Història i Fonaments de la Fitoteràpia i Farmacognòsia

Què és la fitoteràpia?

És la ciència que estudia l’ús de les plantes amb finalitat terapèutica, ja sigui per prevenir, atenuar o guarir un estat patològic.

• Els productes fitoterapèutics solen tenir marges terapèutics més amplis i solen produir menys reaccions adverses que els fàrmacs sintètics. Hi ha una base científica i una àmplia experiència que dona suport a l'eficàcia de molts productes fitoterapèutics per a determinades indicacions.
• No és apropiada per a situacions agudes o d'emergència; s'utilitza per alleujar símptomes lleus o algunes malalties cròniques. Natural no és sinònim d’innocu. L'eficàcia s'aconsegueix només amb l'ús adequat dels preparats fitoterapèutics (indicacions, forma d'administració, dosificació, etc.).

Història de l'ús de les plantes medicinals

Al llarg de la història, l’ésser humà ha buscat de forma instintiva en les plantes el remei als seus problemes de salut, de la mateixa manera que va buscar-hi aliment i protecció.

El coneixement de les propietats curatives de les plantes aviat es va identificar amb determinats individus de la tribu. Així va sorgir el xamà o metge bruixot, que va practicar el seu art des dels temps més remots mitjançant ritus i cerimònies misterioses. A poc a poc, l'ús de les plantes curatives va quedar vinculat a la superstició i la màgia. La malaltia o la mort mateixa es consideraven causades per l'entrada d'un dimoni en el cos, que havia de ser espantat perquè el pacient es recuperés. Com més nauseabunda era la droga, més eficaç es considerava. Les primeres plantes medicinals acostumaven a ser drogues d'acció directa (purgants); el que era dolent per al dimoni era bo per al pacient.

La curació per analogia

La societat primitiva creia en la curació per analogia, pensant que totes les plantes estaven a la terra per a benefici de l'home. Exemples:

• Resina vermella: significava que la planta era bona per a la sang.
• Fulla amb forma de cor: assenyalava les seves propietats cardíaques.
• Fulla amb forma de fetge: era un senyal d'eficàcia contra la icterícia.

Civilitzacions antigues

Al llarg de la història, totes les grans civilitzacions (Babilònia, Egipte, Índia, Xina, Grècia i Roma) han deixat registres sobre plantes i el seu ús medicinal:

• Sumeris (2.500 aC): Ideogrames que enumeren diverses medicines d'origen vegetal, incloent l’adormidera, coneguda com la "planta de l'alegria".
• Mesopotàmia: El Codi d'Hammurabi (1728-1686 aC) detalla l'ús de plantes curatives com el sen, la regalèssia i la menta.
• Egipte: Els temples de Karnak tenen gravats de plantes medicinals. Els Papirs Ebers (segle XVI aC) són un recull de 877 prescripcions que inclouen cànnabis, api, encens, mirra, àloe, juníper, lli, ricí, fonoll, cassia, sen i farigola. Els egipcis van ser precursors en l'ús d'antibiòtics (fang amb actinomycetes i pa florit).
• Xina (2.500 aC): Ús de plantes per a afeccions pulmonars, circulatòries, febre i lepra.

L'aportació grega i romana

Els grecs van fer un ús extensiu de drogues vegetals. Tenien herboristes (rhizotomoi) i venedors de drogues (farmacopeia), d'on deriva la paraula "farmàcia". Els quatre noms clau són:

• Hipòcrates (460-375 aC): Pare de la medicina moderna i científica. Va citar entre 300 i 400 plantes medicinals.
• Aristòtil (384-322 aC): Va estudiar les formes de les plantes i les seves virtuts.
• Teofrast (372-287 aC): "Pare de la Botànica". El seu tractat Història de les plantes va influir durant vint segles.
• Dioscórides (s. I dC): Va escriure De Matèria Medica, citant 500 plantes. És la base dels herbaris europeus.

Definicions fonamentals

• Planta medicinal: Qualsevol planta que en un o més dels seus òrgans conté substàncies que poden ser utilitzades amb finalitats terapèutiques o com a precursores per a la semi-síntesi químic-farmacèutica.
• Droga vegetal: Part de la planta medicinal utilitzada en terapèutica (plantes, parts, algues, fongs o líquens, sense processar).
• Droga: Material d'origen natural que conté principis actius amb activitat farmacològica.
• Farmacognòsia: Ciència que estudia les matèries primeres i les substàncies d’origen natural (animal, vegetal, microbiana, fongs, etc.) amb finalitats terapèutiques.
• Taxonomia: Ciència que ajuda a la denominació dels organismes i la seva correcta integració dins el sistema de nomenclatura.