Història d'Espanya al Segle XIX: Reformes i Moviments Socials

Concordat de 1851

També conegut com a Concordat amb la Santa Seu, és un acord amb el qual els moderats intentaren millorar les relacions amb l'Església, contrària al liberalisme i propensa al carlisme davant les reformes progressistes (desamortització i abolició del delme). Així s'establia la suspensió de la venda dels béns eclesiàstics desamortitzats i la devolució dels no venuts. A canvi, la Santa Seu reconeixia Isabel II i acceptava la desamortització, mentre que l'Estat es comprometia al sosteniment de l'Església, al restabliment dels ordes regulars, a la concessió a l'Església de competències en l'educació i al reconeixement del catolicisme com a religió oficial.

Llei Madoz de 1855

També coneguda com a Llei desamortitzadora, va ser una de les accions del govern progressista, que volia reprendre la desamortització i estendre la xarxa ferroviària. Aquesta llei es trobava a càrrec del ministre Madoz, i va afectar els béns de l'Estat, de l'Església, dels ordes militars, de les institucions benèfiques i sobretot dels ajuntaments (béns propis i béns comunals). Amb això es pretenia aconseguir recursos per a la hisenda i impulsar la modernització econòmica. Així els ingressos es van invertir en la xarxa de ferrocarril.

Pacte d'Ostende

Pacte signat l'any 1867 entre el Partit Democràtic i el Partit Progressista (dirigit per Prim) per a unificar les seues actuacions davant la impossibilitat d'accedir al poder pels mecanismes constitucionals, així van practicar una política de retraïment: es van negar a participar en les eleccions i van defensar la conspiració com a únic mitjà per a governar, volien acabar amb el moderantisme en el poder. El compromís proposava la fi de la monarquia isabelina i deixava la decisió sobre la nova forma de govern (monarquia o república) a mans d'unes corts elegides per sufragi universal una vegada haguera triomfat la insurrecció.

Quintes

Sistema de reclutament, per sorteig, que afectava una cinquena part dels joves entre 20 i 30 anys. Els joves cridats estaven obligats a incorporar-se al servei militar, però les classes benestants podien deslliurar-se'n mitjançant un pagament (redempció), o podien ser substituïts per un altre soldat a canvi de diners. Per a les classes mitjanes, els treballadors manuals o els més pobres, això era impensable, cosa per la qual estaven en desacord amb aquest sistema.

Primera Internacional

Intent d'agrupar tots els qui pensaven que calia l'organització dels treballadors per a aconseguir-ne l'emancipació i per a lluitar contra l'injust sistema capitalista. A mitjan segle XIX fou fundada, organitzada i dirigida per Karl Marx com a principal, qui presidia el Consell Federal amb seu a Londres. Era el representant màxim de l'anomenat socialisme científic per contraposició a les idees utopistes.

Marxisme

Ideologia que defensava que l'emancipació dels treballadors havia de ser obra d'ells mateixos. La classe obrera havia d'organitzar-se políticament i conquistar, mitjançant la revolució, el poder polític i econòmic i construir un nou Estat obrer. Seria una dictadura del proletariat on no existiria la propietat privada, tots els béns estarien en mans de l'Estat (socialisme), amb el temps desapareixerien les diferències econòmiques i socials i s'entraria aleshores en el comunisme, on no existirien les classes socials, s'acabaria l'explotació de l'home per l'home i l'Estat s'extingiria.

Anarquisme

Ideologia que tenia com a persona més rellevant Mikhaïl Bakunin, fundador de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Aquesta ideologia mantenia una oposició radical a l'acció política, a la participació del proletariat en les eleccions i a la formació de partits polítics. Defensava l'abolició de l'Estat i no la seua conquista, i es mostrava hostil a qualsevol tipus d'autoritat, inclosa la dictadura del proletariat. Acusava Marx i el Consell de la Primera Internacional d'autoritaris i impulsava el poder directe i l'autonomia total de les seccions nacionals.

Republicanisme federal

Forma de govern que propugnava un sistema de pactes establits entre les diferents regions com una nova manera d'articular l'Estat. Defensava la separació de l'Església i l'Estat i el laïcisme d'aquest; s'oposava a la intervenció de l'exèrcit en la política, i promulgava un projecte de transformació social que compaginava l'ampliació dels drets democràtics amb l'intervencionisme de l'Estat en la regulació de les condicions laborals. Els republicans federals no eren un bloc ideològicament homogeni, hi havia els benèvols, els intransigents i els unitaris. El republicanisme federal comptava amb el suport de la petita burgesia, de les classes populars urbanes i de part del moviment obrer i camperol, abans que aquest fóra captivat per les idees anarquistes i socialistes. Les primeres revoltes al crit de República federal o mort! es van produir a Cadis el desembre de 1868.

