Història i Llenguatge del Cinema: Tècniques i Evolució

La càmera: moviments i angles d'enquadrament

La càmera: moviments

• Càmera fixa: la càmera resta immòbil sobre un suport i enregistra tot el que va passant per davant.
• Panoràmica: moviment de rotació de la càmera sobre si mateixa, ja sigui vertical, horitzontal o oblic, però sense desplaçament (finalitat: la descripció).
• Tràveling: moviment de desplaçament de la càmera en qualsevol direcció, sense variar la seva distància del terra. El moviment es fa sobre rodes o raïls.
• Zoom: fals tràveling o tràveling òptic.
• Moviment d’apropament o allunyament: obtingut per variacions en la distància focal de l’objectiu de la càmera.
• Moviment lliure amb grua: la càmera es mou combinant la panoràmica i el tràveling, però també elevant-se o movent-se obliquament en qualsevol direcció amb ajuda d’una grua.
• Moviment lliure sense grua: càmera col·locada sobre l’espatlla de la persona que filma. Proporciona una sensació de document personal o periodístic.

Angles d'enquadrament

• Normal: la filmació es fa seguint la mateixa horitzontal de la càmera.
• Picat: l’objecte filmat està per sota de l’horitzontal de la càmera.
• Contrapicat: l'objecte filmat està per sobre de l’horitzontal de la càmera.

Profunditat de camp i conceptes visuals

Profunditat de camp: zona de l’espai entre el primer objecte i l’últim que es veuen enfocats, nítids. Permet que apareguin en un mateix enquadrament objectes o personatges que estan a distàncies molt diferents de la càmera. Es pot obtenir pels objectius de la càmera o per mitjà de trucatges. Orson Welles va ser un innovador en l’ús d’aquesta tècnica.

• Veu en off: veu que se sent però s’emet fora de camp.
• Plató: espai tancat adequadament equipat i condicionat que serveix d’escenari en els rodatges cinematogràfics.
• Camp: tot allò que es veu en un pla a la pantalla.
• Contracamp: allò que no es veu en el pla, però que té importància per a l’acció.

El muntatge i l'estructura narrativa

El muntatge és l’operació consistent a empalmar diversos fragments de filmació, obtinguts separadament, de manera que acabin formant una successió ordenada i coherent que constitueixi la pel·lícula definitiva. El procés de muntatge d'una pel·lícula requereix:

• Seleccionar els fragments més adequats de les preses que constituiran els diferents plans de cada seqüència.
• Decidir la longitud d’aquests fragments, ja que això determinarà el ritme de la pel·lícula: si són curts, el ritme serà ràpid; si són llargs, en canvi, serà més lent.
• Ordenar aquests fragments per formar cada seqüència i, en general, tota la pel·lícula.
• Empalmar els fragments.

Unitats del llenguatge cinematogràfic

• Pla: espai fílmic comprès entre dos talls.
• Escena: conjunt de plans, relacionats entre si, amb continuïtat de l'acció en el temps.
• Seqüència: unitat relativament autònoma que constitueix un tot des del punt de vista de l'acció. La seqüència sol estar integrada per més d’una escena i per un nombre diferent de plans, però també pot ser que estigui formada per un sol pla, que en aquest cas rep el nom de pla-seqüència.

Els orígens del cinema i els primers passos

El desembre del 1895, al Grand Café de París, els germans Lumière van presentar un artilugi tecnològic que havien batejat amb el nom de cinematògraf. Damunt d’una tela, una immensa màquina de tren va avançar cap als espectadors amb tota naturalitat. El cinema acabava de néixer com a espectacle públic. Amb la invenció de la fotografia l’any 1816 (tot i que el text esmenta 1916), la imatge fotogràfica era estàtica, i les coses reals es movien. Thomas Alva Edison, abans dels Lumière, ja havia presentat una pel·lícula amb imatges en moviment. El Kinetoscopi, l’invent d'Edison, estava pensat per ser vist individualment.

La sessió al Grand Café és coneguda pel títol de "Arribada d’un tren a l’estació". Durada: menys d’un minut. Eren pel·lícules filmades des d’un lloc, amb la càmera ben fixa. La majoria de films tenien una finalitat documental: els germans volien estudiar la realitat de manera científica. Es pensava en l’enquadrament tenint en compte la composició, la perspectiva i la distribució de les persones. El cinema s'entenia com una tria visual feta segons la sensibilitat i els interessos artístics dels homes i les dones que se situen darrere de la càmera.

