Història de la Revolució Francesa (1789-1799)

Les causes de la revolució

Al final del segle XVIII, a França, hi havia amplis sectors socials que desitjaven canvis profunds. La burgesia aconseguia beneficis econòmics, però se li impedia accedir al poder polític. Animats per les noves idees il·lustrades, els burgesos reclamaven canvis polítics que posessin fi a l'intervencionisme estatal, als privilegis aristocràtics i a l'absolutisme. Enfront de la burgesia, una poderosa aristocràcia s'aferrava a l'antic model feudal, s'esforçava a consolidar i augmentar els seus privilegis i s'oposava amb força a qualsevol intent de canvi. Una greu crisi econòmica va acabar de complicar la situació: les condicions de vida dels camperols es van agreujar a causa de les males collites, que van provocar fam i malestar al poble. Finalment, les finances reials estaven en una situació de bancarrota i el tercer estat es feia càrrec dels tributs.

La convocatòria d'Estats Generals

Calonne, ministre de Lluís XVI, va proposar que la noblesa contribuís a pagar impostos. La noblesa s'hi va oposar radicalment. La rebel·lió nobiliària va provocar una greu crisi política i va obligar el rei Lluís XVI a convocar els Estats Generals per a elaborar els anomenats quaderns de queixes, que recollien les peticions del rei i del tercer estat. Aquests incorporaven aspiracions com ara la supressió dels drets feudals i l'abolició de privilegis.

L'Assemblea Nacional Constituent

Els diputats havien de legislar per abolir l'Antic Règim i, alhora, satisfer una població que defensava la revolució i era protagonista dels canvis polítics. Es va procedir a l'abolició jurídica del feudalisme: estaments, servitud personal, delmes, rendes i justícia senyorial van ser suprimits. En segon lloc, es va aprovar la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, que atorgava als francesos la condició de ciutadans lliures i iguals davant la llei, amb drets naturals, polítics i de propietat. A més, establia la sobirania de la nació com a expressió de la voluntat general. Es va iniciar la redacció d'una constitució, aprovada el setembre del 1791. El text definia una monarquia constitucional basada en la divisió de poders: executiu, legislatiu i judicial. Es va mantenir el dret de veto al rei, que permetia bloquejar les lleis. El sufragi censatari limitava la participació als ciutadans, definits per un nivell determinat de renda. Es van abolir les duanes interiors i es va establir la llibertat de comerç. Tots els ciutadans eren iguals davant la fiscalitat, es va garantir la llibertat d'empresa i es van prohibir els gremis. Una constitució civil del clergat va imposar el jurament constitucional als eclesiàstics i va provocar la divisió entre els sacerdots refractaris.

La radicalització de la revolució: la caiguda de la monarquia

El procés revolucionari va haver de fer front a l'oposició dels antics privilegiats. Els nobles i els eclesiàstics volien restablir l'Antic Règim. El front patriòtic, que l'any 1789 va impulsar la creació de l'Assemblea Nacional, va començar a dividir-se. Paral·lelament, un sector més radical de la burgesia reclamava una organització més democràtica de la vida política i reformes de caràcter econòmic que beneficiessin els més desafavorits. El juny de 1791, després d'haver estat elaborada la constitució, es van elegir els diputats del nou parlament o Assemblea Legislativa. Molts dels diputats formaven part de clubs o societats: a la dreta, el club dels feuillants, i a l'esquerra, el dels girondins, els jacobins i el dels cordeliers. El 20 d'abril del 1792, l'Assemblea va decidir declarar la guerra a Àustria, considerada el focus de la contrarevolució. Els sans-culottes de París van exigir l'abolició de la monarquia. La insurrecció va esclatar el 10 d'agost del 1792 amb l'assalt a les Tulleries. El triomf popular va significar l'arrest del rei i la convocatòria d'eleccions amb sufragi universal masculí.

La Convenció girondina

El govern estava a les mans dels girondins, que van adoptar posicions moderades, i s'enfrontaren als girondins amb els muntanyencs. El primer problema fou decidir què s'havia de fer amb el rei Lluís XVI. Els girondins eren partidaris de castigar-lo per traïció, però els jacobins el volien processar, i la pressió popular va obligar a jutjar-lo i condemnar-lo. L'execució del monarca va donar impuls a una coalició europea antirevolucionària. La situació es va agreujar amb la insurrecció dels llauradors, provocada per la fam i les noves lleves. El 1793 van tenir el suport dels capellans refractaris i dels nobles. Mentrestant, a París, els sans-culottes reclamaven reformes socials i igualitaristes. Els jacobins van creure convenient fer un cop de força i dur a terme una experiència nova de govern social i democràtic.

La Convenció jacobina: el Terror

Els jacobins van arrestar i executar alguns dels principals dirigents girondins i van inaugurar l'etapa de la Convenció jacobina. Van aprovar una nova constitució que va establir la sobirania popular i el sufragi universal masculí. Van establir un govern revolucionari que va suspendre les garanties constitucionals i va iniciar una política coneguda com "el Terror", que tenia com a objectiu vèncer els enemics interiors i exteriors de la revolució i satisfer els grups populars més radicalitzats. El Comitè de Salvació Pública, controlat per Robespierre, va concentrar tots els poders i va prendre mesures excepcionals. També es van implantar una sèrie de reformes socials demanades pels sans-culottes: redistribució de la propietat agrària, un preu màxim dels articles de primera necessitat, càstig als especuladors, abolició completa de la feudalitat i salaris mínims. Es va establir l'educació primària gratuïta i obligatòria. Al principi del 1794 semblava que la República s'havia salvat, però els més radicals demanaven més igualtat. Robespierre i els seus fidels van eliminar els adversaris a la dreta o a l'esquerra. Tots els seus enemics es van unir, van aconseguir detenir-los i els van executar el 10 de termidor de l'any II.

La República burgesa

Es va aprovar una nova constitució. El Directori va reprimir amb duresa les revoltes populars dirigides pels sectors més esquerrans, que defensaven la continuïtat de la revolució. L'exèrcit, però, va ser més important en la política exterior, que era favorable a França. Davant de les tensions socials, la inestabilitat i els problemes econòmics, la burgesia va començar a pensar que l'exèrcit era l'única possibilitat de mantenir l'ordre social. El 18 de brumari, Napoleó Bonaparte va fer un cop d'estat i va accedir al poder, va clausurar definitivament la revolució i va iniciar el Consolat.