Història d'Espanya: Del Franquisme a la Transició

El Franquisme i la Postguerra

1. El caràcter del nou Estat: Totalitarisme i Cabdillisme

El règim no va néixer com una democràcia limitada, sinó com un estat totalitari inspirat en el feixisme italià i el nazisme alemany.

• Concentració de poders: Franco reunia la prefectura de l'Estat, del Govern, del Partit Únic i de l'Exèrcit. Es definia com a responsable "només davant de Déu i de la Història".

• Negació de la democràcia: Es van suprimir les llibertats d'associació, reunió i expressió. Qualsevol oposició era considerada un delicte de rebel·lió militar.

• El Partit Únic (FET y de las JONS): Era l'instrument per controlar les masses. Tenia seccions específiques com el Frente de Juventudes (adoctrinament de joves) i la Sección Femenina (formació de la dona sota rols tradicionals de submissió).

2. Els pilars del règim: Suports socials i polítics

La dictadura es va mantenir gràcies a tres grans forces:

• L'Exèrcit: Va ser el braç executor de la repressió. Molts militars ocupaven càrrecs de ministres, governadors civils o directors d'empreses públiques.

• L'Església (Nacionalcatolicisme): A canvi del suport al règim, l'Estat li va donar el control total de l'educació, va prohibir el divorci i el matrimoni civil, i va imposar la censura religiosa sobre llibres i pel·lícules.

• Les "famílies" del règim: Eren els diferents grups que competien pel poder intern: falangistes (ideologia), carlins (tradicionalisme), monàrquics i catòlics. Franco els feia servir per equilibrar el seu govern.

3. La repressió sistemàtica i el "culturicidi"

La repressió no va ser només física, sinó també institucional i cultural:

• Llei de Responsabilitats Polítiques (1939): Permetia castigar retroactivament qualsevol que hagués estat a favor de la República des de 1934.

• Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (1940): Institucionalitzava la persecució ideològica.

• Catalunya com a objectiu: El franquisme volia la unitat absoluta d'Espanya. Això va implicar l'execució del president Lluís Companys (1940), el tancament d'institucions com l'Institut d'Estudis Catalans i la prohibició del català a les escoles, ràdios, diaris i fins i tot a les làpides dels cementiris.

4. L'etapa de l'autarquia: Un país bloquejat

Econòmicament, Espanya va viure un retrocés de dècades:

• Intervencionisme estatal: L'Estat controlava els preus i la producció. Es va fundar l'INI (Instituto Nacional de Industria) per crear empreses públiques militars i de transport (com SEAT o ENASA).

• El fracàs agrícola: La producció va caure en picat. Això va portar a la fam negra dels anys 40 i al racionament. Cada família tenia una cartilla per comprar quantitats mínimes de pa, oli o sucre.

• L'estraperlo: Com que les quantitats oficials no bastaven, va sorgir un mercat negre massiu on els productes es venien a preus prohibitius, sovint amb la complicitat de funcionaris corruptes.

5. De l'aïllament a l'acceptació internacional

La política exterior va determinar la supervivència del dictador:

• L'etapa pro-Eix: Durant els primers anys de la II Guerra Mundial, Espanya va ajudar Hitler. Però quan la guerra va canviar de bàndol, Franco va intentar presentar-se com un "catòlic tradicionalista" no feixista per sobreviure.

• El "desert" internacional (1945-1950): Espanya és exclosa de l'ONU i del Pla Marshall. El país sobreviu gràcies a l'ajuda puntual de l'Argentina de Perón (blat i carn).

• L'anticomunisme com a salvació: Amb l'inici de la Guerra Freda, els EUA decideixen que Franco és un aliat útil contra l'URSS. Això culmina amb els Pactes de Madrid (1953): els EUA instal·len bases militars a Espanya a canvi d'ajuda econòmica i reconeixement diplomàtic.

6. El final de l'etapa: Els canvis de 1957

Cap al final de la dècada de 1950, el model autàrquic estava esgotat i el país a punt de la fallida. Franco es veu obligat a canviar de rumb:

• Entren els tecnòcrates al govern (perfils més tècnics i menys ideològics).

