes elles reunides, però mancades de simplicitat o identitat perfectes. Si al jo li eliminem tots els pensament, el que ens queda, segons Descartes hauria de seguir existint, tenir identitat pròpia, car és l’essència el que ens queda, doncs, és un conjunt completament buit. S’enfronten dues concepcions sobre la identitat. Descartes afirma que la identitat és quelcom subjacent i independent a les identificacions particulars. Hume afirma que la identitat és precisament aquest conjunt d’identificacions particulars. Les identitats no es poden sustentar en un concepte eteri, etern i inamovible, sinó en una col·lecció d’idees o pensament que no són inamovibles. Tot el que existeix és particular, les percepcions particulars que formen les nostres ments també. Formen i no pertanyen.3.Religió: No és originària, però sempre ha existit sota moltes formes diferents. Hume intenta buscar elements comuns als diferents fenòmens religiosos a partir dels sentiments que la natura provoca en l’home. Elabora una història natural de la religió des dels ritus més animistes a les grans litúrgies monoteistes. Afirma que aquestes últimes han evolucionat, han canviat de tal manera que el monoteisme és una religiositat molt racionalitzada, una idea de Déu que ha anat convertint-se en causa de l’Univers. És una concepció típicament il·lustrada, pensa que l’existència de Déu pot ser provada racionalment. Hume, critica les tres demostracions divines clàssiques: 1.Prova de St. Anselm (ontològica): el concepte de divinitat perfecte implica pròpiament l’existència/ 2.Prova de St. Tomàs (cosmològica): l’existència de Déu és necessaria: Hume diu que no tenim impressions de Déu, i de la mateixa manera que l’existència és només una col·lecció d’idees i impressions, l’existència divina entesa així no és possible. Déu és teista, la causa de l’Univers. I de les suposades relacions de causalitat només les coneixem a partir de la conjunció de fenòmens. Si no tenim experiència del món, encara menys de la seva suposada causa. La idea teista de Déu com a causa de l’Univers és errònia, a més, Déu creador hauria de ser exterior al món. 3.Prova dels il·lustrats (fisicoteològica): Déu com a causa racional, com a arquitecte còsmic: Entèn a Déu com una metàfora. No és la causa de l’Univers en tant que a creador. És el gran arquitecte, que duu a terme els “plànols” mecanicistes que regeixen, a través de les lleis, les realitats. Déu simplement és el ordenador de les peces. Els propis il·lustrats accepten que no pot ser una explicació, és en sí mateixa una gran metàfora. Hume es limita a refermar aquesta idea: una metàfora no és un raonament segur, però només cal ser-ne conscients. CONCLUSIÓ: Hume ha posat en evidència les imperfeccions i les limitacions de la raó, ha eliminat tota garantia cartesiana, deixant a la pròpia raó sense fonaments, ha constatat que tot coneixement, tota construcció racional està mancada de garanties i que per tant, és un cercle viciós, i ha conclòs que tot això és així perquè és inherent ala nostra raó. Fenomenisme: Un fenomen és tot allò que li apareix a un subjecte, no corresponen a cap realitat de forma necessària i forma part de la percepció, és una part d’aquesta. Hume és un autor fenomenista. Moral: Per Hume, la llibertat és un poder d’actuar o no, d’acord amb les determinacions de la voluntat. La moral distingeix entre acció virtuosa (aprovem moralment) i acció viciosa ( no aprovem moralment). Aquesta aprovació o no prové de les impressions internes, no pas de la natura. Prové dels sentiments i afectes, no prové de la natura, no dóna valoracions morals, ja que només ofereix fets, i cal quelcom més que els purs fets per tenir una valoració moral. Hume distingeix dos tipus de sentiments: 1.Els directes: són les tendències espontànies que fan sentir dolor o plaer davant de determinades situacions. 2.Els indirectes: provenen de la reflexió que prové d’una idea elaborada a partir d’una impressió externa, aquesta reflexió és la que provoca la passió. Hume diu que sense la empatia no hi ha moralitat, i que és suposat en tot l’ésser humà en tant que a preocupació personal, com l’egoisme. La seva moral no és racionalista. Per ell, la moral existeix des del moment en que a partir d’un sentiment, emetem un judici moral. La raó en aquest cas és un pur instrument. S’oposa a Aristòtil. Per Aristòtil, la moral només sorgeix en el moment en què la raó dictamina què en fem de les passions, ja que per elles mateixes no són ni bones ni dolentes, simplement, són innates a l’ésser humà. Justícia: La justícia és una virtut artificial que sorgeix d’un pacte amb una finalitat i una utilitat pública. Aplica la teoria contractualista, on es pacta per interessos. És una concepció utilitarista.

Entradas relacionadas: