Història de Tàrraco: Matança, Incendis i Arquitectura Romana

Serie 1 Opció A

A la mateixa època va tenir lloc una matança terrible entre els nucerins i els pompeians en un espectacle de gladiadors que oferia Livinei Règul. Primer van agafar pedres i al final, les passaven. La plebs dels pompeians, a casa dels quals s'oferia l'espectacle, va ser més forta. En conseqüència, molts nucerins van ser transportats a la seva ciutat amb el cos mutilat a causa de les ferides i la majoria plorava les morts dels seus fills o dels seus pares.

Antecedents de Tàrraco

L'antecedent preromà de Tàrraco era en territori de la tribu dels cessetans, probablement conegut amb el nom de Cesse. L'any 218 aC, en el marc de la segona guerra púnica, amb motiu del desembarcament de tropes romanes a Empúries per aconseguir tallar el subministrament de tropes als cartaginesos, els germans Escipió van establir un praesidium que esdevindria la futura Tàrraco. Però no fou fins al segle I aC que Juli Cèsar li va concedir la categoria de colònia, fet que després fou corroborat per August, en atorgar-li el nom oficial de Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco.

Ja des d'època republicana va esdevenir capital de la Hispania Citerior, província que més tard August va convertir en Hispania Citerior Tarraconensis. La ciutat, d'unes 70 ha, estava envoltada per una muralla i s'estructurava en tres terrasses. A la terrassa més alta, hi havia un temple; en la terrassa del mig, es construïren els edificis administratius necessaris per al govern de la província, al voltant d'un fòrum provincial; a la terrassa inferior, es va construir un circ que ocupava tota l'amplada determinada per la muralla; es conserven encara les escales d'accés des de la terrassa del circ fins a la del fòrum, protegides per una torre (anomenada del Pretori). Finalment, a la part més baixa, fins a tocar al port, hi havia tots els edificis públics, privats i residencials propis d'una colònia, com ara les insulae de cases o el fòrum local; ja fora del clos emmurallat es trobaven el teatre i l'amfiteatre.

Prop de la ciutat, es troba un monument funerari conegut com a Torre dels Escipions i l'arc de Berà, així com les restes de la pedrera de El Mèdol; a l'oest, hi ha les restes gairebé intactes d'un dels aqüeductes de la ciutat, conegut amb el nom de pont de Les Ferreres.

Serie 4A: 2010

En llocs diversos alhora al voltant del fòrum va produir-se un incendi. Al mateix temps, van cremar les botigues dels prestamistes; després el foc va arribar als edificis privats. El temple de Vesta va ser protegit amb dificultats gràcies a l'obra de tretze esclaus, que van ser deixats en llibertat. L'incendi va continuar dia i nit. No hi va haver dubte que aquest incendi s'havia originat a causa de la mala fe humana.

Subministrament d'Aigua a les Ciutats

Els romans asseguraven el subministrament d'aigua a les ciutats excavant pous o construint cisternes, per captar l'aigua de la pluja, que després era distribuïda a través de fonts públiques. A més, van idear una manera nova de transportar l'aigua de llocs molt allunyats, els aqüeductes. Un aqüeducte és, doncs, una construcció pensada per portar aigua a un nucli habitat des de distàncies considerables.

La part més important de l'aqüeducte és l'specus o canal rectangular per on circula l'aigua, que ha de tenir una inclinació constant per evitar-ne l'acumulació sobtada. Per això, els aqüeductes tenen recorreguts llargs. Per mantenir aquesta inclinació constant, en alguns casos n'hi havia prou amb excavar un solc en el terreny a peu pla; en d'altres, calia excavar túnels i, finalment, en els casos que exigien superar els grans desnivells del terreny, els romans van optar per construir diversos pisos d'arcades. Per evitar les filtracions, l'specus presentava un recobriment intern impermeabilitzant; estava cobert amb lloses planes o amb volta de canó, i intermitentment, presentava uns forats o registres que permetien la neteja periòdica. En alguns casos, els romans també van utilitzar grans canonades per transportar l'aigua. Les aigües residuals eren tretes de les ciutats mitjançant el sistema de clavegueram. Al Principat s'han conservat restes d'aqüeductes a Tarragona, a Barcelona, a Sant Jaume dels Domenys; a la Península Ibèrica, comptem amb aqüeductes importants a Segòvia i a Mèrida.

Serie 5A: 2010

Neró, disgustat per la llejor dels edificis antics i per l'estretor dels carrers, va incendiar Roma tan obertament que molts antics cònsols van atrapar els criats d'ell amb torxes en les seves propietats i els magatzems de gra al voltant de la Casa Aúria, l'espai dels quals desitjava especialment, van ser enderrocats per màquines de guerra.