• Es preparen les bases per al Pla d'Estabilització (1959), que obrirà l'economia al turisme i a les inversions estrangeres, tancant definitivament l'etapa de la postguerra.

El Desenvolupamentisme i la Crisi

1. El Pla d'Estabilització de 1959 i el canvi de model

Aquest és el punt d'inflexió que posa fi a l'autarquia (l'aïllament del tema anterior).

• L'arribada dels tecnòcrates: Franco deixa l'economia en mans d'experts (molts de l'Opus Dei) que busquen modernitzar Espanya seguint criteris capitalistes.

• Mesures clau: Se suprimeixen els controls de preus, es devalua la pesseta per afavorir les exportacions i s'obren les portes a la inversió estrangera.

• Objectiu: Frenar la inflació i evitar la fallida de l'Estat, connectant l'economia espanyola amb la del món occidental.

2. El desenvolupamentisme (1960-1973)

Espanya experimenta un creixement econòmic accelerat, conegut com el "miracle espanyol".

• Els Plans de Desenvolupament: L'Estat crea "pols de desenvolupament" per industrialitzar zones menys afavorides.

• Els tres motors del creixement:

  1. Turisme de masses: Arribada de milions de turistes europeus (divises).

  2. Remeses dels emigrants: Diners que enviaven els espanyols que havien anat a treballar a Europa (Alemanya, Suïssa, França).

  3. Inversió estrangera: Les empreses multinacionals s'instal·len a Espanya pels baixos salaris i l'absència de vagues.

3. Canvis socials i modernització

L'economia transforma la societat, que deixa de ser rural per ser urbana.

• Èxode rural: Milions de persones abandonen el camp per anar a treballar a les indústries de les ciutats (Barcelona, Madrid, Bilbao).

• Societat de consum: Apareix una classe mitjana. Les famílies comencen a comprar el "600" (el cotxe popular), el televisor i la rentadora.

• Nivell cultural: Millora l'alfabetització i s'estén l'educació secundària i universitària, fet que portarà a una mentalitat més oberta i crítica amb la dictadura.

4. L'immobilisme polític vs. reforma limitada

Mentre l'economia canviava, la política seguia sent una dictadura, tot i que amb alguns intents de "maquillatge":

• Llei de Premsa (1966): Impulsada per Fraga Iribarne, va suprimir la censura prèvia però va mantenir fortes sancions si es criticava el règim.

• Llei Orgànica de l'Estat (1967): Intentava donar una aparença institucional al franquisme.

• Designació de successor (1969): Franco nomena oficialment Joan Carles de Borbó com el seu successor a títol de Rei, jurant lleialtat als principis del Moviment Nacional.

5. L'augment de l'oposició

A partir dels anys 60, l'oposició es reorganitza i perd la por:

• Moviment obrer: Neixen les Comissions Obreres (CCOO), que actuen des de dins del sindicat vertical. Les vagues, tot i ser il·legals, es tornen freqüents (Astúries, Catalunya).

• Moviment estudiantil: Les universitats es converteixen en focus de protesta contra la manca de llibertat.

• L'Església es distancia: Després del Concili Vaticà II, part de la jerarquia i molts capellans de base (com els "capellans obrers") comencen a criticar la repressió.

• Nacionalismes: Neix ETA (1959), que passa a la lluita armada, i a Catalunya es reorganitza el moviment catalanista (Assemblea de Catalunya, 1971).

6. La crisi final (1973-1975)

El règim entra en una fase de descomposició per diversos factors:

• L'assassinat de Carrero Blanco (1973): ETA mata el president del govern i mà dreta de Franco. El règim perd la seva peça clau per continuar després de la mort del dictador.

• Crisi del petroli (1973): El creixement econòmic s'atura bruscament. Puja l'atur i la inflació.

• Conflicte del Sàhara (Marxa Verda): El Marroc aprofita l'agonia de Franco per ocupar el Sàhara espanyol.

