Història de la llengua catalana: del Renaixement a la normalització

Modernisme i noucentisme (segles XIX i XX)

Modernisme: es va produir a cavall dels segles XIX i XX. Els modernistes s'oposaven als romàntics. Va ser un moviment complex i en alguns aspectes contradictori. Volien transformar la societat a través de la cultura. Joan Maragall va acompanyar i contribuir a modernitzar i renovar la poesia catalana. En la novel·la destaca Víctor Català.

Noucentisme: des de 1906 fins al 1923 defensà el retorn al classicisme formal. L'ideòleg va ser Eugeni d'Ors, que va establir la seva ideologia del noucentisme. Defensava la raó i l'intel·lecte per damunt del sentiment i l'instint, i el principi de la realitat per damunt del principi del plaer.

Escola noucentista

Entre el final del segle XIX i el començament del segle XX. Els altres autors més importants són Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Les característiques més importants són la procuració, la forma, l'art de la retòrica i l'elegància de la llengua.

Avantguardes

Moviments socials i creadors d'una nova teoria de l'art: l'antiart. Es van iniciar l'any 1909 fins al 1940 i es van manifestar en dos períodes. El primer: el futurisme, el cubisme i el dadaisme, que van ser moviments imaginatius i lúdics. El segon: el surrealisme. Altres autors importants són J. Salvat-Papasseit i J. Vicenç Foix.

Literatura de la postguerra

Va durar des de 1939 fins al 1980. Durant la postguerra, l'activitat del règim va anar canviant, i des d'una etapa molt repressiva fins a una mínima liberalització. Els gèneres on va destacar la postguerra van ser la poesia, el teatre i la novel·la, on van destacar: Carles Riba, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga i Pere Calders.

Noucentisme i avantguardes de la segona generació

Sorgir al primer quart del segle XX uns plantejaments nous que van donar sortida al gènere: la novel·la psicològica, que es basava en l'anàlisi del món interior dels personatges, on s'utilitzava la tècnica del monòleg interior. Destacaren Miquel Llor i Carles Soldevila.

Dècada dels 60

Els novel·listes d'aquesta època es poden agrupar en dos corrents: el realisme històric i la literatura fantàstica, que intenten inserir el treball intel·lectual en el procés de recuperació polític del país i lluitar contra la dictadura. Destaca Miquel Martí i Pol.

Dècada dels 70

Les característiques comunes són: la inquietud i l'assoliment d'un nivell de qualitat literària i d'exploració de nous camins de creació, la curiositat per la tradició anterior i el coneixement rigorós i profund de la llengua pròpia. Altres autors importants van ser Montserrat Roig i Maria Antònia Oliver.

Etapes

El català prové de les llengües romàniques, i aquestes del llatí vulgar. A l'Edat Mitjana no era una llengua oral ja que l'escriptura estava reservada al llatí. Podem considerar com la partida de naixement del món lingüístic romànic una disposició promulgada pel concili de Tours (813). A partir del segle IX apareixen construccions d'arrel catalana en textos escrits en llatí. El primer document escrit en català correspon a la segona meitat del segle XII, és la traducció de les lleis visigòtiques, el Liber Iudiciorum; el segon són les Homilies d'Organyà.

Ramon Llull és la figura més important del català literari. A més del català, va escriure en llatí, occità i àrab. La intensa activitat literària es va trobar en la crònica històrica: hi ha quatre: el Llibre dels Fets de Jaume I, la Crònica de Ramon Muntaner, la Crònica del rei en Pere Bernat Desclot i la Crònica de Pere III.

El català al segle XVIII va sofrir canvis amb els Decrets de Nova Planta que va promulgar Felip V. El català va deixar de ser la llengua oficial de l'Administració, i es va iniciar un llarg període de persecució lingüística. Va sorgir la diglòssia, que feia que el castellà ocupés els àmbits públics i oficials i el català els usos privats i col·loquials.