Moviments i estils cinematogràfics primigenis

• Muntatge d’atraccions: dues imatges diferents posades una darrere de l’altra creaven en l’audiència un significat nou.
• Expressionisme: moviment cinematogràfic que es desenvolupa a Alemanya en acabar la Primera Guerra Mundial. Les pel·lícules alemanyes van mostrar les pors, febleses i contradiccions d’una societat vençuda després de la guerra. Es caracteritzen per una il·luminació plena de contrastos entre blanc i negre. Es va adoptar aquest tipus d’il·luminació en el cinema de terror i els escenaris criminals dels films de gàngsters.

L'edat d'or de Hollywood i el sistema d'estudis

Es produeix un domini econòmic dels EUA sobre el continent europeu. Els americans aprofiten la feblesa d’Europa per "colonitzar" culturalment les pantalles d’arreu del món, seguint les pautes marcades per Griffith.

• Productor: la persona que posa els diners per fer i organitzar les pel·lícules.
• Warner Bros: introdueix per primera vegada els efectes sonors.

El Crac del 1929 i la fàbrica de somnis

La crisi econòmica que pateix la població fa que aquesta trobi el cinema com l’únic entreteniment barat capaç d’allunyar les preocupacions diàries. Hollywood es converteix en una grandiosa fàbrica de somnis. Un dels motius màxims d’èxit d’una pel·lícula era la popularitat de les estrelles (Star System). S'utilitza l'el·lipsis per narrar el que és essencial. Les pel·lícules es classificaven per gèneres: aventures, musicals, comèdies, westerns, melodrames, de terror, etc.

• Director: responsable del rodatge, de la planificació i de la direcció dels intèrprets; s’encarreguen de la posada en escena.
• Storyboard: dibuixar els plans de la pel·lícula com si es tractés d’un còmic.
• Plans americans: plans a l’alçada de l’ull humà.

Grans pioners: Méliès i Griffith

George Méliès: el primer creador d'històries

George Méliès converteix el cinema en una fàbrica de fantasies. Se li cremen uns fotogrames mentre projectava una pel·lícula i, en aquell moment, descobreix que tallant i enganxant fotogrames diferents es podien aconseguir efectes inesperats de màgia. El trucatge cinematogràfic acabava de néixer. Méliès realitza obres de fantasia i ciència-ficció com "Viatge a la lluna" o "Viatge a la conquesta del Pol". La seva manera de filmar encara es basava en les lleis del teatre: tot passava sobre un escenari vist de front, en pla general i enquadraments fixos, sense cap moviment de càmera.

David Wark Griffith i la fixació del llenguatge

David Wark Griffith va ser el gran fixador del llenguatge cinematogràfic. Del 1908 al 1914 va realitzar 450 pel·lícules de curta durada. Volia que les seves pel·lícules s’assemblessin a les novel·les de Charles Dickens. Gràcies al seu contingut narratiu, les pel·lícules podien canviar d'espai amb molta rapidesa i explicar més d’una història mitjançant accions paral·leles.

Al 1914, Griffith va passar al llargmetratge. Després de veure els pèplums, va decidir fer un llargmetratge sobre la història americana: "El naixement d’una nació" (1915), ambientada en la Guerra Civil Americana. Aquesta obra va ajudar a avançar en el llenguatge cinematogràfic. El 1916 va realitzar "Intolerància", una obra de tons pacifistes sobre la intransigència humana que va ser un fracàs per la seva dificultat d'assimilació.

El cinema als EUA i l'evolució dels anys 20

Assalt i robatori d'un tren

És el títol més famós dels principis del segle XX, realitzat per Edwin S. Porter. És considerada la primera pel·lícula de l’oest de la història. Presenta un gran relat amb complexitat, personatges primaris i secundaris, i esdeveniments simultanis. Aquests films traslladaven l'acció d'una escena a una altra mitjançant el muntatge, base del llenguatge cinematogràfic.

L'edat daurada del cinema mut

Els anys 20 són l'edat daurada del cinema mut, amb gèneres com el còmic, l'aventura, els westerns i els melodrames. El més important va ser el còmic, amb figures com Charles Chaplin o Rodolfo Valentino. D'altra banda, Sergei M. Eisenstein va ser un dels cineastes més rellevants per la seva explicació dels fets de la revolució; "El cuirassat Potemkin" (1925) és la seva obra més famosa. Finalment, el Star System i l'ús habitual del primer pla van fer que el públic reconegués i fidelitzés les figures que apareixien periòdicament a les pantalles.