Història de la Literatura Europea i Catalana: Segles XIX-XXI

1. Romanticisme

És una revolució emocional i ideològica. Reacciona contra la raó freda de la Il·lustració i les regles estrictes del classicisme. L’artista passa a ser un geni inspirat, no un artesà que segueix normes.

• Natura: No és només paisatge, sinó mirall de l’ànima (ex: tempestes = passió interior).
• Temes: Amor impossible, melancolia, herois marginats, nacionalisme, passat medieval idealitzat.
• Poesia: Gènere dominant. Èmfasi en la llibertat mètrica i l’expressió personal (ex: Lord Byron, Victor Hugo, Goethe, Espronceda).
• Narrativa: Novel·la històrica i gòtica (Walter Scott).

2. Realisme

Busca reflectir la societat burgesa i els canvis de la Revolució Industrial sense embellir-la. L’escriptor actua com un testimoni objectiu.

• Narrativa: Esdevé el gènere central. Descripcions molt detallades de l’entorn, costums i psicologia dels personatges.
  • Balzac: La Comèdia Humana (retrat total de la societat francesa).
  • Dickens: crítica social amb tocs d’humor i sentimentalisme.
  • Flaubert: estil impersonal i precís (Madame Bovary).
  • Tolstoi i Dostoievski: profunditat psicològica i moral enorme.

Poesia: Menys important, però existeix (ex: Browning).

3. Naturalisme

Versió extrema del Realisme. Influït pel positivisme i el darwinisme. L’ésser humà és vist com un producte biològic i social sense llibertat real.

• Narrativa: Novel·la com a “experiment científic”. Personatges determinats per l’herència genètica i l’entorn.
  • Zola: Les Rougon-Macquart (saga familiar que mostra degeneració).
  • Temes: alcoholisme, prostitució, violència, classes baixes.
• Estil: Cruel, descriptiu, sense judici moral explícit.

Modernisme (1892–1911)

Moviment de modernització i europeïtzació de la cultura catalana. Vol trencar amb el romanticisme patriòtic de la Renaixença i connectar amb les noves tendències europees (Simbolisme, Esteticisme, Decadentisme).

Narrativa

• Víctor Català (Caterina Albert): La gran renovadora.
  • Solitud (1905): Obra mestra. Protagonista Mila, dona que fuig a la muntanya i viu un procés d’introspecció i maduració davant la duresa de la natura i dels homes.
  • Estil: Descripcions potents, simbolisme, profunditat psicològica i visió pessimista de la condició femenina.

Poesia

• Joan Maragall: Figura més important.
  • Teoria de la Paraula Viva: La poesia ha de néixer del sentiment espontani, no de la retòrica. Llenguatge viu, directe i sincer.
  • Visions i cants: Poemes cívics i patriòtics.
  • El comte Arnau: Poema llarg de caire llegendari i simbòlic.
• Escola Mallorquina: Tendència més serena i formalista.
  • Miquel Costa i Llobera: Horacianes (inspiració clàssica, equilibri, perfecció formal).
  • Joan Alcover: Poesia més intimista i reflexiva.

Teatre

• Santiago Rusiñol: Crítica irònica de la burgesia catalana i defensa de l’artista bohemi.

Noucentisme i Avantguardes

1. Noucentisme (1906–1923)

Reacció contra l’excés emocional i el desordre del Modernisme. Defensa l’ordre, la mesura i la intel·ligència.

• Ideologia: Eugeni d’Ors vol una Catalunya “civilitzada”, clàssica i mediterrània.
• Poesia:
  • Josep Carner: Elegància, ironia, domini tècnic del llenguatge. Poesia intel·lectual i refinada.
  • Carles Riba: Poesia profunda, exigència formal i filosòfica. Gran traductor (ex: Odissea).
• Narrativa: Estil més auster i clàssic. Prudenci Bertrana (Josafat) fa una crítica dura del món rural.

2. Avantguardes (1916–1936)

Ruptura total amb el passat. Experimentació radical.

• Poesia:
  • Joan Salvat-Papasseit: Vitalisme, erotisme, influència futurista. Poemes curts, visuals i moderns (El poema de la rosa als llavis).
  • J. V. Foix: Barreja de tradició i avantguarda. Poesia onírica, surrealista i intel·lectual.
  • Joan Brossa: Poesia visual, objectual i experimental.
• Altres: Dalí introdueix el surrealisme a nivell internacional.

Literatura de Postguerra (1939–1975)

Període dur: censura, exili, repressió. La literatura es converteix en instrument de resistència i preservació de la identitat.

Narrativa

• Mercè Rodoreda: La gran escriptora del segle XX.
  • La plaça del Diamant: Veu femenina, Guerra Civil vista des de baix, maduració personal.
  • Mirall trencat: Estructura complexa, múltiples veus.
  • Última etapa: La mort i la primavera (obra simbòlica i experimental).
• Joan Sales: Incerta glòria: novel·la de guerra profunda i reflexiva.
• Manuel de Pedrolo: Més de 100 obres. Literatura existencial, compromesa i de gènere (Mecanoscrit del segon origen – ciència-ficció).

Poesia

• Salvador Espriu: Veu ètica i moral de Catalunya.
  • Cementiri de Sinera: Poesia de la memòria i la mort.
  • La pell de brau: Crítica política i esperança en el diàleg.
• Miquel Martí i Pol: Poesia senzilla, clara i social. Parla del món obrer i de l’amor quotidià.

Literatura actual (1975–avui)

Diversitat i normalització. Moltes veus, estils i temes (memòria, identitat, gènere, globalització).

Narrativa

• Quim Monzó: Mestre de la ironia i l’absurd contemporani. Relats curts molt potents.
• Jaume Cabré: Novel·les llargues, complexes, amb reflexió sobre el mal i la història (Jo confesso).
• Maria Barbal: Realisme rural i memòria (Pedra de tartera).
• Altres veus: Najat El Hachmi (immigració i identitat), Albert Sánchez Piñol (aventura i fantasia), Empar Moliner (humor).

Poesia

• Més intimista i corporal: Mireia Calafell, Anna Gual.
• Experimentació: Josep Pedrals, Enric Casasses (poesia oral i performàtica).
• Continuïtat de la tradició: Miquel Martí i Pol (fins al 2011).