Història de la Música: Barroc i Classicisme

El Barroc: Ostentació i Contrastos (Segle XVII - 1750)

El Barroc abraça el segle XVII i la primera meitat del segle XVIII, fins al 1750, any de la mort de Johann Sebastian Bach. L'art és ostentós i brillant. Els llenguatges artístics, visual i musical, van ser un mitjà de persuasió i de propaganda per magnificar el poder establert. Els artistes exaltaven amb el mateix èmfasi els valors religiosos i els valors mundans, el triomfalisme de l'Església Catòlica i el luxe de les monarquies absolutes europees. A les repúbliques i als Estats protestants reflectien el poder de la rica classe emergent, la burgesia.

El Barroc també va ser una època de grans contrastos: lluites de religió i polítiques, tensions socials, crisi econòmica. Després del Concili de Trento (1545-1563), Europa havia quedat dividida en dos grans bàndols, catòlics i protestants, cada vegada més distants i inconciliables. L'art reflectia aquesta tensió i inestabilitat. La música vocal i instrumental era com una pintura sonora plena de clarobscurs i d'efectes que havia d'enlluernar i commoure l'oient.

En aquesta època sorgiren nous gèneres instrumentals i tingueren un gran desenvolupament les arts escèniques: el teatre (la tragèdia i la comèdia), el drama musical (l'òpera i l'oratori) i el ballet.

Glòria al Rei: Música a les Corts Europees

En el Barroc, el gust per la posada en escena va contagiar totes les arts. L'arquitectura, l'escultura, la pintura i la música es van relacionar més que mai per formar un espectacle total.

A Versalles es representaven òperes fastuoses, els ballets eren protagonitzats per déus de l'Olimp. Jean-Baptiste Lully (1632-1687) componia peces majestuoses, d'acord amb l'esplendor del palau de Versalles i destinades a l'exaltació de Lluís XIV, el Rei Sol. Les seves obertures solemnes i lentes ritmaven les entrades dels seguicis reials als salons. El rei tenia un poder absolut, ho decidia tot. També el gust, les monedes i l'etiqueta.

Quan es restaurà la monarquia anglesa, el rei Carles II va voler implantar la música a la seva cort per emular els fastos de Versalles. Henry Purcell va escriure moltes odes cortesanes per commemorar els grans esdeveniments. Era alhora músic de palau, de teatre i d'església.

Georg Friedrich Händel va ser qui va posar en escena la imatge més sumptuosa i brillant del poder. Aquest compositor alemany es va convertir en la figura de moda. La música de Händel va convertir la ciutat de Londres en un immens escenari teatral.

Glòria de Déu: Música Religiosa al Barroc

Als Estats alemanys, l'esperit del luteranisme necessitava una música menys mundana i més meditativa. Ho deia Johann Sebastian Bach: "l'origen i la finalitat de la música era la glorificació de Déu".

També a l'Església protestant la música, "bell i magnífic Déu", era un instrument de persuasió. Els fidels cantaven corals traduïts del llatí a l'alemany, es tocaven grandioses obres per a orgue amb sonoritats corprenedores que reforçaven l'impacte de la paraula de Déu.

Les cantates de Bach estaven considerades com una "Bíblia dels pobres". Les seves passions són cantates que narren en alemany moments de la vida i la mort de Crist, segons els evangelis de sant Joan i sant Mateu. La veu del poble està representada a les parts corals, que comenten els episodis bíblics.

Als països catòlics el sentit dramàtic de l'època es manifestà en un gènere vocal i instrumental religiós: l'oratori, sorgit a Itàlia. La paraula "oratori" deriva dels oratoris romans, llocs que havien estat destinats a l'oració dels fidels.

Els oratoris eren en llatí o en llengua vulgar i solien narrar històries de sants i episodis trets de l'Antic Testament, perquè fossin exemple per als fidels. Els oratoris no es representaven escènicament amb vestits.

El Classicisme: Raó, Equilibri i Claredat (1750-1820)

A partir del 1750 un nou corrent social, cultural i artístic recorria tot Europa: la Il·lustració. En nom de la raó es qüestionaven els costums i els valors de la societat, i per primera vegada es parlava dels drets i de les aspiracions dels individus.

Els anglesos debatien sobre llibertat d'idees i els enciclopedistes francesos afrontaven, amb esperit científic, tots els aspectes de la realitat: de la política a la filosofia, de l'economia a la música.

El model musical de l'"època de les llums" era el Classicisme, basat en l'equilibri i la claredat de les estructures, lluny dels excessos ornamentals i contrastos dramàtics del Barroc.

