Història d'Espanya al segle XIX: Carlisme, Liberalisme i Nacionalisme

La Guerra Carlina i les Reformes Progressistes

La Guerra Carlina (1833-1840)

A la mort de Ferran VII, la seva filla Isabel, de només 3 anys, va heretar el tron. La seva mare, Maria Cristina, va exercir de regent i va buscar el suport dels liberals. Això va provocar una guerra civil entre:

• Absolutistes (carlins): defensaven l'Antic Règim, la monarquia absoluta, la preeminència social de l'Església Catòlica, els furs i la propietat de la terra. Eren principalment la noblesa agrària, el clergat i la pagesia del nord-est espanyol.
• Liberals (isabelins): defensaven el liberalisme, la monarquia constitucional, la llibertat de la propietat i la mobilitat social. Eren els sectors liberals, la burgesia, les classes populars i la pagesia del centre i sud peninsular.

La Guerra Carlina va finalitzar amb el Conveni de Bergara.

Reformes Progressistes (1835-1837)

Hi havia dues classes de liberals:

• Moderats (reformes limitades).
• Progressistes (volien desmantellar l'Antic Règim).

Entre 1835 i 1837, amb Mendizábal al capdavant, els progressistes van implantar un règim liberal que va permetre:

• La dissolució del règim senyorial.
• La desvinculació de la propietat.
• La liberalització de la propietat agrària.
• La supressió de les duanes interiors.
• L'extinció dels gremis.

Aquest procés va culminar amb la Constitució del 1837, que reconeixia la sobirania nacional i els drets individuals, però també els poders de la Corona (dret a vetar les lleis) i un sistema electoral censatari.

La Regència d'Espartero (1840-1843)

El 1837, els moderats, amb el suport de Maria Cristina, van intentar donar un gir conservador al procés de revolució liberal. Això va provocar un moviment d'oposició contra la regent, que es va veure obligada a abdicar el 1840. El progressista Espartero va ser nomenat regent, però va governar de manera autoritària. El 1842, l'anunci d'un aranzel lliurecanvista que obria el mercat als teixits anglesos va provocar incidents a Catalunya. Això va finalitzar amb el bombardeig de Barcelona i la dimissió d'Espartero el 1843. Les Corts van avançar la majoria d'edat d'Isabel II i la van proclamar reina.

El Regnat d'Isabel II: Liberalisme Moderat i Crisi

El Liberalisme Moderat (1844-1854)

Durant el regnat d'Isabel II, el partit Moderat va governar amb un liberalisme conservador i centralista, amb sufragi censatari, una gran intervenció de la Corona i una limitació de les llibertats individuals i col·lectives. L'exèrcit va continuar tenint una influència enorme, i tots hi recorrien per aconseguir el poder (pronunciaments).

Aquest nou règim buscava el suport dels grups poderosos: aristocràcia, Església i burgesia industrial i financera, però tots volien mantenir el predomini social i allunyar del poder els progressistes i els sectors populars.

L'Acció de Govern (1844-1854)

Durant els 10 primers anys de la majoria d'edat d'Isabel II i sota els impulsos del general Narváez, es va promulgar:

• La Constitució del 1845, caracteritzada per un sufragi molt restringit i la sobirania compartida entre les Corts i el rei.
• Un concordat amb la Santa Seu (1851) que configurava un Estat confessional.

Només el País Basc i Navarra van conservar els drets forals. L'hisenda va centrar els impostos a mans de l'Estat, es va elaborar un Codi Penal (1851), es va dissoldre la Milícia Nacional i es va crear la Guàrdia Civil (1844).

Del Bienni Progressista a la Crisi del Sistema Isabelí (1854-1868)

El 1854 va triomfar un pronunciament militar (Vicálvaro) amb el suport de progressistes i moderats descontents, que van fundar la Unió Liberal, dirigida pel general O'Donnell. Entre 1854 i 1856 (Bienni Progressista) es van voler restaurar els principis del règim constitucional del 1837 i fer reformes econòmiques. Madoz va impulsar una desamortització (que va afectar els béns dels ajuntaments) i la construcció del ferrocarril per millorar les comunicacions i articular el mercat.

En l'última etapa del regnat d'Isabel II (1856-1868) es va dur a terme una política colonialista, que va tenir el seu màxim exponent en la Guerra d'Àfrica (Marroc, 1859-1860). A l'interior, l'actuació del govern va ser molt autoritària. L'oposició al règim va anar en augment i van sorgir nous grups polítics: els demòcrates (defensaven el sufragi universal masculí) i els republicans (volien l'abolició de la monarquia).

La Revolució de 1868 i la Primera República

La Revolució del 1868

L'any 1866, una greu crisi econòmica, unida al desgast polític del règim isabelí, va causar una revolució contra la monarquia. Els insurrectes van presentar una alternativa al sistema, basada en la democratització de la vida política i en la recuperació econòmica (Pacte d'Ostende). Aquest moviment, encapçalat per Prim (progressista) i Serrano (unionista), va esclatar el setembre del 1868 amb la insurrecció de l'esquadra del brigadier Topete a la badia de Cadis. Això va provocar revoltes a les ciutats. Les tropes fidels al govern i a la reina van ser vençudes a Alcolea, i Isabel II va marxar cap a l'exili. Es va formar un govern provisional amb Prim i Serrano al capdavant i es van impulsar reformes: reconeixement dels drets fonamentals, sufragi universal masculí, reforma de l'ensenyament, democratització dels ajuntaments i elecció d'unes noves Corts que van aprovar la Constitució del 1869.

