Història i Evolució del Català: De Llengua Romànica a Identitat Nacional

Construcció de la Llengua

L'aparició de les llengües romàniques va ser lenta i progressiva. Al segle III a.C. arriben els romans a la península Ibèrica, la llengua dels quals era el llatí, produint-se la romanització. En el llatí es distingia entre llatí clàssic i llatí vulgar. El llatí clàssic era el propi de les classes altes, de la llengua escrita i de la predicació, mentre que el llatí vulgar era el que utilitzava el poble i només tenia vigència a nivell oral. És a partir del llatí vulgar que s'originen les llengües romàniques i el català.

Abans de l'arribada dels romans, ací es parlaven unes llengües: iber, basc, celta (grec), que es coneixen amb el nom de llengües preromanes i van desaparèixer totes excepte el basc, però van influir en el llatí. Aquesta influència es denomina influència de substrat.

Cada vegada el llatí parlat es distanciava més del llatí formal, el qual era difícil d'entendre per als qui no l'havien estudiat. En arribar al segle V es produeix la caiguda de l'Imperi Romà, amb la invasió dels pobles germànics (francs i visigots). Aquests pobles no van imposar les seues llengües, sinó que van adoptar la llengua dels envaïts. Les llengües germàniques, per tant, van desaparèixer, però abans van deixar petjades en el llatí. Aquesta influència s'anomena influència de superstrat.

Al segle VIII, arriben els àrabs, la llengua dels quals conviu amb la nostra fins al segle XVII, amb la qual cosa, es troba molt de lèxic àrab en la nostra llengua. Aquesta influència s'anomena d'adstrat.

Ja als segles X i XI comencen a introduir-se paraules populars en textos llatins. A mitjan segle XII es tradueixen al romanç textos llatins com el Forum Iudicum i a finals d'aquest segle apareix el primer text literari escrit en romanç (català), les Homilies d'Organyà.

Ús del Romanç

A partir del segle XIII el romanç s'utilitza cada vegada més en els àmbits més prestigiosos:

• Literari: Ramon Llull, Sant Vicent Ferrer al segle XIII i Ausiàs March o Joanot Martorell al segle XV.
• Jurídic i administratiu: textos legals com els Furs de València o Usatges de Barcelona.
• Científic i tècnic: s'escriuen llibres d'astronomia, medicina...

Als segles XIV i XV es produeix la creació dels regnes europeus. Aleshores els habitants comencen a tindre la consciència de pertànyer a una nació diferenciada i les llengües romàniques serveixen per designar el lloc d'origen, les nacions. Comencen a sorgir més denominacions per designar la llengua: parlar pla, romanç, catalanesc, català, llengua catalana, i a partir del segle XV, apareix la denominació de valencià i llengua valenciana, però només s'utilitzava dins del territori.

En aquesta època es crea la Cancelleria Reial, que va crear un model de llengua estàndard, elegant i correcte, que es feia servir en els textos científics, administratius i literaris. Els escriptors seguien aquest model de llengua.

Minorització Lingüística

A partir del segle XVI, s'inicia un procés de minorització lingüística, és a dir, un retrocés de la llengua dels àmbits d'ús més prestigiosos. Factors històrics que influeixen en aquest procés:

1. La castellanització de la cort reial i de les classes socials altes.
2. Desaparició de la Cancelleria Reial.
3. Ús de castellà en la predicació de l'església.
4. Moviments migratoris.
5. La Guerra de Successió (1707).

Així, el procés de minorització, que comença al segle XVI, es manifesta en:

• Exclusió del valencià dels àmbits d'ús de prestigi.
• Augment de diferències dialectals, perquè no hi havia un model estàndard i la llengua comença a evolucionar de manera diferent en cada comarca.
• Disminució del nombre de parlants i de l'extensió territorial de la llengua.
• Interferències del castellà sobre el valencià: cada vegada penetren més els castellanismes en el parlar quotidià.

Recuperació de la Llengua

En arribar al segle XIX, es produeix la Renaixença, moviment de recuperació de la identitat nacional i de reivindicació de l'ús social de la llengua. Es recupera la literatura culta. Per poder tornar la llengua als usos cultes i formals, calia una norma comuna per a tot el territori, i per tant calia recuperar l'estàndard. La norma havia de ser fidel a la tradició, eliminar barbarismes, incorporar paraules dels diferents parlars, enriquir la llengua amb neologismes.

A primers del segle XX es produeix la normativització de la llengua, que va ser encarregada a Pompeu Fabra per l'Institut d'Estudis Catalans. Aquest dotà la llengua d'unes normes ortogràfiques, sintàctiques i lèxiques. Publicà Gramàtica Catalana i Diccionari General de la Llengua. Al País Valencià, aquesta normativització es va adaptar i acceptar amb les Normes Ortogràfiques de Castelló (1932). Carles Salvador, M. Sanchis Guarner o Enric Valor, van ser alguns dels intel·lectuals que signaren aquestes normes.

En 2001, es va constituir l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que té com a objectiu establir la norma lingüística i potenciar-ne l'ús social.

Sociolingüística

és la ciència que té com a objectiu estudiar el llenguatge des d’una òptica social. S’ocupa de les relacions entre la llengua i la societat que la fa servir.La diversificació lingüística implica l’existència d’una diversificació ètnica, és a dir pobles diferents parlen llengües diferents. Ara bé, aquesta unitat POBLE/LLENGUA ha estat alterada al llarg de la història a causa de la creació d’estats, estructures més aviat artificials, on rarament coincideixen llengua, poble i estat.**BILINGÜISME. TIPUS DE BILINGÜISME:BILINGÜE és l’individu capaç de fer servir dues llengües a un mateix nivell, en els mateixos llocs, circumstàncies, situacions..BILINGÜISME és l’habilitat que es posseeix individualment i que forma part del comportament psíquic .El bilingüisme sols es produeix en situacions de llengües en contacte. És un fet individual. Una persona domina la llengua pròpia ( L1 ) i en pot dominar una altra o altres ( L2, L3... ).Sempre hi haurà interferències lingüístiques. El bilingüisme és més bé utòpic, així que traslladat a nivell col·lectiu el bilingüisme és pràcticament impossible ja que sol acabar en conflicte lingüístic i en l’abandó d’una de les dues llengües.**DIGLÒSSIA:Des del punt de vista etimològic, BILINGÜISME i DIGLÒSSIA tenen el mateix significat: “ ús de dues llengües”. La diferència està en la consideració social. En el BILINGÜISME totes dues llengües tenen la mateixa consideració social, són emprades en tots els àmbits d’ús ( tots els llocs, totes les circumstàncies...). En canvi, DIGLÒSSIA suposa l’existència de dues llengües amb funcions lingüístiques repartides.