Història de la llengua catalana: orígens, esplendor i present
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 7,09 KB
Història de la llengua catalana
1. Orígens (de les llengües preromanes al català)
Romanització: desapareixen les llengües preromanes i s'imposa el llatí vulgar.
Protoromanç (ss. V-VIII): fase de transició entre el llatí vulgar i el català.
Substrats i superstrats:
Substrat preromà: paraules preromanes que han perviscut.
Superstrat germànic visigot i franc: aportat pels visigots i pels comtats de la Catalunya Vella.
Superstrat àrab: aportat pels parlants d'algaravia.
Frontera del Llobregat (ss. IX-X): separa el món cristià del musulmà. Catalunya Vella al nord i Catalunya Nova al sud.
2. Segles X-XV (dels primers textos a la plenitud)
Borrell II trenca el pacte de vassallatge amb el rei franc.
Expansió mediterrània de la Corona catalanoaragonesa: Sardenya, Sicília, Atenes i el sud de Grècia. Jaume I incorpora les Illes i el País Valencià.
Primers textos i autors:
Homilies d'Organyà (s. XII): sermons de missa.
Llibre dels Jutges (s. XII): traducció del Forum Iudicum visigot.
Ramon Llull (1232-1316): primeres obres científiques i filosòfiques en una llengua romànica.
Les Quatre Grans Cròniques (ss. XIII-XIV): història en prosa.
Ausiàs March (1400-1459): un dels grans poetes.
3. Segles XVI-XVIII (la Decadència)
Compromís de Casp (1412): arriba al tron Ferran d'Antequera (Trastàmara). El seu matrimoni amb Isabel de Castella reforça l'hegemonia castellana.
Causes de la crisi: empobriment, guerres i revoltes (guerra contra Joan II, revoltes pageses de 1482) i la Inquisició (1487), que fomenta el castellà com a llengua de la cultura religiosa.
Germanies (1520-1523): revolta al País Valencià i a les Illes. La seva derrota marca l'inici de la Decadència.
Catalunya Nord: queda sota domini francès, que imposa el francès a l'administració i a l'escola.
Revolta de 1640-1652 (Guerra dels Segadors): liderada per la Generalitat. La derrota comporta l'esquarterament de Catalunya.
Guerra de Successió (1700-1714):
Batalla d'Almansa (1707).
Setge i rendició de Barcelona (11 de setembre de 1714).
Ocupació de Mallorca (1715).
Decret de Nova Planta (1717): Felip V aboleix les lleis i institucions pròpies i prohibeix l'ús oficial i acadèmic del català.
4. Segle XIX (la Renaixença)
Inici simbòlic: La pàtria (1839), de Bonaventura Carles Aribau.
Què és: moviment cultural que posa fi a la Decadència i recupera la identitat i la literatura catalanes.
Diglòssia: el català es limita a l'àmbit casolà i familiar, mentre el castellà domina l'oficial.
Catalanisme polític: lluita per l'autogovern i per recuperar l'ús oficial del català.
Factors que la provoquen:
Revolució industrial: de la societat rural a la urbana.
Romanticisme: reivindica el valor de les llengües i cultures europees.
Recuperació literària: Verdaguer, Narcís Oller, Àngel Guimerà, reinstauració dels Jocs Florals.
Filologia: Milà i Fontanals intenta ordenar l'ortografia.
Teatre i premsa: Serafí Pitarra i el Diari Català (1879).
5. Segle XX (Pompeu Fabra i la normativització)
Modernisme: moviment cultural urbà i europeu (Gaudí, Maragall).
Noucentisme (a partir de 1906): esperit clàssic i cultura al servei de la política.
Enric Prat de la Riba: La nacionalitat catalana (1906). Lidera la Solidaritat Catalana i és president de la Mancomunitat.
IEC (1907): es funda la Secció Filològica, presidida per Antoni M. Alcover.
Pompeu Fabra (1868-1948) normativitza el català en tres tasques:
Ortografia: Normes ortogràfiques (1913) i Diccionari ortogràfic (1917).
Morfosintaxi: Gramàtica catalana (1918), primera gramàtica oficial de l'IEC.
Lèxic: Diccionari general de la llengua catalana (1932), o Diccionari Fabra.
Triomf definitiu: Normes de Castelló (1932).
6. Segle XX (de la normalitat republicana a la repressió franquista)
Normalitat republicana: el català torna a ser llengua oficial i es restableix la Generalitat. La premsa, la ràdio i l'escola en català són majoritàries.
Franquisme (1936-1939):
Abolició de la Generalitat i de l'ús del català.
1939: castellanització massiva a través de l'escola, la ràdio i l'aparell estatal.
Anys 60 i 70, petites escletxes de llibertat:
Òmnium Cultural (1961): promou l'ensenyament del català per a adults.
Revistes i editorials: Serra d'Or, Cavall Fort, Edicions 62.
Nova Cançó: primer fenomen de cultura de masses en català (Raimon, Serrat, Llach).
Autors: Espriu, Calders, Estellés, Pedrolo.
Transformació sociolingüística: la població autòctona esdevé massivament bilingüe i arriben més de dos milions d'immigrants de parla castellana a les grans ciutats. El català es minoritza en les zones més poblades.
7. Un present controvertit
Marc legal: després de la fi del franquisme (1975) s'instaura la democràcia i l'autonomia.
El català és llengua oficial a gran part dels Països Catalans i cooficial amb el castellà a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, segons la Constitució de 1978.
Principis de les lleis: llengua pròpia de Catalunya, dret d'usar i deure de conèixer, ús preferent, llengua pròpia i vehicular de l'ensenyament, llengua d'acollida per als immigrants.
Situació actual:
Catalunya: creix el nombre de catalanoparlants, però el castellà és la llengua més coneguda i usada. El català és la llengua de l'Administració, l'escola i els mitjans públics.
Internet: entre les 30 llengües més usades a la xarxa. És la 10a a Google i la 20a en nombre d'articles a la Viquipèdia.
Franja de Ponent: índex creixent d'abandonament de la llengua.
País Valencià: retrocés en les dues darreres dècades, relegat a l'àmbit domèstic.
Illes Balears: reculada a Palma i Eivissa, per la immigració i les polítiques autonòmiques.
Catalunya Nord: menys del 30% de catalanoparlants. Les Bressoles són el principal focus de difusió.
L'Alguer: es parla català des del segle XIV, però el sard i l'italià posen en perill el seu futur.
Andorra: el 70% de la població el coneix i l'utilitza.