La Monarquia Democràtica d'Amadeu de Savoia (1870-1873)

Amadeu de Savoia, el nou rei provinent de la casa reial italiana, va comptar sempre amb l'oposició dels moderats, els carlins i l'Església. Fins i tot, molts demòcrates es van proclamar republicans i alguns van fer insurreccions a favor de la República. A més, va haver de fer front a dos conflictes armats:

• Una insurrecció a l'illa de Cuba (1868).
• Una nova guerra carlina (1872).

Això va provocar que el rei abdiqués el febrer del 1873.

La Primera República (1873-1874)

Les Corts van votar la República el febrer del 1873. Els republicans tenien un programa ampli de reformes socials i pretenien organitzar l'Estat de forma federal. Però les guerres carlina i cubana van créixer en importància, i les divisions entre els partidaris de la República federal (Pi i Margall) i la unitària (Castelar o Salmerón) van dificultar l'actuació dels governs. Finalment, el gener del 1874, un cop d'Estat protagonitzat pel general Pavía va dissoldre les Corts. Des de llavors, va presidir el general Serrano, però la gent volia un altre cop la monarquia.

La Restauració Borbònica i els Nacionalismes

El Sistema Canovista

El nou sistema polític, configurat per Antonio Cánovas del Castillo, tenia un caràcter conservador i poc democràtic. Hi destacaven dos partits:

• El Partit Conservador (Cánovas): partidari de l'immobilisme polític, la defensa de l'Església i l'ordre social.
• El Partit Liberal (Práxedes Mateo Sagasta): partidari d'un reformisme més democràtic (sufragi universal el 1890), laic i social.

L'estabilitat del sistema es va veure afavorida per la Constitució del 1876 i la pacificació, després de la guerra carlina (1876) i la insurrecció cubana (Pau de Zanjón, 1878).

L'Alternança de Poder

Els conservadors i liberals es van posar d'acord per alternar-se el poder (torn pacífic). Això va ser possible perquè arribar al govern era ser el partit escollit pel rei per formar govern. Aquest sistema funcionava gràcies a un sistema electoral corrupte que manipulava les eleccions, falsificant actes o comprant vots. A més, s'utilitzaven tot tipus de pràctiques coercitives sobre l'electorat, valent-se de la influència política i del poder econòmic que determinats individus exercien sobre el conjunt de la societat, sobretot a les zones rurals (caciquisme).

Els Nacionalismes

Aquest Estat centralitzat i uniformista va provocar moviments nacionalistes a:

• Catalunya: el fort impuls de la Renaixença (moviment que reivindicava la llengua i la cultura catalanes) va donar lloc al sorgiment d'organitzacions polítiques que demanaven l'autonomia (Unió Catalanista, Lliga Regionalista).
• País Basc: l'abolició dels furs, després de la derrota carlina, va generar un moviment de protesta que va culminar amb la creació del Partit Nacionalista Basc (1894).
• Galícia: el galleguisme es va mantenir durant molts anys com un moviment cultural (Rexurdimento) amb poques repercussions polítiques.

La Crisi del 98

El 1895 va esclatar una nova insurrecció a Cuba. Els Estats Units donaven suport als insurrectes a causa dels aranzels que impedien el comerç, sobretot de sucre. Això va finalitzar el 1898, quan els Estats Units van declarar la guerra a Espanya després de l'enfonsament del cuirassat americà Maine al port de l'Havana. Espanya va ser derrotada i va perdre les últimes colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipines. Això va provocar moviments regeneracionistes que demanaven una democratització de l'Estat i la fi del caciquisme i la corrupció.

El Catalanisme: Orígens i Evolució

La Renaixença

Al llarg del segle XVIII i començament del XIX, l'ús del català com a llengua de cultura va anar disminuint. Això va provocar que el 1830 sorgís un moviment cultural, la Renaixença, que reivindicava l'ús del català com a llengua literària i de cultura. El 1859 es van restaurar els Jocs Florals i es van fer conèixer els seus literats (Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer...).

El Republicanisme Federal

Els orígens del catalanisme com a moviment polític cal cercar-los en moviments que es manifestaven contra el centralisme uniformador del nou Estat liberal. El primer moviment va ser el republicanisme federal, que tenia un caràcter progressista i un fort component anticentralista. Es propugnava l'organització federal de l'Estat i es defensava el repartiment de poder entre els poders estatal, regional i municipal. El federalisme era defensat per la petita burgesia més radical i els obrers industrials. Van destacar Francesc Pi i Margall, Ildefons Cerdà i Josep Anselm Clavé.

El Catalanisme Polític

Valentí Almirall va fundar el Centre Català (1882). Almirall propugnava la descentralització política de l'Estat espanyol i va ser un dels promotors del Memorial de Greuges (1885). Aquest escrit denunciava l'opressió del centralisme sobre Catalunya i afirmava la seva personalitat política.

En la difusió del catalanisme hi va tenir un paper molt important la Unió Catalanista (1891). Un dels actes més rellevants va ser l'aprovació de les Bases de Manresa (1892), un projecte que defensava la sobirania de Catalunya i proposava el restabliment de les seves institucions tradicionals. La Unió Catalanista va tenir el suport de la burgesia mitjana i va definir un catalanisme de caràcter conservador i tradicionalista.

Al final del segle XIX es va formar la Lliga Regionalista (1901), que defensava la reforma i la modernització de l'Estat espanyol com el camí idoni per aconseguir l'autonomia política de Catalunya. La seva base social era la burgesia urbana i els seus líders més destacats foren Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.