Disseny d'una Ciutat Romana

El disseny d'una ciutat romana de nova planta és un quadrat o rectangle regular que era dividit en quatre parts mitjançant dos eixos perpendiculars que constituïen les dues vies principals de la ciutat: un de nord a sud, anomenat cardo maximus; l'altre, d'est a oest, anomenat decumanus maximus. Paral·lels a cadascun d'aquests es traçava una quadrícula que dibuixava els carrers secundaris i dividia la ciutat en illes.

En el subsòl es construïa una xarxa de clavegueres, coincident amb la quadrícula dels carrers, que assegurava l'evacuació de les aigües residuals. El fòrum era una plaça enllosada en la intersecció del cardo amb el decumanus on hi havia els edificis públics de la ciutat; era l'espai de representació pública i de trobada de la gent. Els edificis públics esmentats eren: la basílica, seu de l'administració de justícia, dels negocis i dels intercanvis comercials; la cúria, seu del senat; els temples, el més important dels quals era el dedicat a la Tríade Capitolina; les botigues comercials.

Les zones dedicades a loci -teatre (Tàrraco, Clúnia, Cartagena), amfiteatre (Tàrraco, Mèrida, Itàlica), circ (Tàrraco, Mèrida)- es construïen en espais més perifèrics. La ciutat també contemplava edificis termals (Empúries). Aquest traçat de carrers paral·lels s'inspira en el traçat hipodàmic de l'arquitecte Hipòdam de Milet i en l'estructura del campament militar romà.

Les cerimònies rituals de fundació d'una ciutat consistien en: a) la consulta de la voluntat dels déus, b) la delimitació del terreny que ocuparia, c) el traçat del perímetre mitjançant el solc d'una arada menada per un parell de bous, d) el traçat de la quadrícula dels carrers. La defensa s'assegurava per un circuit de muralles perimetrals com ara les de Tàrraco, de Barcelona, de Girona o d'Empúries; el subministrament d'aigua es feia, en general, mitjançant pous i cisternes, que recollien l'aigua de la pluja (aquests eren els sistemes usats, per exemple, a Empúries), i per mitjà d'aqüeductes que eren conduccions que transportaven l'aigua dels punts d'origen, quan aquests eren molt allunyats de la ciutat (per exemple, a Tarragona, Barcelona, Segòvia, etc.).

Serie 1 2009 A

Jo no esperava de part dels habitants de Siracusa cap tipus d'ajut ni en públic ni en privat, ni tenia tampoc intenció de demanar-los-el. Mentre m'ocupava d'això, de cop se'm presenta Heracli, qui aleshores exercia el càrrec de magistrat a Siracusa. Va negociar amb mi i amb el meu germà que ens presentéssim davant el seu senat.

Amfiteatre Romà

L'amfiteatre era un edifici típicament romà. Era el·líptic; la seva estructura fa pensar en la unió de dos teatres. Les seves parts més característiques eren:

• l'arena o espai on es feien els espectacles,
• la cauea o espai on se situava el públic. Començava a uns quants metres de la pista, damunt d'un pòdium o plataforma. S'accedia a cada sector mitjançant unes portes anomenades uomitoria,
• el subterrani, o espai sota l'arena on es guardava el material i hi havia les gàbies de les feres,
• el uelum per cobrir l'espai amb aquest tendal.

Els espectacles que hi tenien lloc eren:

• lluites de gladiadors, uenationes, combats en què intervenien animals,
• naumàquies, veritables reproduccions històriques de batalles navals.

Conservem amfiteatres a les ciutats de Tàrraco, Empúries, Mèrida, Segòbriga, Itàlica. Al circ tenien lloc les curses de cavalls. La planta d'un circ romà era rectangular i allargada. La pista estava dividida per un mur baix i llarg, denominat spina, situat al bell mig. A cada extrem hi havia les metae o pilars que assenyalaven el punt on havien de girar els carros. Al davant d'una de les metae es trobaven les carceres, on carros, cavalls i aurigues esperaven el moment de sortir. Hi havia quatre equips o factiones, que es distingien per quatre colors. Cada auriga sortia a la pista amb una túnica del seu equip. Els carros eren tirats per dos cavalls (bigae) o quatre (quadrigae). Conservem circs d'època romana a les ciutats de Tàrraco i Mèrida.

Teatre Romà

Les representacions de tragèdies, comèdies i altres peces dramàtiques tenien lloc al teatre. Els romans veien, sobretot, el teatre com una diversió. L'estructura i les diferents parts d'un teatre, sempre de planta semicircular, eren:

• la cauea o graderia, que podia descansar sobre la falda d'una muntanya o sobre un sistema de voltes de formigó i galeries. S'hi entrava pels accessos (uomitoria);
• l'orchestra o zona semicircular que hi havia al peu de la graderia. Estava reservada a la gent més important;
• l'scaena o escena, que constava de proscaenium, plataforma rectangular i allargada on actuaven els actors, postscaenium, lloc on els actors es vestien i desvestien, subscaenium, situat sota l'escenari, lloc on es guardava la maquinària.

