Història i sintaxi del català: període preliterari i oracions

Català preliterari

A partir del segle VIII la llengua vulgar va guanyar força davant del llatí. El poble ja no entenia el llatí eclesiàstic i, tot i que durant molt de temps s'escrivia en llatí, en les redaccions dels escriptors —que parlaven català— s'hi poden apreciar paraules i breus frases en català. No serà fins al segle XII que el català passarà a ser escrit. Comença a ser necessari fer entendre al poble les lleis o les normes religioses; és per això que els primers textos en català són de caire religiós i jurídic.

Durant la primera meitat del segle XII apareix el Fòrum Iudicum, una traducció d'un codi de lleis visigòtiques. A finals del segle XII apareixen també les Homilies d'Organyà, considerades el primer gran document que conservem de la llengua catalana: són una col·lecció de sis sermons amb evangelis i epístoles.

Amb l'aparició d'una literatura laica, al segle XIII es promou l'ús del català com a llengua de cultura. Serà l'obra de Ramon Llull la que donarà l'empenta definitiva al català.

Sintaxi

Oracions coordinades

Són oracions que tenen igualtat sintàctica i un nexe coordinador. Tipus principals:

• Copulativa: tenen valor de suma; els seus nexes són: i, o, ni.
• Distributiva: alternança sense exclusió; els seus nexes són, per exemple, ara... ara, no solament... sinó. Ex.: «ara riu, ara plora».
• Disjuntiva: alternativa, tria obligada; els nexes són: o, o bé. Ex.: «marxem o posem-nos a treballar».
• Adversativa: contrarietat i oposició; nexes comuns: però, tanmateix, altrament, nogensmenys.
• Il·latives: expressen deducció; els nexes són: doncs, per tant, per consegüent. Ex.: «Plou? Doncs sortirem.»

Oracions subordinades substantives

Són oracions amb desigualtat sintàctica i dependència semàntica i funcional: hi ha una oració principal i una o més oracions subordinades que fan una funció respecte de l'altra.

Segons l'estructura hi ha: completives, d'infinitiu, interrogatives, de relatiu substantivades.

Segons la funció: poden actuar com a subjecte, CD (complement directe), CRV (complement de règim verbal), atribut, CN (complement nominal), C.adj. Exemple: «En Joan canta quan la Maria balla».

Oracions subordinades adjectives

Especificatives: restringeixen l'abast de l'antecedent; el limiten; no s'escriuen amb comes.

Explicatives: amplien la significació de l'antecedent, ja que en donen més informació; s'escriuen amb comes.

Exemples:

• Especificativa: «La gent que es renta a la banyera fa una gran despesa d'aigua».
• Explicativa: «La gent, que es renta a la banyera, fa una gran despesa d'aigua».

Oracions subordinades adverbials

Són oracions sintàcticament dependents que equivalen a un adverbi o a un sintagma adverbial; per tant, fan la funció de complement circumstancial. Es classifiquen en:

• Pròpies: es poden substituir per un adverbi i afecten el verb (temporals, locals, modals).
• Impròpies: no es poden substituir per un adverbi i afecten tota l'oració (comparatives, condicionals, causals, finals, consecutives, concessives).

Ex.: «Marxo on ningú no em pugui localitzar».

Història de la llengua

Substrat lingüístic

Són les restes que les civilitzacions anteriors a la romanització deixen sobre el llatí vulgar i que el modifiquen.

La romanització

Procés d'assimilació de les formes de vida romanes.

Adstrat

Influència que una llengua en formació rep d'altres llengües per un predomini cultural.

Pronoms relatius

Pronoms relatius més habituals: que, què, qui, on, el qual, la qual, els quals, les quals, la qual cosa, cosa que, de les quals, en què, en la qual.