Història i Evolució de la Periodització de l'Entrenament

Article de Seirul·lo: Evolució de la Periodització

Models de Murphy, Kotov i Pihkala

Murphy (1913) i Kotov (1916): Agrupen els continguts i les tasques d’entrenament en fases per a obtenir una progressió que desemboqués en l’estat de forma en el moment desitjat de la competició.

Pihkala (1930), Gorinovski i Birsin: Proposen diverses lleis fonamentals:

• La càrrega d’entrenament ha de disminuir progressivament en volum i augmentar en intensitat.
• L’entrenament específic s’edifica sobre una àmplia base general.
• L’entrenament ha de presentar una clara alternança entre el treball i la recuperació.

L'Evolució cap al Cicle Anual i la Càrrega Biològica

Grantyn (1939): Estableix per primera vegada un cicle anual d’entrenament, sense interrupcions, dividit en tres grans períodes per atendre les necessitats de la competició.

Letunov (1950): Justifica la divisió en períodes, fent patent que l’estat de forma no és degut als components organitzatius dels elements de l’entrenament, sinó a la càrrega biològica a la qual se sotmet l’atleta.

La Periodització Moderna i el Síndrome d'Adaptació

Matveev (1956): Desenvolupa el concepte de periodització seguint el síndrome d’adaptació de H. Selye. Atorga un caràcter ondulant a la resposta biològica davant la càrrega, procurant una relació òptima entre els ritmes d’entrenament i els canvis ondulants de les funcions fisiològiques. D’aquí la importància de valorar la càrrega d’entrenament, el seu volum, intensitat i orientació (general o especial) per aconseguir la periodització més adequada.

Fidelus (1960): Proposa una significativa disminució del volum de la càrrega durant el període competitiu per aconseguir una forma més duradora, així com una reducció del treball general respecte a les propostes de Matveev.

Noves Estructures: Microcicles i el Principi del Pèndul

Naglak: Introdueix el doble cicle com a solució a dos moments de forma en un mateix any, amb subperíodes que aporten una major flexibilitat a les propostes anteriors. Aquest autor defineix la dinàmica de les càrregues en el microcicle setmanal, fent veure la importància que té per aconseguir els beneficis de la sobrecompensació després de l’esforç.

Arosjev (1971): Proposa una estructura de l’entrenament segons el principi del pèndul. Es realitza en forma de càrregues especials i generals de forma ininterrompuda, de manera que la càrrega especial augmenta constantment fins a arribar a la seva major expressió en la competició més important. Aquesta estructura permet un major nombre de moments en què l’atleta està en forma, però només es pot utilitzar en períodes curts d’entrenament.