Història de la Llengua Catalana: Del 1890 a l'Actualitat

Història de la Llengua Catalana (II): Del 1890 Fins a l'Actualitat

Situació Política i Societat Catalana Fins al 1939

Durant el primer terç del segle XX, el Principat de Catalunya va accedir a dos breus períodes d'autonomia política dins l'Estat espanyol:

• Mancomunitat (1914-1928): Regida per la Lliga Regionalista, liderada per Enric Prat de la Riba.
• Generalitat (Segona República Espanyola i Guerra Civil): Governada per Esquerra Republicana de Catalunya, presidida per Francesc Macià i Lluís Companys.

El Principat va viure un desenvolupament econòmic amb un creixement migratori intens, tant de territoris de parla catalana com de zones castellanoparlants. Van ser anys de conflictivitat social i consolidació d'una nova cultura de masses.

Normativització de la Llengua

La represa de la literatura culta en català durant la Renaixença va fer evident la necessitat d'una normativa oficial. Pompeu Fabra i col·laboradors van establir una normativa moderna, fidel a la tradició i vàlida per a tots els territoris de parla catalana. La revista L'Avenç (1890-1892) va afavorir la reforma ortogràfica. La Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (1911) va començar a actuar com a acadèmia de la llengua. Es van publicar les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932).

Normalització Social de la Llengua

Des del segle XIX fins al 1939, la llengua catalana va superar la situació diglòssica i va estendre els seus usos en la societat. La literatura popular va assolir la normalitat. La premsa en català va créixer (La Veu de Catalunya). En l'educació, el català era present principalment a les escoles de l'Església.

Intent de Genocidi Cultural i Lingüístic del Franquisme

El franquisme (1939-1975) va ser un règim dictatorial que va intentar eliminar sistemàticament la llengua i la cultura catalanes, substituint-les per les espanyoles. Es distingeixen tres moments:

• Postguerra (1939-1959): Penúria econòmica i persecució intensa del català.
• Desarrollismo (1960-1969): Desenvolupament econòmic i certa obertura, aprofitada per l'oposició i sectors favorables a la llengua.
• Crisi de la Dictadura (1970-1975): Crisi del règim i demanda de democratització, autonomia i respecte a la personalitat lingüística i cultural catalana. Fortes onades immigratòries de parla castellana.

Resistència Lingüística i Cultural

La majoria de la població va mantenir-se fidel al català. Es van impulsar iniciatives clandestines o tolerades:

• Creació d'editorials per garantir publicacions cultes en català.
• Entitats privades per difondre la llengua i la cultura catalanes.
• Publicació de revistes en català compromeses amb la llengua i la cultura.
• La Nova Cançó, des de finals dels anys cinquanta.
• Creació d'escoles catalanes.
• Intents de fer present el català en tots els àmbits de la cultura.

Fi del Franquisme i Reconeixement del Català

La mort del dictador va iniciar la transició cap a un Estat democràtic. A Catalunya, es va recuperar l'autonomia política, així com al País Valencià i les Illes Balears. La Constitució i els estatuts d'autonomia van establir l'oficialitat del català a Catalunya, País Valencià i Illes Balears.

Normalització del Català

El català és la llengua pròpia del país i la primera llengua de més de la meitat de la població catalana. El castellà és l'altra llengua oficial, coneguda per tothom i primera llengua de gairebé la meitat dels catalans. La normalització lingüística és un procés polític per recuperar el paper del català com a llengua d'ús habitual, sense lesionar els drets individuals dels parlants.

Marc Legal de la Llengua Catalana

El català és reconegut a les Nacions Unides per ser oficial a Andorra. No és oficial a la Unió Europea, on només ho és el castellà, però la UE l'utilitza en la seva activitat a Catalunya.

• Andorra: Llengua oficial.
• Catalunya i Illes Balears: Doble oficialitat amb el castellà.
• País Valencià: Cooficialitat amb el castellà (valencià).
• Franja de Ponent i l'Alguer: Legislació protectora, pendent de llei a Aragó.
• Catalunya Nord i el Carxe (Múrcia): Sense reconeixement oficial, tolerància de l'ensenyament a França en situació discriminatòria.