Historiografia i oratòria en la literatura romana

La historiografia en l'antiguitat grecoromana

En l'antiguitat grecoromana, els historiadors concebien els seus escrits com a obres literàries i es consideraven a ells mateixos investigadors i autors literaris (historia en grec significa «investigació»). Com a investigadors, es documentaven sobre els fets, les seves causes, les circumstàncies en què es produïen i els protagonistes. Com a escriptors, maldaven per expressar-se d'una manera elegant i atractiva amb la finalitat de guanyar-se l'atenció i l'aprovació del lector.

Va ser el primer dels gèneres literaris en prosa; va néixer i configurar-se a Grècia al llarg del segle V a.C. Es considera Heròdot el pare de la història i Tucídides el seu representant més qualificat. A Roma s'inicia al segle II-III a.C., seguint el model grec. Els primers historiadors romans van escriure les seves obres en grec. El primer historiador en llatí fou Cató el Censor (s. II a.C.), que va escriure una història general de Roma i Itàlia titulada Orígens (actualment perduda).

Tipus d'obres historiogràfiques

• Històries generals: Abasten des dels orígens de Roma, com la de Cató o la de Tit Livi (la més àmplia, coneguda com a Dècades).
• Obres d'època concreta: Dedicades a un segle sencer o una part, com les obres de Tàcit (Annals i Històries).
• Monografies: Sobre episodis puntuals, com la Guerra de Jugurta o la Conjuració de Catilina, ambdues de Sal·lustí (s. I a.C.).
• Memòries: Com els comentaris de Cèsar sobre la seva participació en la conquesta de les Gàl·lies i la guerra civil.
• Biografies: Subgènere destacat amb autors com Corneli Nepos i Suetoni.

La historiografia va ser el gènere literari en prosa més important de la literatura romana.

L'oratòria romana

L'oratòria és l'art de pensar bé i d'embellir l'expressió. L'objectiu és persuadir, delectar i commoure. Roma va ser el bressol dels bons oradors, que inicialment tenien una eloqüència natural. Quan Roma va dominar la Magna Grècia, va entrar en contacte amb la retòrica grega i va sentir la necessitat de posar en pràctica les seves normes.

Ciceró, en obres com Brutus, Orator i De oratore, va recollir les regles gregues i va adoptar la terminologia dels manuals grecs, anomenats TECHNAI. En la seva obra Brutus, Ciceró ens ofereix una història de l'oratòria romana i descriu les seves figures més destacades.

L'evolució i decadència

Després de la mort de Ciceró i amb l'arribada de l'Imperi, van desaparèixer les condicions que afavorien l'auge de l'oratòria: la llibertat d'expressió i la promoció política. L'oratòria es va convertir en una ciència artificial sotmesa a normes estrictes. Autors destacats d'aquest període són Tàcit, Quintilià (el primer mestre d'oratòria) i Sèneca el Rètor.

Discursos i obres de Ciceró

Gràcies al seu esclau i amic Marc Tul·li Tiró, que prenia notes amb signes taquigràfics, es conserven 55 discursos de Ciceró, entre els quals destaquen:

• Verrines: 7 discursos contra Gai Verres.
• Catilinàries: 4 discursos contra la conspiració de Luci Sergi Catilina.
• Filípiques: 14 discursos on ataca Marc Antoni.