Una de les característiques més destacables era la seva immillorable acústica. Conservem teatres romans a Tàrraco, Mèrida, Clúnia, Cartagena, Sagunt, etc.

Serie 3 2009 B

Mentre Cèsar disposa i organitza aquests preparatius, envia per davant a Hispània el llegat Gai Fabi amb tres legions i li ordena ocupar ràpidament els passos dels Pirineus, que aleshores estaven ocupats amb guarnicions pel llegat Luci Afrani. Ordena que el segueixin les altres legions que hivernaven més lluny.

Tàrraco i la Segona Guerra Púnica

Tàrraco, com a conseqüència directa de les favorables condicions estratègiques i de la immillorable situació geogràfica, va esdevenir la base principal de les campanyes militars de la Segona Guerra Púnica (218 aC) -de fet, la seva fundació s'associa directament a la família dels Escipions- i, posteriorment, de les operacions de conquesta del territori hispànic. Tot això va implicar la fundació d'un praesidium militar a la part alta de la ciutat, que en hora ben primerenca va incorporar un potent recinte emmurallat per garantir-ne la protecció.

D'aquesta manera, Tàrraco va consolidar el seu protagonisme en el procés de romanització d'Hispània, alhora que afirmava les bases que li permetrien assumir la capitalitat, un cop acabada la pacificació del territori. En el segle I aC, dos fets importants marquen les esdevenidors de la ciutat: en primer lloc, la concessió a la ciutat de l'estatut de colònia de dret romà (a partir d'aquest moment, la ciutat pren el nom de Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco, títol obtingut gràcies a Cèsar després de la victòria contra els pompeians a Hispània, o a Octavi August, que va establir-s'hi durant els anys de les guerres càntabres). Llavors Tàrraco esdevingué durant tres anys la capital de l'Imperi Romà (27-24 aC).

Així mateix, es va convertir en capital de la província de la Hispània Citerior Tarraconense, la més gran de tota Hispània, a més del seu propi conuentus o districte judicial. A partir d'aquest moment s'inicia un programa destinat a dotar la capital de la província del nivell urbanístic i monumental adient, del qual en són bona mostra el fòrum, l'amfiteatre o el circ, que ocupava un lloc central en la distribució urbana de la ciutat, i, ja als voltants de la ciutat, l'Arc de Berà, l'aqüeducte de les Ferreres o la Torre dels Escipions.

La importància de la ciutat, una de les més grans d'Hispània pel nombre d'hectàrees ocupades, unes 70, es va mantenir fins a mitjan segle III dC. Dues són les peculiaritats que distingeixen la ciutat de Tàrraco d'altres ciutats romanes; una és el fet de posseir dos fòrums: el fòrum de la ciutat, centre administratiu i religiós de la ciutat, on destacaven la basílica i un temple dedicat a la tríada capitolina, i el fòrum provincial, exclusivament dedicat a la província i edificat en temps de Vespasià, després del 70 dC, que no depenia de la colònia, sinó que estava sota l'autoritat del consell de representants de tota la província de la Hispània Citerior Tarraconense.

L'altra peculiaritat és que la ciutat de Tàrraco no segueix l'estructura típica de les ciutats romanes (a partir de l'encreuament del cardo i el decumanus), sinó que va haver d'adaptar-se al difícil relleu d'un turó que descendia fins al mar i que s'esglaonava en una sèrie de 3 grans terrasses: el circ n'ocupava tota una i mig partia la ciutat; en les dues superiors es va edificar el fòrum provincial (en una el temple i en l'altra la plaça de representació), mentre que els nivells inferiors, que baixaven fins al port, eren les àrees residencials, amb el fòrum de la colònia situat en l'extrem sud-oest de la ciutat, en comptes d'ocupar un espai més central com era costum.

Les exigües restes d'un carrer (decumanus) pertanyent a l'àrea residencial immediata a la basílica fan pensar que el traçat viari era ortogonal. Si prenem com a model aquesta quasi única mostra, hem de suposar que els carrers feien un fort pendent, estaven empedrats i disposaven de clavegueres. Els edificis que s'hi observen són modestos: una casa amb un petit peristil i algunes tabernae (establiments comercials), una d'elles amb habitatge a la rebotiga. El port, el teatre i l'amfiteatre quedaven fora muralla. Tres aqüeductes proveïen d'aigua la ciutat des del seu entorn.