Cantonalisme

Sistema polític que aspira a dividir l'Estat en cantons quasi independents. Aquest terme s'utilitza per a expressar l'excessiu relaxament del poder central d'un Estat. Era un fenomen complex en el qual es barrejaven les aspiracions autonomistes propiciades pels republicans federals intransigents amb les aspiracions de revolució social inspirades en les noves idees internacionalistes. La proclamació dels cantons independents, amb els seus governs autònoms i la seua legislació particular, va ser la conseqüència d'aplicar de manera radical i directa l'estructura federal des de baix, impulsada, alhora, pel desig d'avançar en les reformes socials.

Manifest de Sandhurst

Redactat per Cánovas del Castillo i signat l'1 de desembre del 1874 pel príncep Alfons de Borbó, futur rei d'Espanya. Sintetitza el programa de la nova monarquia alfonsina: un règim de signe conservador i catòlic que garantiria el funcionament del sistema polític liberal i restabliria l'estabilitat política i l'ordre social. Després, el 29 de desembre del mateix any, el pronunciament militar d'Arsenio Martínez Campos a Sagunt va proclamar rei d'Espanya Alfons XII.

Reforma agrària liberal

Els progressistes liberals volien consolidar la propietat privada. Principalment es dugueren a terme tres grans mesures polítiques: la dissolució del règim senyorial, la desvinculació i la desamortització.

Amb l'abolició dels senyorius i dels drets jurisdiccionals la majoria dels senyors passaren a ser propietaris i els llauradors es convertiren en arrendataris o assalariats, fent així més greu el problema dels jornalers o dels arrendaments a curt termini.

La desvinculació de la terra i les desamortitzacions (de Mendizábal el 1836 i de Madoz el 1855) permeteren que els propietaris isqueren al mercat, comportant una modificació profunda de la propietat territorial. Raó per la qual al final del segle XIX, nombrosos edificis i parcel·les agràries havien canviat de propietari, i s'havien incrementat i diversificat el nombre de propietaris.

Amb la desamortització les terres acabaren sent comprades per aquells que ja en posseïen o que en tenien recursos (funcionaris, militars, comerciants...). Aquests nous propietaris no s'arriscaren a invertir en la terra, ja que volien beneficis ràpids i rendes segures. Encara que la desamortització no va tenir els efectes esperats, va finançar la guerra contra el carlisme, va pal·liar la greu situació de la Hisenda pública, va fomentar la construcció del ferrocarril i va posar una proporció considerable de la terra de cultiu a mans d'individus que, com que havien invertit diners en la compra, tenien més interès per augmentar la producció i comercialitzar-la als mercats per a obtenir beneficis. Així que es millorà el rendiment, més per l'expansió del cultiu que per la millora de les tècniques.

Revolució demogràfica

En el Règim Demogràfic Antic les taxes de natalitat i mortalitat eren altes a causa de les males condicions sanitàries, la pobresa, les males collites (que provocaven l'escassetat d'aliments, i així fam i desnutrició) i la manca d'higiene que provocava epidèmies com còlera, tuberculosi i febre groga.

Per contra, en l'època de la Revolució Demogràfica la natalitat va augmentar, i va disminuir la mortalitat, així la població va augmentar considerablement. Les causes d'aquest increment de la població són la desaparició de determinades epidèmies i l'expansió d'alguns cultius com la dacsa i la creïlla.

Eixamples

El nombre d'habitants a les ciutats va augmentar a causa de l'èxode rural, així que es van haver d'ampliar algunes ciutats com Barcelona o Madrid. Aquestes ampliacions s'anomenaren eixamples (plans de reforma urbana), i per a dur-los a terme s'enderrocaren les antigues muralles medievals, s'obriren avingudes i carrers amples, es construïren estacions de ferrocarril, s'inicià l'enllumenament públic de gas i es construí el clavegueram. Les noves construccions eren més altes i distribuïdes en habitatges de diferents categories.

Èxode rural

Migració de la població del camp a la ciutat, causa de l'augment de la població urbana, especialment de les capitals provincials (provocarà els eixamples). Aquest moviment va ser lent fins a la segona meitat del segle XIX. Les zones més afectades van ser: Madrid, que era el centre polític, i Barcelona, que era el nucli industrial principal.

Migracions transoceàniques

L'escassetat de treball durant les últimes dècades del segle XIX va provocar l'emigració a ultramar de molts espanyols. Les causes de l'escassetat de treball van ser: l'entrada al mercat laboral d'un nombre més gran de persones, la baixa qualificació educativa de la població i l'escassetat de transformacions en l'agricultura. Els focus d'emigració principals van ser Galícia, Astúries, Cantàbria, les Canàries i Catalunya. La destinació més important era Hispanoamèrica, concretament Argentina, Mèxic, Cuba i Brasil.