• Mort de Franco (20 de novembre de 1975): La dictadura acaba físicament amb la mort del dictador, deixant el país en una situació de gran incertesa política que donarà pas a la Transició.

La Transició a la Democràcia

1. L’inici de la Transició i el paper d’Adolfo Suárez

Després de la mort de Franco, el camí cap a la democràcia no va ser immediat ni fàcil.

• La proclamació de Joan Carles I: El rei assumeix la prefectura de l'Estat seguint la legalitat franquista, però amb la voluntat de caminar cap a un model parlamentari.

• El fracàs d'Arias Navarro: El primer govern va intentar un "franquisme sense Franco" (continuïsme), però les protestes al carrer i la pressió de l'oposició van demostrar que era inviable.

• Adolfo Suárez i la Llei per a la Reforma Política (1976): Suárez, nomenat pel rei, aconsegueix que les Corts franquistes aprovin la seva pròpia dissolució. Aquesta llei permet passar "de la llei a la llei", d'una dictadura a una democràcia sense un trencament violent.

2. Cap a les primeres eleccions democràtiques (1977)

Perquè les eleccions fossin legítimes, calia normalitzar la vida política:

• Legalització de partits: Es van legalitzar els partits polítics, inclòs el PCE (Partit Comunista) en una decisió arriscada de Suárez durant la Setmana Santa de 1977.

• Llei d'Amnistia: Es van alliberar els presos polítics del franquisme.

• Eleccions del 15 de juny de 1977: Les primeres eleccions lliures des de 1936. Va guanyar la UCD (Suárez), seguida del PSOE (Felipe González). Aquestes Corts es van convertir en constituents per redactar una Constitució.

3. La Constitució de 1978 i el consens

La Constitució va ser fruit del pacte entre gairebé totes les forces polítiques (els "pares de la Constitució").

• Definició de l'Estat: Espanya es defineix com un "Estat social i democràtic de dret" sota una Monarquia Parlamentària.

• Drets i llibertats: Recull un ampli catàleg de drets civils, polítics i socials.

• Unitat i autonomia: L'article 2 reconeix la unitat d'Espanya però garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions.

• Referèndum: Va ser aprovada pel poble espanyol el 6 de desembre de 1978.

4. La recuperació de l'autonomia a Catalunya

Catalunya va ser pionera en la recuperació de les seves institucions:

• El retorn de Tarradellas (1977): Abans de la Constitució, Suárez pacta el retorn del president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, i restableix la Generalitat provisional ("Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!").

• L'Estatut de Sau (1979): Un cop aprovada la Constitució, es redacta l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que defineix les competències de la Generalitat (ensenyament, cultura, salut).

• Primeres eleccions al Parlament (1980): Guanyades per Jordi Pujol (CiU), que ostentaria la presidència durant 23 anys.

5. Els Pactes de la Moncloa i la crisi econòmica

La Transició es va fer enmig d'una situació econòmica desastrosa derivada de la crisi del petroli de 1973.

• Acord social: Polítics, sindicats i empresaris van signar els Pactes de la Moncloa (1977) per reduir la inflació, evitar el col·lapse de l'economia i consolidar la democràcia mitjançant el sacrifici econòmic compartit.

6. Amenaces i final de la Transició

La democràcia va estar a punt de fracassar en diverses ocasions:

• El soroll de sabres i el terrorisme: L'extrema dreta militar no acceptava els canvis, i grups com ETA i el GRAPO van augmentar els seus atemptats per desestabilitzar el sistema.

• El cop d'Estat del 23-F (1981): El coronel Tejero assalta el Congrés dels Diputats. El fracàs del cop, gràcies a la manca de suports i a la intervenció del Rei, va acabar per consolidar definitivament la democràcia.

• L'arribada del PSOE al poder (1982): La victòria socialista per majoria absoluta es considera el final simbòlic de la Transició, ja que es produeix l'alternança política de forma pacífica i es tanca l'etapa de la construcció de l'Estat.