Humanisme i Teatre Popular: Segles XIV al XVIII

L'Humanisme i la Cancelleria Reial

La Cancelleria Reial

Als segles XIV, XV i part del XVI, es va caracteritzar per la substitució del feudalisme per un nou sistema d'organització social de caràcter burgès. La burgesia, una nova classe social nascuda a recer de les ciutats i l'activitat mercantil. Els canvis no van ser únicament econòmics i socials, sinó també ideològics. La burgesia imposa uns nous valors, que connectaven més amb l'ascensió social i l'enriquiment personal a través de la intel·ligència, l'astúcia i el talent individual, que no pas amb el llinatge i les virtuts morals que s'hi associaven.
Els escenaris culturals van deixar de ser les corts dels nobles per situar-se en les grans ciutats comercials, com ara Barcelona i València, o al voltant del rei (la Cancelleria Reial). Als segles XV i XVI, aquest predomini es va decantar cap a la ciutat de València, la qual esdevingué escenari prodigiós d'un dels períodes més brillants de la nostra literatura.

Funcions de la Cancelleria Reial

La Cancelleria Reial va ser l'organisme de govern dels reis de la Corona d'Aragó. Les funcions de la Cancelleria eren diverses i complexes: s'hi duien a terme les relacions diplomàtiques amb altres reis i països, s'hi regien tots els territoris de la Corona catalanoaragonesa pel que fa a legislacions, recaptació d'impostos, informes secrets, fundació de monestirs i institucions civils, iniciatives culturals, etc.
El llarg regnat de Pere el Cerimoniós va tenir l'objectiu de convertir-la en un veritable òrgan de govern.

De l'humanisme a la Cancelleria Reial

Els indicis més representatius de la nova mentalitat humanística van ser les traduccions d'obres clàssiques llatines i d'autors moderns rellevants, com per exemple Dant, Petrarca i Boccaccio. Des d'aquesta perspectiva, van destacar Francesc Alegre, Antoni Canals, Ferran Valentí, Ferrer Sayol -padrastre de Bernat Metge i vinculat als funcionaris de la Cancelleria Reial.

La prosa de la Cancelleria

Els homes de la Cancelleria havien de redactar amb precisió en llatí, a més de poder-ho fer en aragonès i en català. Això suposava un altíssim domini de la retòrica i l'estilística. Adaptació al català dels recursos lingüístics del llatí, sobretot per mitjà de la traducció. Les discussions sobre la funció, els mètodes i els estils de traducció van proliferar entre els autors d'aquest període. Cal remarcar la importància cabdal que tenen les traduccions entre un públic culte i interessat pels textos antics, però que no entén el llatí.

El Teatre Popular entre els Segles XVI i XVIII

Les primeres manifestacions teatrals que es van produir en l'època medieval es van caracteritzar per la importància dels elements que contribuïen a fer de la representació un espectacle. Els elements més escènics eren tan importants o més que l'element literari. Un altre aspecte, a part del seu caràcter educatiu i d'esbarjo, les representacions teatrals eren un instrument propagandístic molt eficaç. Es divideix en dues categories:

• Teatre Religiós: L'Església va utilitzar les formes dramàtiques per fer més entenedores les idees que pretenia divulgar als fidels i va introduir en la litúrgia petites representacions per facilitar la comprensió dels textos evangèlics. Es va originar així el teatre religiós, del qual n'és una mostra el Cant de la Sibil·la. Poc a poc, les representacions es van desvincular de l'ofici religiós: van sortir de les esglésies, es van adaptar als gustos i a la mentalitat del públic i es va substituir el llatí pel català. Al final del segle XIII neixen els Misteris, obres que dramatitzaven episodis religiosos concrets i que s'agrupaven en cicles diferents tenint en compte la temàtica.
  • El cicle de Nadal recollia totes les escenificacions relacionades amb el naixement i l'adoració de Jesús.
  • El cicle marià agrupava obres que tractaven la mort i l'assumpció de la Verge. La peça més representativa és el Misteri d'Elx, obra del segle XV o XVI.
  • El cicle hagiogràfic, compost per obres que tractaven de les vides i martiris dels sants.
  • El cicle bíblic aplegava les peces que escenificaven fragments de l'Antic Testament.
• Teatre Profà: Té el seu origen en les celebracions i festes que s'organitzaven en els àmbits cortesà i popular. En tots els jocs, el joglar entretenia la gent interpretant cançons, acompanyades d'un seguit de recursos gestuals i escènics, que convertien la recitació en una escenificació teatral. També formaven part d'aquestes celebracions unes petites dramatitzacions anomenades entremesos que es representaven durant els convits, entre plat i plat.

Els entremesos, documentats ja en el segle XIV, eren peces senzilles que tractaven temes quotidians i tenien un to còmic i sovint burlesc o satíric. Aquestes representacions, també anomenades sainets, van tenir una gran difusió durant el segle XVIII, període en el qual l'entremès acaba de definir-se com una obra escrita en vers, d'un acte i amb un llenguatge directe i col·loquial, sovint carregat de vulgarismes i barbarismes. Com que la intenció de l'obra era divertir el públic, sovint s'escenificaven intrigues amoroses protagonitzades per personatges arquetípics (marits enganyats, individus avars, autoritats corrompudes...). Les representacions es feien, generalment, en els entreactes o al final d'obres de teatre més llargues.

Cal fer esment, a la cara d'un altre tipus de dramatitzacions més senzilles que els entremesos i que, fonamentalment, es basaven en la pantomima i en la dansa: els momos i les mascarades, espectacles que es representaren a partir del segle XV, durant el carnestoltes i en altres festes populars i cortesanes. Les mascarades eren representacions molt esteses entre els segles XVI i XVII que anaven acompanyades de música i podien ser de caire històric o còmic.