Viena es va convertir en la capital musical. Hi residien els principals protagonistes de l'època, Haydn, Mozart i Beethoven.

La Sonata Clàssica i la Forma Sonata

La sonata barroca deriva en la sonata clàssica. Es tractava d'una composició per a un o dos instruments, generalment el violí o el clavecí, i a partir de la segona meitat del segle XVIII, el piano.

La sonata estava formada per tres o quatre moviments: Allegro - Lento - Allegretto - Allegro.

L'estructura del primer moviment de les sonates s'anomenava forma sonata. La forma sonata tingué una gran difusió i es va aplicar als primers moviments de les altres obres instrumentals: trios, quartets, simfonies i concerts per a solista i orquestra.

Neix l'Orquestra Simfònica

Amb relació al Barroc, l'orquestra va doblar pràcticament el nombre de músics, que passaren a ser trenta aproximadament. En aquesta època també s'hi incorporaren nous instruments, com el clarinet o les timbales.

Beethoven convertí l'orquestra en un potentíssim instrument de seixanta elements, va donar més rellevància a la secció de vent i així preparà el camí al gran desenvolupament simfònic del segle XIX.

La Simfonia: Una Gran Sonata per a Orquestra

La simfonia clàssica és com una gran sonata per a orquestra. Franz Joseph Haydn compongué més de cent simfonies diferents, mostrant sempre enginy i imaginació. A les seves simfonies, els instruments de corda i arc eren els protagonistes i s'alternaven amb instruments de vent i les timbales per a crear contrastos de color.

Haydn va ser una referència per als músics de la seva època com Mozart, que va ser deixeble seu, i, més tard, Beethoven, que sempre reivindicaria el coneixement de totes les regles per després transgredir-les.

Les nou simfonies de Beethoven van ser una referència obligada per als grans simfonistes del segle XIX.

El Concert per a Piano i Orquestra

En el segle XVIII va desaparèixer el concerto grosso barroc i es va desenvolupar el concert per a instrument solista: violí, flauta, oboè, etc. En un concert clàssic, els temes eren representats primer per l'orquestra i després per l'instrument solista.

El piano s'imposà com a instrument solista modern per excel·lència gràcies a les seves possibilitats sonores i expressives. Amb l'auge del piano, el clavecí anà caient en desús progressivament.

Per als músics de l'època, com Mozart i Beethoven, els concerts per a piano i orquestra eren la millor ocasió per fer-se conèixer i poder exhibir les seves qualitats interpretatives.

L'Orgue: Història i Evolució d'un Instrument Mil·lenari

L'orgue és l'instrument més antic de teclat. És aeròfon i els seus avantpassats són la siringa i la cornamusa (o gaita), disposa d'un sac per emmagatzemar-hi l'aire.

Com es produeix el so de l'orgue?

El so de l'orgue es produeix a partir de l'aire enviat per una manxa a pressió constant i ressona en uns tubs de ressonància. Quan es premen les tecles o s'acciona el pedaler, un teclat per als peus, s'obre la vàlvula del tub que li correspon, l'aire hi passa i es posa en vibració. L'organista pot triar entre els diversos registres accionant unes palanques que es corresponen amb els tubs. Alguns orgues tenen més de 10.000 tubs i centenars de registres.

No hi ha dos orgues iguals i l'organista s'ha de familiaritzar amb l'instrument abans de poder-lo tocar.

Descripció de l'orgue

La consola d'un orgue és el pupitre davant del qual s'asseu l'organista. La consola es compon de: els teclats manuals, diversos registres, el pedaler i una sèrie de mecanismes que permeten obtenir combinacions tímbriques diferents.

Història de l'Orgue

L'orgue ha anat evolucionant amb els segles, ha desenvolupat noves possibilitats tècniques i sonores, també les seves dimensions han canviat amb el pas del temps.

Els primers orgues grecs i romans funcionaven per mitjà d'un sistema hidràulic en el qual la manxa accionava una bomba activada per aigua.

L'orgue medieval era portàtil. En el Renaixement es va ampliar l'extensió del teclat i es va incorporar el pedaler. A l'època barroca, els constructors alemanys van millorar el sistema de manxes i van augmentar els registres. Finalment, al segle XIX, es van introduir millores tecnològiques que es basaven en l'ús de l'electricitat. Els orgues electrònics van ser una aportació del segle XX.

En els primers orgues positius mentre una persona tocava, una altra accionava les manxes.

A Espanya l'orgue té una gran tradició. Durant els darrers anys, la restauració d'orgues antics ha augmentat l'interès per l'instrument. El Barroc valencià va ser esplendorós i va tenir un gran mestre: Joan Cabanilles, compositor i organista de la catedral de València.