Història de la llengua catalana: orígens, evolució i reptes

Història de la llengua catalana

Els orígens del català

El català es va originar a l'edat mitjana a partir de l'evolució del llatí vulgar. Aquesta evolució va tenir lloc entre els segles VII i VIII, de manera gradual i insensible. Quan l'església estableix que la predicació s'ha de fer en romanç, la llengua del poble aixeca acta de la diferenciació de les llengües romàniques respecte el llatí.

Les primeres manifestacions del català van ser orals. La utilització del català en documents escrits va ser posterior:

• S. IX-X: Primers vestigis del romanç en textos en llatí.
• S. XI: Frases en romanç intercalades en textos llatins.
• S. XII: Documents en català.

El català es parla i es comença a escriure a Catalunya Vella. Els contactes amb altres llengües són molt intensos i deixen empremta en la fonètica.

El segle XV: plenitud i factors de crisi

El segle XV va ser un període crucial per a la llengua catalana i va assolir la plenitud territorial i literària. També va viure un Segle d'Or amb grans autors com Joanot Martorell.

Apareixen un parell de factors que faran entrar en crisi la consciència idiomàtica catalana:

1) Es va establir un vincle amb Castella que havia de ser progressivament nociu per a la sobirania lingüística. L'entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara després de l'extinció de la pròpia dels comtes reis del casal de Barcelona (1412) va provocar una castellanització de la cort. I posteriorment el matrimoni de Ferran d'Aragó i Isabel de Castella va marcar l'inici d'una subordinació política i cultural de Catalunya a Castella. Els primers símptomes d'aquesta influència són l'adopció del castellà i la seva admiració com a llengua de cultura.

2) Es va produir una evolució econòmica, social i cultural molt diferenciada entre els diversos territoris catalans. Mentre que Catalunya havia entrat ja des del segle anterior en una greu crisi demogràfica, econòmica i política, València vivia una de les etapes més dinàmiques i esplendoroses de la seva història econòmica i cultural. A finals de segle, aquestes diferències van quallar en la consolidació d'una doble denominació per a l'idioma.

La llengua catalana durant els regnats dels Àustria

La comunitat lingüística catalana va viure un període marcat per dues tendències lingüístiques contraposades: d'una banda, el manteniment del català com a llengua pròpia del país en els usos privats, públics i classes socials; i de l'altra, un procés de progressiva subordinació política a Castella, i conseqüentment, de progressiva introducció del castellà.

El català va ser l'única llengua parlada i entesa pel poble fins al segle XVII, que es va produir una certa propagació del castellà entre les classes socials més altes dels ciutadans. Es va mantenir el català com a llengua habitual de la predicació, administració, escola... En el terreny literari es manté la vitalitat de la literatura popular i la decadència de la literatura culta. A la política real, la tendència progressivament absolutista i centralista de la monarquia va procurar la reducció de tots els territoris hispànics a la cultura i la llengua castellanes.

S'inicia la pressió del francès. La monarquia francesa va perseguir des del primer moment l'ús del català.

La normativització de la llengua

La represa de la literatura culta en català, afavorida per la Renaixença, va fer evident la necessitat d'establir una normativa de la llengua. En la gestació de la normativa del català modern, s'hi enfrontaven dues grans tendències: els partidaris d'adoptar solucions antigues i els favorables a reflectir el que anomenaven "el català que ara es parla". Enmig de la polèmica, el gramàtic Pompeu Fabra i els seus col·laboradors van plantejar una normativa a la vegada fidel a la tradició i vàlida per a tots els territoris de llengua catalana.

La llengua catalana al segle XIX

A partir de la mort de Ferran VII i amb convulsions constants (guerres carlines) es va viure una dinàmica liberal i constitucionalista que va originar una estructura estatal sòlida i unitària.

El segle XIX va ser una etapa de persecució efectiva de la llengua catalana per part de l'estat. Es van dictar tot un seguit de normes sectorials que proscrivien el català i imposaven el castellà en l'ensenyament.

Es va produir també una reacció contra el procés de substitució lingüística del català pel castellà. El Romanticisme va donar un impuls al sentiment de pertinença nacional de certs sectors intel·lectuals i literaris.

Renaixença: un moviment literari i cultural es va proposar la recuperació de la literatura culta en català i de la tradició literària i cultural. Aquest moviment es va consolidar i va assolir la seva plenitud durant les dècades dels anys 70 i 80.

El catalanisme: ideologia política que defensava l'autonomia de Catalunya. Incloïa diversos corrents ideològics, com el catalanisme federalista i republicà de Valentí Almirall i el catalanisme tradicional i conservador.

La resistència lingüística i cultural: la gran majoria de la població es va mantenir fidel a la llengua catalana. Iniciatives clandestines que són la base del redreçament lingüístic i cultural:

• Creació d'empreses editorials.
• Entitats privades.
• Publicació de revistes en català.
• Moviment de la Nova Cançó: els grups i cantautors van ser un altaveu públic per al català.
• Creació d'escoles catalanes.

L'intent de genocidi cultural i lingüístic del franquisme

El franquisme va ser el règim polític dictatorial vigent a l'Estat espanyol. Va comportar un intent d'eliminació sistemàtica de la llengua i cultura catalanes i de substituir-les per la llengua i la cultura espanyoles.

• La postguerra: Anys de penúria econòmica i consolidació interior i internacional del règim franquista.
• El desarrollisme: La dècada dels seixanta es va produir a Espanya un gran desenvolupament econòmic.
• La crisi de la dictadura: El règim entra en crisi, especialment a Catalunya.

Fi del franquisme

La mort del dictador va ser el primer pas d'un període de transició cap a un estat espanyol democràtic. Catalunya va recuperar l'autonomia política. La Constitució espanyola i els Estatuts de Catalunya van establir l'oficialitat del català en les tres comunitats autònomes on es parla.