Història d'Espanya: De Carles IV a Isabel II

Regnat de Carles IV (1788-1808)

A Espanya regna Carles IV (1788-1808), que es veu particularment trasbalsat pels fets revolucionaris a França. Els seus primers consellers eren il·lustrats i simpatitzaven amb la idea de posar fi a la societat estamental. L'execució a la guillotina dels reis francesos va fer que Carles IV declarés la guerra a la República Francesa, guerra que s'anomenà la Guerra Gran (1793-1795). L'exèrcit enviat per Godoy contra els francesos va ser derrotat i es va signar la Pau de Basilea el 1795.

Guerra del Francès (1808-1814)

Un dels acords entre Espanya i França va ser el Tractat de Fontainebleau (1807), signat per Godoy i Napoleó, amb l'objectiu de repartir-se Portugal. Però ben aviat es van veure les intencions invasores de Napoleó i, davant d'aquesta situació, Godoy va convèncer la família reial perquè es traslladés a Sevilla i, d'allà, si calia, a Amèrica. Això va produir el Motí d'Aranjuez el març de 1808. Aquest motí va deixar en evidència la debilitat de la monarquia espanyola. Napoleó va convocar Carles IV i Ferran VII i els va fer abdicar en favor de Josep Bonaparte, el seu germà. Els mesos següents, una assemblea de notables espanyols aprovava a Baiona la constitució lliurada per Napoleó, que proclamava Josep Bonaparte rei legítim. Els col·laboradors de Josep Bonaparte van rebre el nom d'afrancesats i van ser el seu principal suport durant els sis anys del seu regnat (1808-1813). Però aquesta nova situació política no es va arribar a consolidar: el 2 de maig del 1808 hi va haver un aixecament popular a Madrid que es va estendre ràpidament. Aquests revoltants no acceptaven el nou rei i, davant l'absència d'un poder legítim, van constituir unes Juntes integrades per persones dels municipis o d'institucions diverses. Entre els mesos de maig i agost de 1808 es van formar 13 juntes. I al setembre van formar la Junta Suprema Central Governativa del Regne. A partir d'aquestes alternatives es van constituir dos bàndols: els afrancesats i els resistents. Aquests últims es van dividir en dos grups més: els liberals, que volien un règim polític basat en el de la Revolució Francesa, i els absolutistes, que veien en Josep I les idees que ells combatien. Així, el 1810 es van crear les Corts Generals i el 1812 es va redactar la primera Constitució, que tenia com a règim polític una monarquia parlamentària.

Restauració absolutista i Trienni Liberal

Quan el 1814 Napoleó fou derrotat, Ferran VII tornà a Espanya (març de 1814). Un grup de 69 diputats li demana, per mitjà del Manifest dels Perses, l'abolició de la Constitució i la instauració de la monarquia absoluta (primera restauració absolutista), la qual va ser acceptada per Ferran VII. Entre 1814 i 1819 es van succeir una sèrie d'aixecaments armats partidaris de la Constitució de 1812, però van fracassar. El 1820, però, triomfà el pronunciament de Rafael Riego, un tinent coronel que comandava un destacament a les colònies americanes. Així, Riego proclamà la Constitució de 1812 i començà el Trienni Liberal (1820-1823).

El final del Trienni Liberal va ser fruit d'una acció combinada entre els agents de Ferran VII, que van demanar ajut a diferents potències europees, i dels sectors absolutistes del país, que van tramar un complot. L'exèrcit francès, anomenat els Cent Mil Fills de Sant Lluís, va travessar la frontera i va perseguir el govern liberal. Això va ser la segona restauració absolutista, que va durar fins a la mort del rei.

Independència de les colònies americanes

L'any 1824 la major part de les colònies s'havien emancipat de la corona espanyola, excepte Cuba i Puerto Rico, i les Filipines i les illes Mariannes.

Règim liberal: progressistes i moderats

Isabel II va néixer el 1830, però com que hi havia una llei que negava el tron a les dones, el successor havia de ser Carles Maria Isidre. Amb tot, Ferran VII canvià la llei poc abans de morir, el 1833, i la vídua Maria Cristina es va encarregar de la regència d'Espanya fins a la majoria d'edat d'Isabel II. D'aquest fet arrenca la llarga guerra civil entre carlins i isabelins fins al 1876.

Liberals al poder: les dues regències

Els liberals es dividien en dos partits: moderats (sufragi censatari) i progressistes (sufragi universal). El primer instrument legal va ser una carta anomenada Estatut Reial (1834). Poc després, el 1837, es redactà una constitució basada en la de 1812, però amb uns canvis que la feien més moderada. Van establir lleis com la supressió de pagar delmes a l'Església, l'eliminació de gran part de les duanes interiors, la desamortització o venda en subhasta dels béns patrimonials embargats a l'Església i la supressió dels gremis per afavorir el creixement de la indústria. El 1840 Maria Cristina va abdicar i les Corts Generals van elegir el general Espartero, guanyador dels partidaris de Carles Maria Isidre. La seva política lliurecanvista posava en perill la indústria tèxtil catalana. A més, va tenir com a contrariats el País Basc arran de la seva decisió de derogar parcialment els furs. Així, el 1843 Espartero s'exilià cap a Londres a causa d'una revolta militar que va fer caure el govern.

Guerres Carlines

• 1a Guerra Carlina: 1833-1840
• 2a Guerra Carlina: 1846-1849
• 3a Guerra Carlina: 1872-1876

La dècada moderada

Narváez posa fi, fent un pronunciament militar, a la regència d'Espartero. Proclamada major d'edat, Isabel II va assumir el tron d'Espanya i va encarregar la formació de govern al partit moderat, que liderava Narváez (1844). Va derogar la Constitució del 1837 i en va redactar una de nova el 1845, en la qual s'atorgaven més poders a la Corona i al govern i es retallaven al Parlament. El sistema legislatiu era bicameral, és a dir, amb dues cambres (un Senat i un Congrés de Diputats) i s'hi mantenia el sufragi censatari. El règim moderat, que va presidir com a líder del govern Narváez, va fer un acostament a l'Església, i el 1851 es va signar un concordat o conveni de col·laboració amb el Vaticà.