L'ésser humà a través de la història: de Freud a Hegel

Què és l’ésser humà? Edat Contemporània:

L’ésser humà és vist com un animal tan complex que esdevé un problema. Algunes definicions:

• Feuerbach: L’ésser humà és l’animal que ha creat a Déu a la seva imatge i semblança com a fruit de la seva frustració per les seves limitacions.
• Marx: L’ésser humà és un ser social abans que individual.
• Nietzsche: L’ésser humà és un error, quelcom que ha de ser superat.
• Sartre: L’ésser humà és un animal que s’angoixa i que ens fa fugir de la nostra existència construint mites que ens tranquil·litzen en comptes d’enfrontar-nos a la realitat.

Sigmund Freud

Va descobrir que l’origen d’algunes malalties pertanyia a l’àmbit psicològic i, dins d’aquest, a una part que no era controlada per la consciència. L’inconscient és una part de nosaltres bloquejada de forma activa per la censura.

• Conscient: Allò que sabem de nosaltres mateixos.
• Preconscient: Allò que no recordem però que podríem arribar a recordar.
• Inconscient: Allò que forma part de nosaltres i que ens resulta desconegut. Es troba fora del territori de la consciència.

Allò (id)

És l’impuls primitiu, lluny de la consciència, la nostra funció més bàsica com a persones. Segons Freud serà el que ens dona l’energia necessària i ens proporciona el principi de plaer.

• Jo (ego): Sense abandonar totalment el territori de l’inconscient trobem la part de nosaltres que serveix de nexe entre l’allò i el món exterior. És la part de nosaltres que identifiquem amb la nostra personalitat conscient encara que no ho sigui del tot.
• Superjò (superego): Es genera aproximadament al cinquè o sisè any de vida i és la part de nosaltres que actua com a vigilant moral del jo. Segons Freud, en gran mesura també és inconscient.

L’allò

Als nostres impulsos més bàsics, en un primer moment Freud pensa que poden ser reduïts a dos:

• Impuls d’autoconservació: Seguir vivint.
• Impuls sexual (libido): Obtenció de plaer. Modificarà el seu esquema inicial:
• Eros: Impuls de vida i creació, el plaer de crear.
• Tànatos: Impuls de mort i destrucció, el plaer de destruir.

Aristòtil

Definia l’ésser humà amb el terme zoón politikón (animal polític), ja que pensava que les persones necessitem la societat i la cultura per poder realitzar-nos com a individu i com a espècie. Aristòtil entén que les persones estem plenes de mancances que només poden ser pal·liades amb en societat i també és la societat el que extreu les nostres millors capacitats.

La posició contrària

A la d’Aristòtil defensa que els éssers humans no som sociables per naturalesa, sinó que la societat en si mateixa és una construcció artificia cultural.

Thomas Hobbes

És conegut per ser un filòsof defensor de l’Absolutisme, ja que té una concepció negativa de l’ésser humà. Pensa que els éssers humans, com a espècie, som dolents per naturalesa, ja que no ens importa posar en risc a la resta per aconseguir allò que desitgem.

Hobbes pensa que un hipotètic estat de naturalesa en el qual no hi haguessin normes ni càstigs per cometre crims seria en realitat un estat de guerra permanent. Per evitar això, Hobbes pensa que les persones hem de renunciar a la nostra pròpia llibertat en favor d’un governant que sigui garantia de la nostra seguretat (ell li diu ‘Leviatà’), arribant així al CONTRACTE SOCIAL.

Jean-Jacques Rousseau

És conegut per ser un filòsof defensor de l’Absolutisme, ja que té una concepció negativa de l’ésser humà. Pensa que els éssers humans, com a espècie, som dolents per naturalesa, ja que no ens importa posar en risc a la resta per aconseguir allò que desitgem.

Rousseau defensarà que una societat estructurada com una comunitat igualitària és la millor forma de desenvolupar-nos com a individus i com a espècie.

La diversitat cultural

El fet que hi hagi cultures diferents amb diferents maneres de viure, és un fet inqüestionable.

Etnocentrisme

Actitud basada en una acceptació acrítica de la pròpia cultura, considerant-la en conseqüència superior a la resta. Exemple: considerar que la nostra cultura té raó respecte una qüestió X i que les altres cultures són fanàtiques i ignorants.

El relativisme

Consisteix en defensar que no hi ha quelcom bo i/o dolent en sí mateix, sinó que depèn de la cultura des d’on es vegi observat. Els relativistes afirmen que no és possible jutjar una cultura i els seus costums o tradicions, ja que les jutgem des de la nostra pròpia cultura, la qual se sustenta en uns valors diferents.

Seguint l’argumentació dels relativistes i assumim que tot és relatiu, hauríem d’acceptar pràctiques culturals com el canibalisme. Afirmen que tot és relatiu, però aquesta afirmació no és pas relativa, és ABSOLUTA.

El multiculturalisme

És una variant actual del relativisme, que sosté que s’han de respectar escrupolosament totes les cultures i les seves tradicions. A més, partint de la mateixa premissa que el relativisme que no existeixen cultures millors o pitjors, aquesta posició adopta una altra: l’enriquiment per a la nostra cultura que suposa conviure amb altres.

És una teoria que defensa la necessitat de diàleg entre cultures des del respecte a la diversitat. Així, els valors i les creences seran respectades si i només si fan possible el diàleg i també respecten els valors i creences de cada cultura.

Tant Plató com Aristòtil són filòsofs que defensaven el dualisme antropològic

Que és el fet d’afirmar que l’ésser humà és un compost de dues realitats diferents. En aquest cas, ambdós pensaven que els éssers humans estem formats de cos i ànima, essent l’ànima l’essència de cadascun de nosaltres, allò que ens fa ser únics. No obstant això, també mantenen algunes diferències al respecte: mentre que Aristòtil pensa que es troben units de forma natural, Plató pensarà que aquesta unió és accidental.