Llei de mines del 1868

La Llei de mines del 1868 va suposar la liberalització del sector miner i l'explotació massiva dels jaciments espanyols. L'expansió de la producció va ser deguda a l'augment de la demanda internacional, als avanços en les tècniques d'explotació, que abaratiren els costos d'extracció, i a l'endeutament de la Hisenda, que va impulsar l'explotació dels jaciments a companyies estrangeres a canvi de compensacions monetàries per a l'Estat. Els jaciments principals eren de plom, coure, mercuri i zinc.

Deute públic

El dèficit de la Hisenda pública va haver de ser finançat per diversos mitjans, i un era l'emissió del deute públic, fet que encara augmentava més el dèficit i provocava un endeutament continu. El deute públic pot definir-se com el conjunt de passius financers que l'Administració Pública té amb el sector privat, bé estiga constituït per persones, empreses o institucions nacionals o estrangeres. A llarg o a curt termini aquests diners seran tornats amb beneficis.

Economia de mercat

Sistema econòmic en què les activitats econòmiques tendeixen a l'obtenció del major benefici segons els preus de l'oferta i la demanda i amb molt poca regulació per part de l'Estat.

Colònia industrial

Establiment tèxtil situat a la vora dels rius per a utilitzar l'energia hidràulica com a força motriu. La seua localització, allunyada de nuclis urbans, comportava que, a més de la fàbrica, la colònia comptara amb habitatges per als obrers i edificacions per a cobrir les seues necessitats (església, escola, economat, teatre...).

Vapor

Nom que es donava a les indústries tèxtils que utilitzaven l'energia del vapor. Estaven situades en els barris industrials de les ciutats, preferentment als voltants de l'estació de ferrocarril per a poder abastar-se més fàcilment de carbó.

Aranzel duaner

Tarifa oficial que estableix els drets que han de pagar alguns productes determinats per a poder ser importats.

Lliurecanvisme

Política econòmica que suprimeix les traves al comerç internacional i postula la lliure circulació de mercaderies.

Proteccionisme

Política econòmica que dificulta l'entrada en un país de productes estrangers que fan competència als productes nacionals.

Societats de socors mutus

Associació a la qual els obrers lliuraven una petita quota per a assegurar-se una ajuda en cas d'atur o de malaltia, o d'assistència als seus en cas de mort. La primera va ser l'Associació de Protecció Mútua dels Teixidors del Cotó, creada pel teixidor Joan Muns a Barcelona l'any 1840. No era encara un veritable sindicat, perquè la seua funció era sobretot de protecció davant de l'adversitat i no tenia un programa reivindicatiu propi.

Socialisme utòpic

Doctrina que recolzava el moviment obrer i jornaler primitiu, pretenia crear societats igualitàries, amb propietat col·lectiva i repartiment equitatiu de la riquesa, i acabar amb les injustícies de la societat liberal. Aquesta doctrina es va difondre gràcies a francesos com Saint Simon, Cabet i Fourier. A Espanya destacà Joaquín Abreu, fourierista gadità, que va defensar la creació de falansteris, unes cooperatives de producció i consum que produïen al seu si tot el necessari per als seus habitants.

Congrés obrer de 1870, Barcelona

També conegut com el primer congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT, celebrat a Barcelona l'any 1870. Ací es van adoptar acords clarament concordants amb la línia anarquista de l'obrerisme. S'hi va definir la vaga com a arma fonamental del proletariat, així com el seu apoliticisme i la realització de la revolució social per la via de l'acció directa.

PSOE

Inicials de Partido Socialista Obrero Español, fundat per Pablo Iglesias el 1879. És un partit obrer constituït per antics membres de la Internacional. Aquest partit tenia un setmanari, El Socialista, i era escrit majorment per homes com Antonio García Quejido, Jaime Vera i el propi Pablo Iglesias. El PSOE es definia com a marxista, era d'orientació obrerista i partidari de la revolució social. Presentava també un programa de reformes que incloïen els drets d'associació, reunió i manifestació, el sufragi universal, la reducció de les hores de treball, la prohibició del treball infantil i altres mesures de caràcter social. Aquest partit va arrelar més a Madrid, al País Basc, a Astúries i a Màlaga.

UGT

Inicials d'Unió General de Treballadors, fundada el 1888. En un principi no es declarà marxista, sinó que deixà llibertat política als seus afiliats. La UGT es traslladà de Barcelona a Madrid, on tenia més implantació. La coincidència dels seus líders amb els del partit socialista va fer que s'anara introduint cada vegada més en l'àmbit del marxisme. La UGT es va organitzar en sindicats d'ofici en cada localitat i sempre va practicar una política molt prudent en les seues reivindicacions, recorrent a la vaga només com a última possibilitat.