La Renaixença es va iniciar el 1833 amb la publicació del poema La Patria de Carles Aribau i culmina el 1877, any en què Guimerà i Jacint Verdaguer van triomfar als Jocs Florals. L'objectiu era la recuperació cultural i la normativització de la llengua.

Al 1939, amb Franco, es va iniciar la persecució i repressió de la llengua catalana, l'objectiu era la substitució lingüística definitiva.

La situació sociolingüística actual és que el català tendeix a reduir-se. Amb la introducció del català en el sistema educatiu, hi ha un increment del coneixement del català.

Molts pensaven que la fi del règim suposaria la recuperació més o menys immediata dels àmbits d'ús, però la realitat ha segurament estat diferent.

Minorització i minoritat

La minorització és el procés pel qual la llengua pròpia d'un territori, davant la força d'una llengua nova (que passa a ser la llengua dominant), arriba a una situació de desigualtat.

Els parlants d'una llengua minoritzada es veuen obligats a ser bilingües, mentre que els parlants de la llengua dominant acostumen a mantenir-se monolingües.

No es pot confondre la minorització amb llengües minoritàries, que són les llengües que tenen un nombre reduït de parlants, en relació amb les 7 o 8 llengües majoritàries que hi ha al món, però que en la seva comunitat és una llengua majoritària. Per exemple, el suec és una llengua minoritària en el context europeu, però en la seva comunitat és una llengua majoritària.

Normalització: és el procés sociocultural a través del qual la llengua s'introdueix en àmbits que quedaven reservats a una altra llengua. Un idioma està normalitzat quan ocupa tots els àmbits formals i informals.

La normalització implica la consideració del conflicte lingüístic com una situació anormal que s'ha de superar. Ha de fer possible el canvi de les normes d'ús i modificar els contextos lingüístics i redistribuir les relacions entre les dues llengües. La normalització intenta assolir un equilibri lingüístic i el seu objectiu bàsic és un ideal d'igualtat.

Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular d'acord amb determinats factors de l'estructura social: la cohesió o descohesió de la comunitat lingüística, la consciència lingüística dels seus membres, els marcs legals vigents i els moviments socials. S'aplica a Suècia, Polònia, Dinamarca, etc.

Substitució lingüística

Procés que s'inicia quan una llengua forana intenta suplantar una altra llengua d'un lloc concret.

Procés: a nivell estructural lingüístic, quan la incorporació de préstecs té un caràcter massiu, suposa un embarcament lèxic i podríem estar en una primera etapa de substitució lingüística. A nivell social, una primera fase de la substitució lingüística passa necessàriament per la bilingüització de la societat. En la segona fase, la llengua comença a desaparèixer i sense joves que n'assegurin la continuïtat, aquesta entra en la tercera fase que porta a la substitució lingüística.

Causes: físiques, com epidèmies, sismes, plagues; i socials. La desaparició d'una llengua s'emmarca en un procés general que s'anomena assimilació cultural, un fenomen caracteritzat per la influència que una cultura dominant exerceix sobre una altra fins que acaba desdibuixant els trets representatius. Hi ha diferents situacions que poden conduir a la substitució lingüística: consolidació de l'Estat, pèrdua de poder, inundació geogràfica, exèrcit, mitjans de comunicació i l'escola.

Bilingüisme

Es produeix quan la majoria de membres d'una comunitat lingüística dominen dues llengües.

Aquest terme encobreix una relació conflictiva entre les llengües en contacte, ja que gairebé mai existeix una situació equilibrada entre els usos de les dues llengües.

Bilingüisme individual: quan una persona parla dues llengües podem distingir: passiu, actiu, simètric, asimètric, instrumental i integratiu. Normalment, la nova llengua s'fa servir per a l'ús formal i l'antiga per a l'ús col·loquial.

Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d'una societat. Es coneix com a bilingüisme unidireccional quan els parlants d'una llengua es veuen obligats a aprendre una segona llengua.

Bilingüisme territorial: es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d'elles disposa d'una sola llengua pròpia. És el cas de Bèlgica.