Per a Plató

La unió entre cos i ànima és accidental: ell pensa que l’ànima és eterna i que la unió amb un cos és quelcom antinatural. En conclusió, podem afirmar que per a Plató el cos és la presó de l’ànima.

• Ànima Racional: La seva funció és dirigir i controlar les nostres passions, així com assolir coneixement per actuar amb virtut (intel·lectualisme moral). És la part immortal de l’ànima i es troba situada al cap. La seva virtut és la PRUDÈNCIA.
• Ànima Irascible: És d’on sorgeixen les “passions nobles”, com ara l’amor o la fortalesa. Al mite de l’auriga es troba representada pel cavall blanc. La seva virtut és la FORTALESA.
• Ànima Concupiscible: És d’on sorgeixen les “passions innobles”, considerats vicis, com ara l’egoisme. Al mite de l’auriga es troba representada pel cavall negre. La seva virtut és la TEMPRANÇA.

Per a Aristòtil

L’ànima i el cos es troben units en una unió natural. Aristòtil defensa que l’ànima no és eterna ni immortal, sinó que es genera amb el propi cos i, per tant, també mor amb ell. Aristòtil estableix que la substància (els éssers) són un compost de matèria i forma. D’aquesta teoria se’n diu HILEMORFIRME i és una de les bases de la seva filosofia.

• Hilemorfisme: Teoria aristotèlica que defensa que la substància és un compost de matèria i forma.

• Ànima vegetativa: Proporciona aliment a l’organisme i facilita la reproducció.
• Ànima sensitiva: Al nivell anterior afegeix sensibilitat i moviment. En aquest nivell trobem sensacions (plaer i dolor), desigs, memòria i, en alguns casos, sentiments.
• Ànima intel·lectiva: És pròpia i exclusiva dels éssers humans i l’identifiquem amb l’activitat racional, el pensament i la capacitat de conèixer.

Hegel: la dialèctica de l’amo i l’esclau

Durant la seva joventut fa una crítica a la religió cristiana, ja que pensa que ha provocat certa deshumanització: la religió ens proporciona lleis heterònomes i no autònomes (ens fan obeir, no reflexionar), cosa que va ‘contra la naturalesa humana’. Per retrobar-nos, Hegel defensa que per autodeterminar-nos primer ens hem d’arribar a l’autoconsciència: ens hem de conèixer a nosaltres mateixos. En altres paraules, Hegel pensa que aquesta religió ens determina culturalment i no deixa lloc per l’autodeterminació.

Hegel afirma que per arribar a aquesta autoconsciència hem d’intentar comprendre la història, ja que és allò purament humà.

Així doncs, Hegel proposa l’autoconsciència com el màxim desig humà: absolutament tot allò que fem té com a objectiu el coneixement de nosaltres mateixos.

Dialèctica (Hegel): manera d’entendre l’evolució de la història com la lluita d’oposats.

Tesi → Antítesi → Síntesi

• Esclau: Treballa però no té poder. Necessita l’amo, qui té el poder, per sobreviure i té por a la mort. El seu desig és ser amo.
• Amo: Té poder, però no treballa. És qui s’ha enfrontat a la por a la mort i ha sobreviscut, esdevenint amo. No obstant això, necessita l’esclau per executar el seu poder sobre algú.

Encara que no són conscients ambdós es necessiten l’un a l’altre. El moment en què prenen consciència de si mateixos (i de que es necessiten l’un a l’altre) i se supera la lluita entre l’amo i l’esclau arribant a la fi de la història i al que tots dos desitgen: la llibertat.

L’existencialisme Søren Kierkegaard

És un corrent filosòfic que sorgeix com a resposta contra l’Idealisme hegelià, ja que critiquen la voluntat de racionalitzar la conducta humana.

L’existencialisme defensa l’individu com a subjecte únic i singular.

Kierkegaard, com Hegel, també defensa que el nostre objectiu és l’autoconeixement, però no com a objecte, sinó com a subjecte. Cada subjecte, cada existència, té un caràcter únic.

En un món ple d’incerteses, existir suposa un moment d’autoafirmació ple de riscos.

Decisionisme: les decisions lliures impliquen assumir riscos i angoixes, ja que no hi ha garanties d’haver escollit l’opció correcta.

Hannah Arendt: l’acció humana

Labor: Són activitats cícliques que no singularitzen a ningú (les fa tothom). Ex: dormir, menjar...

Treball: Són activitats que serveixen per a produir. Ex: un fuster que treballa la fusta.

Acció: Són activitats portades a terme amb conseqüències desconegudes, imprevisibles i il·limitades.

Arendt afirma que quan els éssers humans ens relacionem entre nosaltres ho fem dins de l’àmbit de l’acció.

Arendt arriba a la conclusió que el poder és quelcom que resideix en les nostres relacions.

Autoritat: Relació d’obediència que té per objectiu el desenvolupament d’una de les parts i, amb el temps, la relació es desvincularà. Ex: mare-filla, professora-alumna. Fi de l’autoritat: a) exercici de la violència.

Establiment d’una relació d’igualtat (acabar batx.).

• Violència: Representa una relació d’obediència per la por.

El perdó és necessari perquè, quan actuem, desconeixem els resultats que poden arribar a tenir les nostres accions, independentment de la nostra intenció.

La promesa té un paper estabilitzador, ja que la capacitat de pactar possibilita un futur en progrés, la promesa ens permet pensar en un futur possible.